L’habitatge és un dret i una necessitat, però també una mercaderia que dona diners. Això fa que constantment es produeixin friccions entre la seva dimensió social i l’interès de treure’n rendiment econòmic. Els últims 15 anys, les crisis derivades de l’esclat de la bombolla immobiliària o la pandèmia de la covid-19 han aguditzat el problema i en menys de dues dècades la ciutadania s’ha hagut de familiaritzar amb termes com “desnonament” o “exclusió residencial”. Amb l’objectiu d’abordar aquesta realitat des de perspectives diverses, també la construcció, l’eficiència energètica o la sostenibilitat, la Fundació Antiga Caixa Manlleu, el Consell Comarcal d’Osona i EL 9 NOU van desplegar divendres al Casino de Vic unes jornades monogràfiques sobre habitatge amb representants de l’administració pública, arquitectes, agents immobiliaris i membres d’entitats socials. L’acte el va obrir Jaume Fornt, director de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, que va explicar com la tradició de compra és un dels motius que justifica la falta de pisos de lloguer al nostre país. A això s’hi ha sumat els últims anys l’aturada de la construcció, per la fallida de moltes de les empreses que s’hi dedicaven, i ha derivat en una crisi residencial sense precedents que també posa contra les cordes l’administració. Segons dades que va donar ell mateix, només a Osona la Generalitat té en actiu més de 2.000 ajuts de pagament del lloguer i hi ha com a mínim 16 famílies pendents d’un sostre via mesa d’emergència.
Partint de la base que un context tan cru també ha servit per accelerar noves eines i normatives, com el dret de tanteig i retracte a l’hora d’adquirir propietats de bancs i fons voltor, Fornt va insistir que els anys que venen han de ser de molta “planificació i consens” en polítiques d’habitatge, i que cal treure partit dels fons europeus Next Generation tant per reactivar la construcció com fomentar la rehabilitació. Així mateix, va parlar del pla sectorial que està elaborant la Generalitat, una eina que ha d’ajudar a garantir que els municipis que formen part de les àrees amb forta demanda residencial disposin d’un 15% d’habitatges destinats a polítiques socials.
L’altre repte en majúscules passa per posar en circulació milers de pisos i cases que ara estan tancats i que pertanyen sobretot a grans tenidors.
Precisament l’especulació que ha disparat els preus és el que va criticar Maira Costa, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, a l’hora d’analitzar per què el dret a l’habitatge està cada cop més amenaçat. En el cas de la comarca d’Osona, l’entitat ha acompanyat unes 500 persones des que va néixer el 2009. I, pel que fa a desnonaments, amb dues etapes clarament diferenciades: una de més lenta, quan responien a impagaments hipotecaris, i els actuals, més ràpids, vinculats a lloguer i ocupacions il·legals. Costa va dir, de fet, que la mateixa administració i la legislació han afavorit l’especulació i que, per contra, quan s’han aconseguit millores “han vingut des de baix”, per iniciativa de moviments socials. També va defensar que l’habitatge no es pot desvincular de l’ocupació, la formació, la renda… I ara “hi ha una desproporció brutal entre els sous i els lloguers”.
Des del públic, es va posar sobre la taula la queixa que els governs han traspassat la responsabilitat i castigat, en certa manera, els propietaris, fent notar que no és el mateix un de petit que un amb un volum important de patrimoni. Aquesta idea també la va recollir l’agent immobiliari Jordi Masgrau. Segons la seva experiència dia a dia, la gran majoria de contractes de lloguer amb particulars “funcionen molt bé” tant per part d’arrendataris com arrendadors. Si s’ha arribat fins a la situació actual, és per “la falta d’habitatge, de tot tipus”. Masgrau va introduir la variable que també hi ha pisos tancats perquè els propietaris no disposen de prou diners per fer-hi obres i posar-los al dia. Des de l’empresa municipal que desplega les polítiques d’habitatge de l’Ajuntament de Vic, la tècnica Míriam Foradada havia fet referència abans a eines que, com el programa InVic, d’ajuts a la rehabilitació, van estenent-se amb la idea d’incrementar els pisos de lloguer. La realitat de treballar cara al públic també li va servir per dir que “d’habitatge assequible no n’hi haurà mai prou”, i apuntar algunes dades curioses, com que qui més en demana de públic és gent en edat de treballar.
Sobre el mapa, l’Ajuntament de Vic té previst al POUM seguir la directriu de repartir arreu de la ciutat les promocions de protecció oficial i no en barris concrets, com s’havia fet antigament.
A les jornades també hi van participar els arquitectes Mònica Carrera i Miquel Sitjà. Aquest últim va presentar un reguitzell de països on fa dècades que s’aposta per l’habitatge cooperatiu i es converteixen els baixos d’un bloc de pisos, per exemple, en llars d’infants. L’actual president de la demarcació de les comarques centrals del Col·legi d’Arquitectes també va apuntar que els fons Next Generation són una oportunitat en rehabilitació d’edificis, però plantejava si les futures exigències en qüestió d’eficiència energètica no seran una nova font d’exclusió residencial. Carrera, amb una visió més urbanística, va posar exemples de com veure verd per la finestra, cobrir una plaça o treure tanques pot fer que les persones ens sentim segures, i a casa, més enllà del llindar de la porta de l’habitatge on vivim.
