Jordi Casadevall –el Professor Ginestet quan es converteix en mag– enviava petits jocs de mans que s’havia gravat amb el mòbil a Toni Coromina, els darrers dies que aquest va passar a l’Hospital Universitari de Vic. “L’últim me’l va contestar per WhatsApp amb unes emoticones, i ja no va dir res més”. Toni Coromina moria el 22 de novembre de l’any passat. “I no ens vam poder acomiadar”, deia l’amic amb qui havia compartit algunes de les seves experiències més extraordinàries. Igual que ell, la resta de les vuit-centes persones que aquest diumenge omplien la Sala Ramon Montanyà de L’Atlàntida per a un comiat que havia quedat pendent. El Professor Ginestet va exercir de mestre de cerimònies en una desfilada d’actuacions i parlaments que es van succeir durant gairebé tres hores amb el lema “Un rebel a la ciutat dels sants”.
Això és el que era Toni Coromina. Periodista per vocació, escriptor per evolució, activista per inquietud, transgressor per essència. Un catalitzador d’energies en el Vic somort en què va començar la seva joventut, als anys 70. “Estimava Vic com ningú i per això se’n fotia, ell ha fet de Vic una ciutat més lliure”, deia Albert Om, que hi va compartir el que va ser el primer llibre de tots dos, editat per EL 9 NOU l’any 1989. Es deia Rebotiga d’il·lustres i convertia en protagonistes de la història personatges heterodoxos (i en això semblants a Coromina). Hereu de la sornegueria d’un avi que el va influir molt –com van explicar els seus germans Eusebi i Ester– va deixar aviat el camí convencional que havia començat al Seminari i el va canviar per “una desenfrenada recerca de la llibertat”. Així resumia el seu amic Lluís Massana els anys intensíssims de Toni Coromina en el moviment contracultural de la ciutat. Liderant iniciatives insòlites com el Periple Pantaner de Sau, la pedalada carnavalera Vic-Bojons, el Solàrium a la plaça Major o les performances de La Troca. Però també participant en grups musicals –deia que la música era la que més l’emocionava de totes les arts– i fins i tot, ajudant amb generositat Quimi Portet i Manolo García “quan les passàvem canutes”, com va recordar el primer. Els va donar cop de mà perquè fessin un primer disc: “Jo el vaig conèixer a Vic, un dia que nevava i vam sortir a buscar unes sardines per fer una portada”, deia el cantant. Els integrants d’El Último de la Fila van ser uns dels que van pujar a l’escenari per retratar facetes de l’homenatjat. El periodista Jaume Collell parlava dels temps de treball conjunt a El Burladero, al diari La Vanguardia, on deixava anar “la seva capacitat per l’humor absurd”, mentre que l’escriptor Jordi Puntí posava de relleu la faceta de narrador dels últims anys, en què havia aconseguit trobar “una veu pròpia” i Jesús Soler, expresident del Grup de Defensa del Ter, explicava literàriament el seu compromís ecològic. Els fills i el nebot van posar el punt més emotiu de l’acte, que en els parlaments tancava Pep Palau evocant la mirada crítica de Toni Coromina i com havia estat sempre capaç “de treure punta a l’inacabable llapis de la vida”.
Entremig es van intercalar actuacions musicals i teatrals igualment diverses. L’actor Albert Vidal va posar veu i gest al petit monòleg Com preparar un xaiet social, del mateix Coromina, i Rafael Subirachs va interpretar magistralment al piano una peça composta per a l’ocasió i basada en música de Bach. Fausto Gramola va evocar Machin amb Marc Vernis al piano, la Coral Bajillas hi va aportar l’humor més estripat, El Blues de l’Estació va reunir cinc músics al voltant de Lluís Marin Noris, i La Palma Jazz Band es va retrobar per a l’ocasió, fent una entrada triomfal. Però només en un homenatge a algú com Toni Coromina poden encaixar les dues peces del final de l’acte: del Cant espiritual de Maragall recitat a l’actuació conjunta dels grups Inumazigh i Power Burkas, aquests últims uns joves que no havien conegut gaire Toni Coromina però que se’n senten d’alguna manera deutors. Al començar, el Professor Ginestet buscava el gran protagonista i absent de la vetllada per darrere l’escenari o dalt de la tramoia, convençut que ho estava veient tot des d’algun lloc. I que si Toni Coromina hagués sabut que L’Atlàntida s’omplia per fer-hi un homenatge, hauria exclamat des dels seus dos metres d’alçada i amb veu cavernosa: “Esteu molt de collons!”.
{{ comment.text }}