Moià té tradició de metges. Dolors Garcia és del poble de tota la vida?
Tota, tota, no, perquè vaig néixer a Cardona. Quan tenia un any al meu pare li va sortir feina al tèxtil, aquí a Moià, i vam venir tota la família. Va ser bona decisió, perquè ens hem sentit sempre molt moianesos.
D’on li ve, voler ser metge?
De naixement. Vaig néixer que volia ser metge. Era bona estudiant, però mai em vaig plantejar altres possibilitats. Em motivava molt la investigació, a més de la vocació.
Es va especialitzar en urgències.
Em vaig especialitzar en medicina familiar i comunitària i urgències, perquè és la base de la medicina d’urgències. Veus el pacient de manera holística. Si només ets especialista d’una cosa, només pots atendre aquell òrgan, pulmó, cor… Aquesta mirada més genèrica et permet donar una primera assistència. El que m’agrada és l’emergent, el que posa en risc la vida, i per això havia fet helicòpter i SEM.
Emergent equival a urgent?
És argot mèdic, i que caldria incorporar al diccionari. Urgent vol dir que requereix intervenció en poques hores, per evitar la mort o la discapacitat. Emergent requereix d’intervenció immediata, com en una aturada cardiorespiratòria.
I no provoca molt d’estrès, estar tants anys a urgències?
Has de ser d’una tipologia de metge, que no et faci por dir “està molt greu” però els afegeixo “tranquil, perquè per això estic jo aquí”. Has de ser ràpid i, sobretot, has de saber treballar amb la incertesa i poder fer diverses coses alhora. Cal temprança i flexibilitat. Cada dia és diferent. La base de la medicina d’urgència és fer un bon historial, preguntar bé, saber escoltar i demanar poques proves. Al malalt cal mirar-se’l, preguntar-lo, tocar-lo i tot això ho dona l’expertesa: és per això que a les guàrdies hi ha d’haver equilibri entre els metges més joves i els veterans.
Deu haver-hi moments colpidors.
El més colpidor és la gent jove o els nens petits, que traumatitzen tot l’equip, o quan diagnostiques un oncològic jove i quan veus un malalt que no evoluciona bé i que les proves no et diuen res. El pitjor és quan t’arriba un familiar. Per això demanem sempre l’ajuda d’un company. Em va passar l’any passat, amb el meu germà.
Com va ser la covid, a urgències?
“D’aquí no ens en sortirem”, pensàvem. Igualada, on va començar la covid, està aquí al costat. Vam rebre els primers pacients, i t’adonaves que allò no era normal: les radiografies i els símptomes no quadraven. Estaven aparentment prou bé, però de cop et feien una aturada i els havies d’intubar i ingressar a l’UCI. I gent jove. Ens vam adonar de seguida que allò seria molt gros. Jo gairebé vivia a l’hospital. Patíem molt per no contaminar-nos, perquè perdies algú que podia fer visites. Haver de trucar a les famílies per comunicar que la mare s’ha mort sense haver-la pogut veure és una feina que no desitjo a ningú.
El Col·legi de Metges l’ha guardonat amb el premi a l’excel·lència professional. Pot estar orgullosa.
Quan recollia el premi explicaven què és allò que els companys més diuen de tu. Es veu que sempre dic “ara vinc” i que ho faig rient, però això és la meva manera de ser, no és cap habilitat. També em van dir que la gent se sent acompanyada amb mi. Sí que és un mèrit la voluntat de transmetre el coneixement, que a mi també em van ensenyar i explicar allò que no és als llibres. És per això que fa tres anys que faig docència a la Universitat de Vic. Als metges els calen tres vessants: l’assistencial, la part docent i la científica.
