Mal lleig, mal dolent i cranc. Són tres eufemismes que s’han utilitzat durant dècades per referir-se al càncer, una malaltia associada encara avui en dia a mites i falses creences. Tania Estapé és doctora en Psicologia i experta en psicooncologia. Fa unes setmanes va ser a Osona, en el marc del cicle de Converses de l’Ateneu de Vic, per parlar de com els pacients amb aquesta malaltia han experimentat encara més neguit a causa de la Covid-19 i la reestructuració del sistema sanitari.
Càncer i pandèmia són dues paraules gruixudes. Juntes, encara més.
Els malalts amb càncer ja de per si senten ansietat i incertesa davant la vida. Amb la pandèmia tot això s’ha agreujat. Els hospitals, que al seu imaginari són un lloc segur, van deixar de ser-ho, el suport que oferim nosaltres va passar a ser en línia… El context sempre és important, en qualsevol malaltia, i amb la Covid hem hagut de deixar de fer moltes coses. Tot i això, jo també els dic que ells tenen una fortalesa: estan entrenats en molts dels efectes de la pandèmia, perquè abans ja han hagut d’entomar aquesta sensació d’incertesa, de preocupacions laborals o de canvis de relació amb la família.
Del tot anirà bé que es va popularitzar sobretot els mesos de confinament sever, què en pensa?
L’emmarco en la tirania del pensament positiu. Quan jo vaig començar, teníem feina per animar els pacients, ara a vegades costa que es facin càrrec de la gravetat dels diagnòstics. Entenc que políticament interessava reconfortar la ciutadania, però tenim al cap la idea d’un final feliç que no sempre existeix. L’ésser humà no sap tolerar la incertesa, ho hem de controlar tot. Ens costa entendre que les coses poden sortir malament encara que haguem sigut positius o ens hi haguem esforçat molt.
Diuen que l’estat anímic influeix en el tractament. És un tòpic?
Sí. Malauradament està demostrat que l’estat d’ànim no cura. Altra cosa és que pugui influir de manera indirecta en qüestions com menjar sa, fer esport o seguir les normes del metge. A vegades veiem que les persones amb tendència més depressiva es deixen davant d’un determinat tractament. No és que l’estat d’ànim condicioni el pronòstic, sinó que indirectament pot ajudar a cuidar-se més o menys.
Durant l’últim any s’han diagnosticat menys càncers dels que tocaria?
No soc metge, però sí. Hi ha un problema bastant greu de gent amb pitjor pronòstic que el que hauria pogut tenir en circumstàncies normals. També hem d’entendre que el moment d’explosió de la Covid-19 va ser horrorós. La situació era greu, desconeguda… Ens va obligar a canviar de prioritats. És lògic que això tingui els seus efectes.
Arcadi Oliveres, o abans Pau Donés, han explicat públicament el càncer, fins i tot el procés d’arribar a morir.
Que hi hagi gent que vulgui donar aquest testimoni públic em sembla fantàstic, però no considero que s’hagi de prendre com a model: emmalaltir i morir és una qüestió cultural i familiar. Cadascú ho fa a la seva manera.
I com se’l pot acompanyar?
No hi ha una fórmula màgica vàlida per a tothom. Parlem de càncer, d’acord, però de mil i una situacions diferents: gent jove, gent gran, mares, nens, una persona que està sola… Depèn de cada cas.
És una malaltia cada cop menys tabú?
Segons com sembla que haguem passat a l’altre cantó, però després entrevistant pacients de forma individual veus moltes restes del mite: el no m’ho mereixo, el per què m’ha tocat a mi si em cuidava… És la idea del càstig immerescut. No m’atreviria a dir que el tabú desapareix. També tinc clar que estan en auge les creences errònies.
Com ara?
Una és la del contagi. La gent diu que ja sap que el càncer no s’encomana, però es comporta com si ho fes, apartant els llençols, reduint els petons i abraçades… Una altra és pensar que la malaltia apareix a causa de situacions personals, desenganys o estrès. Això està descartadíssim. Fa dos anys, una noia amb metàstasi després d’haver superat un càncer em va demanar què no havia après perquè li tornés a passar. Es culpabilitzava molt injustament. A diferència de la sida, que gairebé segur que no l’agafaràs si no tens una sèrie de conductes, el càncer és molt més democràtic. Que mengis sa, facis exercici o controlis el pes no és cap garantia, sinó que compres menys números. La confusió entre factor de risc i causa genera molts malentesos.
Ens en pot posar un exemple?
El del tabac. Fumar incrementa el risc de patir un càncer de pulmó, però hi ha gent que ho fa i no en contrau mai cap. I al revés: tenim persones amb càncer de pulmó que han sigut grans esportistes, s’han cuidat, han menjat sa i no han fumat mai. Tots sabem que ens mullarem si ens tirem un vas d’aigua al cap, però amb aquesta malaltia hi ha moltes incerteses.
Quina opinió té sobre les teràpies alternatives?
No estan provades, he vist morir pacients per haver-ne seguit. Jo defenso allò que té al darrere el mètode científic, perquè se segueix un procés i la ciència, amb el temps i la investigació, es va autocorregint.
Per què diria que ara calen tant aquesta mena de teràpies?
Pel descrèdit de tot el que és oficial. Vivim en un moment en què ens qüestionem els polítics, la monarquia, la sanitat… I en canvi la gent t’explica el que ha llegit en un fòrum o a les xarxes socials com si fos la veritat absoluta. És una situació molt perillosa: a vegades es poden acabar elevant a categoria casos molt concrets.
Un pacient ha de tenir tota la informació sobre el seu diagnòstic?
Depèn de cada cas, i dels temps. No s’ha de tenir mai pressa. Que ens diguin que tenim càncer és una amenaça a la nostra vida, a la nostra integritat… I està demostrat que quan ens donen una informació impactant reduïm al 50% la capacitat racional d’entendre i assumir. Hi hauria d’haver un psicòleg analitzant sempre la situació, també la família, per saber en quin moment vital es troben: a punt de jubilar-se? Amb fills petits? El context és importantíssim.
En termes psicològics, el càncer acaba quan el pacient s’ha curat físicament?
No, moltes vegades és quan comencem a treballar. Durant el temps de tractament i operació, hi ha una situació activa de lluita, d’anar fent el que marca el metge. Quan s’acaba aquesta fase acostumen a aflorar l’ansietat, la incertesa, els problemes de relació, les preocupacions laborals… Hi ha qui ho supera sol, i altres persones que requereixen suport.
Amb la pandèmia s’ha tornat a fer evident que parem molt poca atenció a la salut mental.
I el resultat és que s’han agreujat problemes que ja teníem, com ara els trastorns alimentaris. Per sort, entre les generacions més joves cada vegada es parla amb més naturalitat d’anar al psicòleg. Me n’alegro. La nostra és una professió desprestigiada, però molt potent.
