La ripollesa Teresa Jordà és des del 2 de juny consellera d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació del govern de Quim Torra. En aquesta entrevista, parla sobre els reptes que ha d’entomar el Departament que encapçala i també sobre la situació política de Catalunya.
Ja ha sortit al Polònia de TV3? En una entrevista a EL 9 NOU, el 2012, deia que no li faria gaire gràcia.
De moment, no. Sortir-hi no seria un honor, però tampoc passaria res. És un programa exquisit, perquè només aquell país que sap riure’s de si mateix, i que ho fa amb elegància, és un país gran i que pot créixer.
El dia 19 del mes passat Teresa Jordà va fer anys, casualment el mateix dia que l’exconsellera Meritxell Serret. És una coincidència, però…
És una coincidència del món pagès. Cap de les dues ho sabíem. Em van dir: “Avui feu anys la Meritxell Serret i tu!”. I jo els vaig respondre que es devien confondre. Llavors vaig veure que la Meritxell em deia que sí, que era el seu aniversari. Deuen ser els astres.
Després de prendre possessió, en quina situació s’ha trobat el Departament? Tot i el traspàs de carteres, treballarà en paral·lel amb l’exconsellera?
Meritxell Serret i el seu equip van embastar moltes coses. El govern va durar dos anys i, per tant, hi ha temes que no van avançar per qüestió de temps, però van quedar al rebost quan ja estaven consensuats i treballats. És una feina molt meritosa. I nosaltres l’hem trobat feta. Treballem amb un pla de 100 dies, una llista per portar a govern de manera immediata: ja hem aprovat la llei vitivinícola, l’estratègia marítima Catalunya 2030, el decret de governança…
Si parlem del Ripollès, un dels eixos de treball segur que l’encertem: potenciar marques de qualitat com la de l’ovella o la carn de poltre.
Aquesta consellera, que és ripollesa, i la directora general d’Agricultura i Ramaderia, que també ho és, no podem passar per alt la nostra comarca. Treballarem per deixar-hi petjada. És evident que en ramaderia ecològica juguem amb la vaca bruna, el cavall del Pirineu o l’ovella.
L’any que ve s’acabarà la Política Agrària Comuna (PAC) com l’hem conegut fins ara. El principal interrogant és com s’articularan les ajudes europees a partir d’aleshores. La Generalitat hi té marge de maniobra?
Hi estem treballant. Tenim un any de coll, però pot ser més, perquè hi ha eleccions europees. Tot i això, ens hem fixat el maig vinent per tenir-ho tancat. Després de la reunió Torra-Sánchez, en farem una amb el ministre i l’objectiu és intentar regionalitzar els ajuts, que des de Catalunya mateix decidim on els volem dedicar.
Una altra patata calenta és la gestió dels purins
Hem de buscar la fertilització d’excel·lència, pensar en positiu. Damunt la taula hi ha el decret de dejeccions ramaderes, que estava molt consensuat però va quedar aturat amb el 155. Aquesta és una de les accions incloses al pla dels 100 dies: ja hem fet la feina i ara estem en període d’al·legacions. Comptem que estarà aprovat en un termini d’entre sis i vuit mesos.
I no serà una cursa que deixarà fora les petites explotacions o les que no puguin assumir determinades inversions?
A través de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) s’ha treballat molt per buscar noves mesures i, de fet, hi ha un pla de renovació del Ministeri per donar ajudes en aquest sentit. El Departament també estarà al costat de les explotacions. És evident que això té un cost, però també que no podem contaminar les aigües amb més nitrats. Cal un equilibri entre el que generem i el que podem assumir.
I a la pràctica en què es tradueix tot això?
A fer polítiques valentes. Hem d’estar al costat de la gent que produeix perquè tota la societat pugui consumir. A Osona hi ha 116 explotacions que, quan exporten els purins, ho fan amb GPS. Els ramaders s’han posat al dia. Són els primers interessats a fer-ho bé i és aquí on ens hem d’agafar.
Sí, però el sector de la vaca de llet, per exemple, està en crisi permanent. Els pagesos viuen amb el temor que els la deixin de recollir. És cert que es tracta d’un mercat amb regles pròpies, però també que l’administració fa els ulls grossos amb la durada dels contractes.
El sector de la vaca de llet l’hem de mimar de manera especial. Intentarem tirar endavant el decret per vendre’n de crua, que també l’ajudarà. El mercat és complicat i tot plegat passa per mimar aquestes explotacions, segurament convidant-les a fer certes polítiques conjuntes.
Parla d’agrupacions de productors?
En això estem.
Fa poques setmanes publicàvem un reportatge sobre grans projectes que mai s’han arribat a executar. Un, de finals dels anys 80, era un tren monobiga que havia d’unir el Ripollès amb la Costa Brava en 60 minuts. Els impulsors defensaven que era la gran solució per repoblar la comarca. Com ho veu?
Si m’arribés a les mans el projecte, l’estudiaria i el rumiaria, però penso que més val que executem i planifiquem el que és viable. Als anys 80 es mirava molt enllà. Els temes de repoblament sabem per on passen i no és per un tren turístic.
