Un santjoaní, entre els últims de Filipines

Just ara fa 120 anys, els 33 supervivents del setge de Baler, coneguts com “Els últims de Filipines”, esperaven el seu trasllat a Espanya després d’haver resistit 337 dies tancats en una església, aguantant els embats de les forces d’alliberament filipines. El 2 de juny de 1899 havien hissat la bandera blanca en senyal de rendició, després d’haver estat lluitant de forma estèril, perquè Espanya havia cedit les Filipines als EUA en confirmar-se la derrota a la guerra de Cuba i el col·lapse de l’imperi espanyol a Amèrica, i no hi havia res a defensar. Enmig d’aquest reduït grup de supervivents hi havia Pere Planas Bassaganya, un veí de Sant Joan de les Abadesses, la història del qual ningú coneixia al seu poble natal, fins que fa prop de 20 anys va arribar una invitació a l’ajuntament santjoaní on es convidava els representants institucionals a assistir als actes de celebració del centenari del setge. El regidor electe Ferran Miquel, que llavors era regidor de Cultura, va viatjar a Madrid perquè no va trobar cap familiar de Planas. Allà va poder parlar amb descendents dels soldats i va ser llavors quan va començar el seu interès per aquell capítol de la història militar espanyola, que el va dur a novel·lar la vida del soldat santjoaní a La importància dels secrets (2014) a través d’una recerca que no ha acabat. Encara queden molts dubtes oberts, com per exemple per què Planas va formar part d’aquella expedició que volia protegir l’imperi espanyol si no li tocava per quinta. Miquel explica que tenia 37 anys i només un company el superava en edat, quan aquella lleva voltava els 20, fet que es podria explicar perquè hi va anar com a voluntari o perquè va cobrar per substituir un jove d’una família que es podia permetre pagar per evitar el risc de perdre un fill. Ell era el tercer fill viu de Francisca Bassaganya Bonhoms i del traginer Salvador Planas Vilarrasa, i era serraller. No ha trobat cap informació per seguir el rastre dels seus germans o pares, però sí que va descobrir que quan va tornar a Barcelona s’hi va quedar i va ser el seu oncle per part de mare qui el va ajudar, que era farmacèutic a la capital, i que més tard podria haver obert una farmàcia a Camprodon, circumstància de la qual Miquel n’ha tingut indicis fa pocs dies, però no pot assegurar. Va tenir cinc germans, però alguns no van viure més enllà dels cinc anys o quinze dies, i els altres –més grans– ja podrien haver mort quan ell va tornar tenint en compte que l’esperança de vida era d’uns 40 anys a principis del segle XX. També ha sabut, a través del llibre parroquial d’enterraments, que Planas va morir a Sant Joan a les 8 del vespre del 30 de juliol de 1913, amb 54 anys, de mort natural. Segons el certificat de defunció era solter. Pel que fa al setge, se sap que Planas va ser ferit dues vegades, a partir de la crònica detallada de l’assetjament feta pel capità d’infanteria Saturnino Martín Cerezo: l’agost de 1898 i el maig de 1899. Cerezo explica: “Entre los varios heridos, todos afortunadamente leves, que hubo en aquellos días, sólo recuerdo a Pedro Planas Basagañas, que por segunda vez enaltecía la resistencia con su sangre”. Però si per alguna cosa se’l recorda especialment tot i ser un soldat ras, és perquè va escriure i musicar –interpretant-lo amb un bombardí que van trobar dins de l’església– uns versos patriòtics que els assetjats van prendre com a himne, com va explicar el pare Félix Minaya, un religiós que també va estar tancat a l’església i que va escriure un manuscrit abans de morir de beri-beri, explicant com els caçadors –que s’autoanomenaven així– van ovacionar el santjoaní després de cantar-la i com Cerezo la va adoptar per animar l’escamot. En tot cas, la necessitat de distreure l’atenció de la societat