Un homenatge a la vida. Amb totes les lletres. I encara que el motiu de la trobada fos justament la mort. La residència Casal de la Santa Creu de l’Esquirol va acomiadar dissabte les víctimes de la Covid-19 amb un adeu col·lectiu que, sense gens de pompa –micròfon, violí i clavells blancs–, hauria de passar a la història per la proesa de materialitzar l’amor. El dels professionals envers els residents. I dels residents envers els professionals, però també de les famílies que continuen amb una ferida oberta després de no haver-se pogut acomiadar del pare, la mare, l’avi, la tieta… durant el confinament o fruit del brot que hi va haver al centre ara fa un any.
Que la pandèmia sigui encara una realitat ens resta perspectiva per calibrar com de fonda acabarà sent la petja del coronavirus, però homenatjar les víctimes reconforta sempre a qui les cuidava i estimava. Això vol dir que no hi ha mostres d’afecte sobreres quan el teló de fons és la mort, i dissabte, a l’Esquirol, va tornar a quedar demostrat. “Tots els residents que van marxar tenien noms i cognoms. Érem un centre molt obert, però amb la pandèmia aquesta llibertat es va perdre. La gent s’havia d’acomiadar d’una manera massa ràpida i fugaç”, explica Sònia Guix, directora del Casal de la Santa Creu. És per aquest motiu que fa sis mesos van començar a pensar en un homenatge que servís de “tancament comú de la tristesa que portem a dins”.
Ella va ser qui va obrir l’acte. La van seguir al micròfon treballadors, residents, la infermera del CAP i famílies que amb els seus parlaments, breus i emotius, evocaven tant instants concrets vinculats a la Covid-19 com records dels difunts, poemes i cançons o l’agraïment en majúscules a tot el personal de la residència. Al centre hi han mort entre el 2020 i el 2021 una trentena de persones, nou durant un brot que va començar el novembre passat. “Va ser un moment devastador. Ens van trucar del CAP i escoltava els noms dels primers 18 casos positius, 18 residents meus”, diu Guix, “els anàvem apuntant en una llista mentre em queien les llàgrimes. Altres companys també ploraven, es posaven les mans a la boca i deixaven anar un crit… En menys de 24 hores ens havíem convertit en un hospital”.
Després dels parlaments van inaugurar una placa en record de les víctimes, amb la frase “A tots els que ara són llum”, i hi van dipositar clavells blancs. Trist i bonic. Tot alhora. Hi ha una cançó dels Amics de les Arts que es pregunta per què els moments més foscos són també els més plens de vida. Es diu Un estrany poder. Al Casal de la Santa Creu de l’Esquirol el tenen i el saben transmetre.