Què cal fer?
D’entrada, equilibrar el territori. Hem de garantir que la gent que hi viu s’hi pugui guanyar la vida. I ara no em limito només al sector primari. El Ripollès és una comarca de classe treballadora, de tradició a partir de les colònies industrials. Avui ja no en queden, però penso que aquest paternalisme típic de les colònies no ens ha ajudat a desenvolupar-nos en termes empresarials o fins i tot que les grans empreses han provocat que la gent senzillament treballés i, per tant, que no hi hagués més projecció i emprenedoria. El Ripollès ha passat totes les crisis, l’han tocat totes… Però hi és. I hem d’intentar que els que hi vivim ens hi guanyem la vida i un plus.
I pensant específicament en el sector primari?
Sobretot donar-li continuïtat i, per tant, ajudar en tot la gent que s’hi dedica. El pagès és el que estima la terra, la treballa i, en el fons, el que estima també les persones, perquè crea aliment per a la societat. Això ho hem de preservar i protegir arreu. És un tresor.
Té la sensació que els seus veïns i veïnes n’esperen molt, de vostè?
D’això es tracta, de treballar i que la gent tingui expectativa. Fins ara, els consellers i conselleres d’Agricultura eren lleidatans. Independentment del nom, que el Departament tingui una consellera de comarques gironines és boníssim, per demostrar a Lleida que podem fer-ho molt bé i, segona, perquè a les comarques gironines tenim tot el que engloba: agricultura, ramaderia, pesca i alimentació.
Per què creu que l’han escollit com a consellera d’Agricultura?
Vull pensar i em consta que tinc la confiança del president del meu partit, Oriol Junqueras, i de la secretària general, Marta Rovira, perquè saben que soc treballadora i empàtica i que, on poso la banya, no paro. No em poden haver escollit per gaire res més a banda d’una qüestió de confiança i fidelitat al projecte republicà.
I si li diem desdoblament de la línia R3, túnel de Toses, N-260… No vol dir que l’haurien d’haver nomenat consellera de Territori i Sostenibilitat? Vostè ja portava Foment a Madrid…
Treballarem per tot això igualment, però m’agrada la meva conselleria. La trobo molt essencialista: el pagès és el que respecta i estima la terra, la vida i les persones.
Ara feia referència al projecte republicà i ERC precisament va debatre el seu full de ruta el cap de setmana passat [7 i 8 de juliol]. Un full de ruta que –finalment– no exclou la unilateralitat.
ERC va fer un exercici necessari i valent. No només pel partit, sinó pel país. No és que fixés el full de ruta, sinó que vam fer una reformulació. Després de l’1-O, del referèndum que vam guanyar, de les eleccions imposades del 21-D, calia saber per on caminàvem. Portàvem molt temps treballant aquesta conferència nacional i en vam treure un seguit de conclusions: necessitem ser més, enfortir-nos i muscular-nos, i l’única manera és fer el camí més ample, que hi càpiga tothom. Alhora, el desig és que aquest camí sigui curt, perquè voldrà dir que abans assolirem l’objectiu.
Les bases i la militància, però, van fer esmenes a la ponència
Sí. S’arriba a la conclusió que, malgrat que l’objectiu és fer el camí més curt i que més gent vegi la república com la sortida a una societat més justa, no es descarta la via unilateral, perquè els escenaris són oberts, plurals i diversos. Ves a saber si un dia el govern espanyol s’enroca a no voler dialogar, una altra vegada, i nosaltres –com que som més– tornem a provar la via unilateral. No es pot descartar res.
Com se solucionen les discrepàncies de les últimes setmanes entre les forces independentistes? No caldria fer autocrítica?
Les posicions dels partits independentistes o les organitzacions és molt legítima perquè, malgrat compartir l’objectiu, cadascú ho pot veure de manera diferent. A més a més, el que vol fer aquest país és tan gran i tan singular, que no ens ho podem copiar d’enlloc. Si hem arribat tan lluny, més que mai, és perquè hi hagut unitat d’acció.
Hi és ara?
Hi és, ERC i Junts per Catalunya estem governant junts. I hi ha de continuar sent. Les discrepàncies no tenen per què ser dolentes, però és imprescindible que mantinguem una acció unitària. Hem intentat guanyar un país cívicament i pacíficament i ens hem trobat un Estat demolidor, caduc i demofòbic que ha utilitzat les togues i les porres en comptes del diàleg i la política. Això, entre cometes, destrempa, perquè sí que podíem sospitar un seguit de coses, però no que ens trobaríem un Estat criminal. Tot el que ha passat et fa replantejar coses i cadascú ho veu a la seva manera, però que hi hagi discrepància no és dramàtic. Té una certa normalitat.
Es palpa una diferència real, ni que sigui en el diàleg, amb el canvi Rajoy-Sánchez?
