“Mostra la teva ferida per sanar-la.” Aquest proverbi ruandès lliga molt bé amb la pel·lícula documental El camí de l’Aline, de Toni Casassas i Mireia Bover. De fet, aquesta mateixa dita apareix en el reportatge que s’endinsa en la situació de l’Aline, una nena ruandesa que va néixer amb problemes de malformació a l’esquena i va venir a Catalunya per ser tractada a l’Hospital Sant Joan de Déu.
Aquest film, però, no només parla de la seva història, sinó que posa el focus en les emocions, a través dels orígens, la família de Ruanda, la família adoptiva de Vic, d’altres testimonis del país africà o els membres de l’ONG que van dur-la a Barcelona. De fet, aquest projecte s’ha treballat conjuntament amb l’ONG TIC Rwanda i TIC Catalunya.
“No és un documental sobre la vida de l’Aline, sinó una història vital i de futur”, explica Casassas, mentre que Bover apunta que “és una història a través de les gestions emocionals del dia a dia, no per la situació en concret, sinó per les seves vivències”. Així doncs, Casassas i Bover posen la mirada en les petites coses, els detalls insignificants, els silencis, les mirades o les complicitats.
El reportatge s’explica a través d’un viatge a Ruanda i, per tant, fa contínuament un salt entre la capital d’Osona i aquest país africà.
Tot i l’evident distància en quilòmetres d’un lloc a l’altre, la gestió emocional no difereix tant. “Tenim les mateixes maneres de viure”, relata Bover, detallant que “hi ha persones que entren més a observar-se emocionalment i d’altres que no ho necessiten tant”. En el cas d’aquest documental, totes les persones amb els quals s’han relacionat “hi ha una escolta molt constant d’allò que els està passant i de com gestionar-se el dia a dia”, afegeix.
Òbviament, hi ha situacions més complicades que d’altres, com la mateixa Aline, que té unes “circumstàncies més difícils”, apunta Casassas. Tot i això, “que estigui malalta és anecdòtic”. En aquest sentit, subratllen que el film “no és un drama”. Tal com relata Casassas, “es parla de les ferides però no s’acaben de mostrar. I es parla de les de tots i també d’aquelles més bàsiques”. En aquest sentit, considera que també són semblants les d’uns i altres. “Al capdavall som els mateixos. No ens fa diferents la raça, sinó les circumstàncies històriques o ambientals, com la cultura, les estructures mentals o la religió.”
Precisament, a la pel·lícula s’hi tracta també com es viu la discapacitat a Ruanda i com la religió marca la comunitat. “La majoria ho associa molt a un càstig de Déu per haver fet malament alguna cosa”, explica Bover, mentre que Casassas afegeix que “passa el que passava aquí fa anys. Es pensen que és un pecat i molts amaguen els infants”.
Aquí és on l’ONG juga un paper fonamental i dona suport emocional a les famílies perquè puguin parlar-ne i compartir les seves experiències. En definitiva, perquè “els marxin les pors i sigui quelcom natural”, conclou Bover.
Els testimonis recollits al documental d’un lloc i de l’altre acumulen més semblances que diferències. Tot i això, Casassas destaca que a Ruanda “sembla que tinguin una manera més natural de lidiar amb les coses. Aquí, a vegades, necessitem ajuda en la gestió de les emocions i allà tenen una intel·ligència emocional molt natural”.
Precisament, aquesta naturalitat també ha marcat la producció del film. “No hi ha un guió construït. No hem buscat res, sinó que ha anat sortint. Té un punt molt natural”, relata Casassas. En aquest sentit, tal com destaca Bover, “és un documental experimental”. “Simplement anàvem amb la càmera a escoltar i mirar. I per això ha sortit un documental sobre la gestió emocional”, afegeix.
El reportatge té una durada d’una hora aproximadament. Es va començar a gravar el 2018, però la pandèmia va aturar el projecte. Es va elaborar amb dues parts. La primera va ser a Vic i després es va viatjar a Ruanda, on es van fer les entrevistes a la família de l’Aline, d’altres famílies i responsables de l’ONG. “No vam saber de què havien parlat fins que no van arribar les traduccions. No hem descobert les entrevistes fins temps després”, explica Casassas, subratllant que “va ser com anar a tirar una fotografia i no saber què en sortiria fins al revelat final”.
A partir de tot aquest material, doncs, s’ha anat construint la pel·lícula documental. Tal com apunta Casassas, “la pretensió inicial era relatar la història de vida de l’Aline i ha acabat sent una història vital i de les gestions emocionals”. “Hi ha moltes Alines al món i tots ho som una mica. Cadascú té la seva pròpia vida i experiència”, conclou.
La pel·lícula es pot veure aquest divendres a l’ETC de Vic, a les 8 del vespre. “Ara es passa a Vic per fer un retorn a la ciutat”, diu Bover, però també tenen previst portar-la a Ruanda. “Volem que l’ONG pugui utilitzar-lo per explicar la tasca que desenvolupa.” Les entrades de la projecció es destinen a aquesta entitat.
