El 2022 farà 20 anys que el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (CERM) avalua regularment l’estat ecològic dels rius d’Osona. Això es tradueix cada any en un centenar de pàgines on, si ens centrem en Manlleu, fins ara hi apareixia sempre un mateix punt negre: el Ter al seu pas pel nucli urbà i, en concret, una fuita de clavegueram a l’altura del carrer Sant Martí que acabava abocant les aigües brutes de 120 habitatges del barri de Baix Vila directament al riu, sense passar per la depuradora. Dècades enrere, el que ara pot semblar una anomalia era l’habitual, però als anys noranta l’Agència Catalana de l’Aigua ja va veure la necessitat de construir-hi un col·lector. El problema és que el projecte plantejava una obra complexa i al final va acabar enterrat en un calaix.
Durant tot aquest temps la fuita ha persistit. O el que és el mateix: el CERM l’ha anat recollint anualment als seus estudis, fins que l’Ajuntament ha decidit prendre la iniciativa i invertir 350.000 euros al passeig del Ter per posar al dia el clavegueram i canalitzar cap a la depuradora aquestes aigües brutes que abans acabaven directament al riu. La curiositat és que per fer-ho possible s’utilitzarà una infraestructura del segle XIX, l’antiga xarxa de canals industrials. Un llegat que ara reposa a cinc metres sota terra, cobert per l’asfalt del passeig del Ter, però que al seu dia era indispensable per als telers i les fàbriques que constituïen la façana fluvial de Manlleu. EL 9 NOU ha tingut l’oportunitat de resseguir en primera persona una petita part de les galeries. Avui, amb les turbines aturades, l’aigua no hi circula a raig, però continua havent-n’hi, a més a més d’una generosa capa de fang i brossa diversa, des d’ampolles o pneumàtics fins a sabates que l’amo devia perdre qui sap on i qui sap quan. Alçada, abans de la volta del sostre, la canonada que ja recull les aigües brutes d’aquests 120 habitatges de carrers com l’Enric Delaris o el Sant Ferran.
“El canal industrial que tenim tots al cap era l’espina dorsal, però a cada fàbrica hi havia una turbina i un salt d’aigua com el que encara podem veure al Museu del Ter”, explica Enric Vilaregut, regidor d’Urbanisme de Manlleu, “a base de corretges, les fàbriques utilitzaven la seva força per moure les màquines. La sortida de l’aigua es feia a través d’aquest canal paral·lel que ara hem reaprofitat per a les obres”. Baixar-hi serveix per constatar l’escrupolós treball d’enginyeria que s’amaga rere tota la infraestructura del canal industrial de Manlleu, la joia arquitectònica del patrimoni fabril que atresora la ciutat. Vilaregut destaca el mecanisme de les comportes, les cotes d’aigua calculades al mil·límetre en funció de la producció i el poder de cada firma… “No hi ha dubte que al seu temps tot això es va fer ben fet”. S’hi podria afegir bonic: baixant al canal de sortida de l’aigua, un se sorprèn de descobrir fins i tot a sota terra un arc ogival particularment bell a l’altura del Molí Muntada o un altre de mig punt que sobreviu impertèrrit al pas dels anys on cinc metres per sobre hi havia hagut l’antiga fàbrica de Can Vilaseca.
