En Max ho ha d’abandonar tot: amics (i una amiga especial), escola i ciutat. I anar-se’n amb la seva mare durant uns llargs mesos a viure en una illa, on el seu pare treballarà en les obres d’un far. Als 14 anys, això és una tragèdia. I amb aquests mals auguris per a la vida del protagonista comença Un far a la fi del món (Elastic Books), la novel·la amb què el vigatà Gerard Guix va guanyar el Premi Joaquim Ruyra de narrativa per a joves a la darrera edició de la Nit de Santa Llúcia, i que la setmana passada es va presentar a Vic.
En Max arribarà a un lloc desconegut, on només s’hi accedeix amb un ferri i, per si tot això fos poc, sense cobertura. Només unes ratlletes, amb sort, al voltant de l’Ajuntament del petit poble de pescadors on l’han portat molt a pesar seu. “És una tragèdia que s’afegeix a una altra, no poder-se comunicar amb la gent que deixa”, diu Guix. Però el joc que fa l’autor consisteix en això: portar el personatge cap a una situació en què hagi de descobrir “que hi ha altres possibilitats”.
Aquestes sorgiran en els amics que en Max farà a l’illa. Una petita colla, entre els quals hi ha un altre noi, l’Àlex. “De manera casual s’acosten, l’amistat es fa més intensa, i s’acaba preguntant si hi ha alguna cosa més, qui és aquest Àlex i per què sembla que sent alguna cosa especial per ell.” Descobrirà una identitat sexual de la qual no era conscient, a diferència del nou amic que ha fet, i que ja ha sortit de l’armari.
Amb alts i baixos, la relació entre ells dos anirà creixent: “El joc de la novel·la és cap on va evolucionant aquesta història”. Sense drames, d’una manera molt fluida. No hi ha fets estridents: “Volia explicar només aquell moment tan delicat, de canvi, en què la mirada cap al teu entorn és diferent d’un dia per l’altre”. I per això calia que fos sense interferències. Sense mòbils ni xarxes, que no hauria pogut obviar en un altre context. Fins arribar el moment en què en Max no voldrà marxar de l’illa.
L’obra s’estructura en escenes, que a vegades poden ser només d’un paràgraf. Com a recurs perquè al lector jove li costa fixar l’atenció en textos llargs, però també “fent que això jugui a favor de la història, sigui un recurs més”, i li doni un aire de guió cinematogràfic. Però no es tracta d’abaixar el nivell, i Guix diu que en aquest sentit “literàriament no els ho vull posar fàcil”.
En literatura per a joves, ja hi té experiència. Per les obres que ha escrit directament pensant en ells, com la trilogia d’El prodigi, L’enginy i El talent. O bé la que té els joves en el centre, com la darrera La meva temporada a l’infern. I considera que els límits entre literatura per a joves o per a adults, quan parlem d’edats a partir dels 14 anys com en aquest cas, no són estrictes: “Parla d’una època per la qual tots hem passat, l’adolescència”. I per confirmar-ho, diu que ja té un retorn d’opinions de lectors… adults.
La presentació es va fer a la llibreria Foster & Wallace, amb uns presentadors especials: alumnes de l’Escola Waldorf La Font i de l’Institut de Vic. Tots han llegit la novel·la i en van parlar amb l’autor.
{{ comment.text }}