Les femelles de cabirol acostumen a parir en aquesta època de l’any i tenen entre una i tres cries. Per evitar que siguin devorades, les mares es cuiden d’eliminar qualsevol olor de les cries que pugui atraure els depredadors. Només de néixer, de fet, les deixen ben netes, es mengen la placenta i, fins i tot, els excrements.
Com que les mares també desprenen olor, durant el dia deixen les cries soles, amagades enmig de la vegetació dels camps o prats. Aquestes femelles es retiren, però no marxen. Estan a l’aguait per si s’apropa algun depredador i han de sortir en defensa de la seva cria. Tot i això, quan s’hi apropa un humà no s’atreveixen.
I la gran majoria de persones creiem que aquests mamífers adorables –que malgrat no ser la mateixa espècie ens fan pensar en el protagonista de la pel·lícula animada de Disney Bambi– necessiten la nostra ajuda. Els toquem, els acariciem i això, lluny d’ajudar-los, és una sentència a mort. Quan la mare torna per alletar la cria, no la reconeix perquè fa olor humana. La rebutja, l’acaba abandonant i mor.
Aquesta època de l’any és una problemàtica recurrent que es troben Agents Rurals i refugis d’animals, com el Zoo del Pirineu, a Odèn (Solsonès). Un dels últims casos que ha acollit aquest refugi d’animals salvatges és una cria de cabirol osonenca. Van trobar-la als afores de Balenyà a prop de Collsuspina. Tal com relaten des del mateix refugi, va ajudar-la una noia que va observar la cria durant hores per veure si hi anava la mare. Com que no va ser així, va pensar que segurament algú ja l’havia tocat i havia estat rebutjada, o la seva mare havia mort caçada o atropellada. Va decidir, doncs, portar-la al refugi del Solsonès. “Moltes arriben deshidratades o amb diarrea”, explica Naiara Francone, del Zoo del Pirineu. Això significa que han de vetllar-les i alimentar-les dia sí dia també perquè les cries sobrevisquin. L’Elena –la cria osonenca que porta el mateix nom que la noia que va salvar-la– s’està recuperant i tot apunta que se’n sortirà. Però no totes han tingut la mateixa sort. “Moltes no aconseguim salvar-les”, explica Francone. La premissa principal, doncs, és no tocar mai una cria de cabirol, però si passa és molt important portar-la en algun refugi perquè si no acabarà morint.
Aquest refugi acull animals salvatges rescatats i es finança a través de les visites. N’hi ha des dels que han estat atropellats fins a ferits per caçadors. Alguns d’ells només passen pel centre de recuperació –com el nostre cabirol–, però n’hi ha d’altres que no poden tornar a la natura perquè estan humanitzats.
Durant un temps, l’Elena només estarà acompanyada pels de la seva mateixa espècies. “Estan en mínim contacte amb les persones i només socialitzen entre ells per després ser alliberats”, relata. A prop seu, però, també hi té cérvols, daines, senglars, eriçons, àguiles, mussols, falcons… una seixantena d’espècies. Amb alguns d’ells, qui sap, es retrobaran algun dia a la natura.
