“Els alumnes són diferents entre ells i aquest és el punt de partida de la nostra acció educativa”, assegura Vinyet Estalella, directora de l’escola Santa Caterina de Siena de Vic, centre que aquest curs celebra 325 anys. La seva història recent s’ha caracteritzat per aprendre a adaptar-se a un entorn canviant, amb el desplegament d’un pla d’atenció a la diversitat que destaca per ser innovador en el treball per a la inclusió. El centre té alumnes de diferents procedències –en total, 25 nacionalitats– i també fa una atenció especial als alumnes que presenten dèficits psíquics o sensorials. L’any 1991 van acollir els primers alumnes procedents del Magreb i “van fer una opció decidida per la gent nouvinguda” que ha anat conformant el barri “on estem molt arrelats”, diu Estalella. Tot aquest procés l’han viscut en diferents fases. La primera, del 1991 al 1996, “patim amb la diversitat”; del 1997 al 2000, “convivim amb la diversitat”, i des del 2003 i fins ara “creixem amb la diversitat”, expliquen des del centre. D’aquesta realitat n’han fet bandera amb la idea de ser “una escola de tots amb un projecte per a cadascú”. Per aquest motiu l’escola, concertada, també treballa els valors i les emocions sota el lema “Emociona’t i aprèn”.
El centre, que recentment ha estat pioner en l’escola inclusiva, també ho va ser fa més de tres segles en dedicar-se a l’ensenyament i a l’educació de les nenes. El 30 d’agost de 1692 es va fundar el Beateri de Santa Caterina de Siena, en una casa situada a la cantonada del carrer Gibaltar amb la plaça de la Mercè, l’emplaçament actual, i ja es van dedicar a l’ensenyament. Anys més tard, en temps de la Il·lustració, “tot es va sotmetre a una severa crítica”, també “les veritats del dogma i la moral cristianes”, però van continuar amb la missió educativa, llavors amb nenes i noies “de la ciutadania acomodada”. A principis del segle XIX, amb l’arribada de l’exèrcit de Napoleó i la Guerra del Francès, les beates van haver de fugir i deixar la casa en poder dels soldats francesos. L’any 1854 el diari de Vic El Montañés parlava de l’escola perquè necessitava ampliar els seus locals, ja que en aquell moment hi havia 200 alumnes que aprenien a llegir, escriure i doctrina cristiana, cosir, fer brodats, planxar o fer encaixos. Amb el pas del temps s’hi van introduir altres matèries com la geografia, la història sagrada o la formació musical. El 1884 es va fundar l’internat “sota el patrocini del Sagrat Cor”, que presidia la façana de la plaça de la Catedral, fins que se’ls va demanar posar-hi la Santa Maria la Rodona que hi ha actualment. Ja entrat el segle XX, durant la Segona República “es va fer necessari establir un grup de persones seglars” per mantenir el centre obert però el 1936, durant la Guerra Civil, les religioses van abandonar el convent i al mateix espai va obrir una escola anomenada Nakens, en record d’un republicà “de signe anticlerical”. El 1939 les Dominiques van tornar i van obrir també el parvulari. Els ensenyaments es van anar ampliant al llarg del segle i el 1948 van incorporar el Batxillerat i Secretariat i el 1977 els van autoritzar com a centre de Formació Professional de 1r grau. El 1986 s’acollien al règim de concert educatiu i el 1992 obrien la llar d’infants L’Esquitx, que aquest curs ha complert 25 anys.
Entre les parets de l’escola Santa Caterina de Vic hi han conviscut i hi conviuen centenars d’alumnes i equips docents que han superat totes les dificultats que se’ls han presentat en la seva llarga història. Des de sempre, diu Estalella, treballen perquè “els aprenentatges que oferim siguin aprenentatges per a la vida”. Els alumnes de 6è que aquest curs deixaran el centre remarquen que “som com una família”, que “ens ajuden a millorar, ens fan ser bones persones”. També destaquen que “aquí t’ensenyen a no rendir-te mai”, com ha fet el col·legi durant més de 300 anys d’història.
UNA VIDA A L’ESCOLA: D’ALUMNA A MESTRA
Aquí “hi vaig aprendre a llegir” i al cap dels anys ha estat ella qui n’ha ensenyat als seus alumnes. Carme Urgellers va ser alumna de l’escola Santa Caterina de Siena i des del 1982 n’és mestra. Només ha deixat de trepitjar les aules del centre en el temps en què va fer batxillerat a l’institut i quan va estudiar a l’Escola de Mestres de Vic. De l’època d’estudiant recorda que “només érem nenes” i que els nens hi podien anar “fins que feien la comunió”. Com a la majoria dels centres, llavors portava uniforme i mostra (a la foto) el díptic que donaven a les famílies perquè l’anessin a comprar a la Casa Pous de la plaça Major, llavors a la plaça “del Caudillo”. En aquella època també “hi havia internes, noies de pobles del voltant o de cases de pagès”, i d’altres “que es portaven el dinar i l’escalfaven” a l’escola. Les “hermanes” que li feien de mestres després van ser les seves companyes. Des que era petita, el centre ha canviat, assegura, no només físicament. L’alumnat ha canviat i “hem treballat per acceptar tots els canvis”, diu Urgellers.