després de la desfeta del 98 i, més tard, l’autoestima imposada cap a tot el que estigués relacionat amb l’exèrcit durant la dictadura, han fet que el setge de Baler s’idealitzés, amb literatura i pel·lícules, quan la història té més ombres que llums. Molts diaris de l’època, per exemple, deien que els atrinxerats a Baler s’havien tornat bojos després que, en tres ocasions diferents i amb visites de sacerdots i càrrecs de l’exèrcit, els haguessin fet arribar evidències que Filipines ja no era espanyola. Els filipins també els asseguraven que no serien tractats com a presoners quan sortissin, com així va passar. Alguns apuntaven que es tractava d’una sublevació, o que Cerezo volia tapar que havien assassinat el capità d’infanteria Enrique de las Morenas. Ells defensaven que va morir de malaltia. Finalment va ser quan van llegir un diari madrileny –tampoc era el primer que els entregaven–, quan van quedar convençuts de la realitat. El dia abans, però, Cerezo va executar dos companys que volien desertar. D’altra banda, per molts dies que durés el setge, només van morir dos soldats per ferides de guerra, i la malaltia del beri-beri i la disenteria van ser qui es va endur més vides, després que haguessin de sobreviure amb arròs en mal estat i altres aliments mig podrits perquè no tenien sal ni cap forma per conservar-los. Fins i tot van menjar rates, serps, gats i gossos, i qui sap si també la gosseta del capità difunt, com a la pel·lícula més recent del setge 1898. Los últimos de Filipinas (2016), amb Luis Tosar com a protagonista. D’altra banda, del bàndol filipí, les xifres ballen entre 400 i 700 morts, ja que la majoria eren camperols amb armes rudimentàries i sense gaire coneixement. Amb tot, els mateixos filipins van reconèixer la perseverança dels sitiats amb un bon tracte i, un cop arribats a Barcelona el setembre de 1899, els militars espanyols van tractar-los com a herois. Un soldat com Pere Planas, per exemple, va rebre un sou vitalici de 60 pessetes, a més de les prop de 2.000 que podria haver cobrat per substituir algú a la comitiva. La societat no va ser tan efusiva i la gesta va passar més desapercebuda, tot i que els pobles de naixement dels herois van celebrar-los, alguns erigint monuments o posant el seu nom a carrers, excepte Sant Joan de les Abadesses. De fet, hi ha un carrer santjoaní anomenat Pere Planas, però fa referència a un mercader que tenia el mateix nom. Si no se li va fer un reconeixement en el seu moment, ni se li farà en un futur, ni tindria cap sentit, però sí que pot alimentar la curiositat d’un poble com el de Sant Joan de les Abadesses que, de tant en tant, descobreix personatges com el de Planas que l’enllacen amb moments o fets curiosos de la història.

Un santjoaní, entre els últims de Filipines

Què hem explicat a El 9 Informatiu d’aquest dilluns, 9 de març?

Aida Torres s’imposa a Gavà en l’estrena de la Copa Catalana de bloc

Localitzen un excursionista perdut al Collsacabra

Què és aquest color verd del marge del riu Méder?

LA PREGUNTA

Està d’acord amb la posició del govern espanyol sobre la guerra a l’Iran?

Mor una dona en caure des d'un vuitè pis a Vic

Troben sense vida al Collsacabra un home que estava en recerca des del matí

La N-260 continua tallada fins dilluns "com a mínim" per l'esllavissada a Sant Joan

Detingut per una agressió sexual a Sant Joan de les Abadesses

Detenen el lladre d'una bicicleta a Vic gràcies al GPS

Vic tanca un grup d’I3 a l’escola La Sínia i Manlleu, al Puig-Agut

Una parella de Tona queda atrapada a Tailàndia després que la connexió via Qatar es cancel·lés pel conflicte al Golf

Condueix sense carnet i té un accident a la carretera de Taradell a Santa Eugènia

“Anem a fer cuina tradicional, ben feta, la del xup-xup”

Apaguen un foc al jardí d'una casa de Tona