“No podem més, la tensió a casa és altíssima les 24 hores i nosaltres ja quasi no tenim forces, i necessitem una solució ja!”. Francesc Mateu i Susanna Matesanz, de Centelles, feien aquest crit d’ajuda dimarts a través de Twitter. Des de fa anys, relata Mateu, “tenim un greu problema de salut mental a casa”. Tenen un fill amb una discapacitat intel·lectual al qual defineixen com a “encantador, però amb un trastorn de conducta que fa que es torni sobtadament molt violent”, per la qual cosa els han recomanat l’ingrés a un servei residencial però “no hi ha places” i asseguren que les llistes d’espera són de diversos anys.
En Joan, que ara té 21 anys, és el menor de quatre germans. Després de tenir tres fills biològics, la família va optar per un procés d’adopció d’infants amb necessitats especials –ell té la síndrome de Down– i va arribar a casa seva amb tres mesos. Mateu explica que el fill petit ha tingut problemes de salut, però que a poc a poc “ha anat aprenent a ser autònom”. El jove “és alegre, li agrada la música, anava al cau, tabals, natació i mil activitats més” i afegeix que també anava i tornava sol des de Centelles a l’escola de Barcelona on estudiava cuina, però “el trastorn ha acabat amb tot”. La família comenta que quan van començar els episodis de violència “pensàvem que era un tema d’adolescència i frustració i que amb el temps aprendria a controlar”, però “hem vist que no pot, és superior a ell i després de cada brot, quan veu el mal que ha fet, s’enfonsa encara més”, assegura el pare, ja que acaba fent mal als familiars. La situació de confinament que va provocar la Covid-19, a més, va complicar la situació d’uns brots que es produeixen cada tres o quatre setmanes. La família comenta que “ens han dit que és irreversible i que cal un servei residencial per a nois amb discapacitat i trastorn de conducta”, però denuncien aquesta manca de places. I d’aquí la crida: “Ens animem a aixecar la veu per nosaltres i per moltes més persones en una situació semblant”, ja que remarquen que “no pot ser que l’estigma amagui una realitat tan greu”. “No podem suportar veure com el nostre fill i la seva dignitat s’apaga a casa, i nosaltres amb ell” i denuncien que “no pot ser que en casos greus com aquest la resposta sigui que no hi ha opcions”, per la qual cosa “vivim amb tensió, angoixa i pena”.
Mateu apunta que “les residències no són la solució a tot”, però que “cal un pla de recursos diferents adaptats a les persones i a les patologies”. La família afegeix que no saben quina és la millor solució, però que “el que no pot ser és que no n’hi hagi cap”.