Tots els canvis en si suposen diferències. Imagina’t si és del PP al PSOE… En qualsevol cas, també cal recordar que en temes nacionals són el mateix. I no ara, tota la vida. No hem d’oblidar que el PSOE són els del 155, els que legitimen el discurs del rei el 3 d’octubre, els que aplaudeixen amb les orelles l’actuació policial de l’1-O… Ara bé, hi ha diferències amb el PP i la prova és que a la reunió de dilluns entre Torra i Sánchez es va poder parlar de tot.
És optimista, en aquest sentit?
Hi ha una finestreta oberta d’oportunitats i, encara que serà difícil, necessitem aferrar-nos a això, perquè només amb el diàleg i la negociació podrem triar endavant sent els que som. Jo hi tinc confiança, encara que sigui a poc a poc.
L’últim que va fer a Madrid va ser votar sí a Pedro Sánchez. Ho entén, que molta gent ho vegi com un vot prestat?
És que no va ser un sí a Sánchez, va ser un no a Rajoy i a les polítiques del PP. Va ser un sí a Catalunya, a la llibertat, al diàleg, a poder seure en una taula i negociar, als que l’1 d’octubre vam anar a dipositar una voluntat política dins d’una urna… Era evident que volíem un no a Rajoy i és el que vam obtenir. Va ser un dia molt especial.
Destronar Rajoy era la millor manera de marxar de Madrid?
Vaig entrar al Congrés quan Rajoy va començar-hi com a president, el 2011. L’últim dia vaig sortir una hora abans que ell per la porta de l’hemicicle. Era a fora, xerrant, i el vaig veure marxar amb el cotxe oficial. Sap greu que les coses hagin d’acabar així en ple segle XXI, i a priori en una democràcia madura, però això és el joc de la política. La majoria volia que marxés i va marxar.
El PDeCAT tornarà a treure majoria absoluta a Ripoll a les eleccions de l’any que ve?
Espero que no. La majoria absoluta no d’un projecte, sinó d’un sol color, no em sembla bé. I la prova han estat aquests últims quatre anys del PDeCAT a l’Ajuntament: s’ha xerrat molt i no s’ha fet pràcticament res. Ripoll necessita una sacsejada de primer ordre i segurament no la pot fer un sol partit polític.
Descarta qualsevol tipus de majoria absoluta?
Més enllà de qui governi, desitjaria que ningú tingués les eines suficients per tirar endavant, sinó que ens necessitem tots i puguem planificar un futur seriós per a Ripoll. Ja s’ha vist que ens movem entre 10.000 i 10.500 habitants; estem encallats i hem de treballar per no baixar del llindar de 10.000, hi ha moltes coses a fer… I les fem junts, encarant-les de veritat, o serà complicat que avancem.
Què li passa a ERC de Ripoll? Hi ha hagut molts canvis de regidors en molt poc temp.
No li passa res, res de res. Quan una servidora i un regidor company vam deixar l’acta, buscàvem renovar al 100% l’equip municipal. Aleshores van entrar dos regidors nous, però es va detectar una possible incompatibilitat d’un d’ells per una qüestió extremadament menor. Tot i això, vam considerar que, si podia portar el més mínim problema, era millor deixar-ho. Després ens vam haver d’esperar tres mesos per intentar convèncer el següent de la llista, que, per temes personals i de feina, finalment no va poder assumir l’acta. Van ser uns mesos només, però jo crec que el problema és aquest, que la gent s’avorreix molt. A Ripoll políticament ens hauríem de preocupar d’altres coses i no de si ERC està dos mesos amb quatre regidors en comptes de cinc o tres en comptes de quatre. Ergo m’atreveixo a dir que poca feina deu fer l’Ajuntament.
ERC pot recuperar l’alcaldia?
Treballarà per fer-ho.
És la tercera persona del Ripollès que arriba a consellera, després del republicà Joan Puigcercós i el socialista Joan Manuel del Pozo. I la primera dona. Què li diu aquesta dada?
És un honor, un orgull personal. Entenc que tot suma i en aquest cas hem de mirar de deixar empremta al Ripollès.
Una pregunta popular: on dorm? Aquí o a Barcelona?
Una mica a tot arreu. Osona i el Ripollès hauran estat de les últimes, però en menys de dos mesos hem visitat 21 comarques, més la feina de govern, de partit, del mateix Departament al despatx… És brutal. Són un munt d’hores. També és veritat que era l’aterratge, que veníem de vuit mesos de 155 i molts temes estaven en stand-by… Quan puc, que és el 80% de les vegades, prefereixo dormir a casa, perquè m’abstreu molt. I això que la majoria de dies m’acabo adormint d’esgotament al sofà!
Ha deixat de fumar? El 2015 va dir que ho faria passades les eleccions municipals.
M’hi obligaran. Fumo molt menys. És que no tinc temps! Moltes vegades m’havia plantejat deixar-ho, però mai hauria dit que l’única manera d’aconseguir-ho seria sent consellera del govern del país.
Ja ho sap, doncs: un polític ha de complir les seves promeses
El millor de tot és que no em cal prometre-ho. Passarà. Segur.
