Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“Vaig decidir que seria veterinari quan vam haver de matar els porcs per la pesta”

TALENT CONVIDAT (9) Entrevista a Miquel Collell, director tècnic global de la divisió porcina de Merck

El manlleuenc Miquel Collell està al capdavant de la divisió porcina de Merck, una multinacional farmacèutica que es dedica sobretot a la salut humana, però que també treballa en l’àmbit veterinari. La seva feina consisteix a connectar les necessitats dels ramaders amb la recerca i, així, treure al mercat des de vacunes i antibiòtics o antiparasitaris fins a solucions tecnològiques. EL 9 NOU i Osona.com l’entrevisten en el marc del programa Talent Convidat, una iniciativa de Creacció per donar a conèixer osonencs que estan desenvolupant la seva carrera professional a l’estranger.

De petit, quan li preguntaven què volia ser de gran, què contestava?

A casa érem ramaders, com força gent a Osona. El meu pare va començar amb porcs d’engreix, però va acabar tenint 500 mares. A mi sempre m’havia agradat molt i tenia vocació de veterinari. Un cop acabats els estudis, vaig fer els primers passos al Centre Veterinari de Manlleu, amb el meu tiet i el meu cosí.

Què va venir després?

Soc un cul inquiet. Estant al centre veterinari, dos companys d’una consultoria em van proposar afegir-m’hi com a soci. Es dedicaven a assessorar empreses porcines d’arreu d’Espanya, però també d’Europa i Llatinoamèrica. Vaig dir que sí. Compatibilitzava aquesta feina amb la de professor associat a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Diu que treballaven amb empreses, no granges. Van saber llegir d’hora cap on s’encaminava el sector?

Probablement. Ja aleshores vam fer dues coses bastant revolucionàries: muntar una fundació per formar ramaders i obrir una pàgina web que actualment és la de referència en porcí a tot el món. Es diu 333, en al·lusió a la durada de la gestació d’una truja: tres mesos, tres setmanes i tres dies. Ja no hi estic vinculat, però em sembla impressionant que acumuli dos milions i mig de visites anuals.

Ara fa gairebé 10 anys que treballa a Merck, una multinacional farmacèutica que es dedica sobretot a la salut humana, però que també té divisió veterinària. En què consisteix la seva feina?

L’oferta de treballar amb ells em va arribar rondant els 50 anys, no tenia clar si m’havia de complicar la vida, perquè una de les condicions era anar-me’n a viure a New Jersey, als Estats Units. Em feia una mica de por, però finalment ho vaig acceptar. Avui em sento un privilegiat. És una feina com n’hi ha poques. Dins d’aquesta multinacional, que té uns 80.000 treballadors, estic a la divisió de porcí i enllaço les necessitats de les granges amb la recerca.

Vol dir que fa prospecció i després suggereix quins productes desenvolupar?

Exacte, tant avaluant propostes que arriben directament dels equips de recerca com identificant necessitats i posant-les en coneixement seu. Em passo la major part del temps viatjant. Això m’ha permès conèixer molts clients i moltes cultures i saber quines coses poden fer falta globalment. També he de dir que els camins d’aquests productes són llargs. Ara començo a veure els que vam definir com a importants fa vuit o nou anys. El nostre principal negoci són les vacunes, però també treballem antibiòtics, antiparasitaris i solucions tecnològiques.

En vacunes, milloren les existents o en fan de noves?

Totes dues coses. També ideem noves maneres de posar-les. Hem desenvolupat un aparell que n’administra entre les capes de la pell sense agulla, i garantint una immunitat igual o fins i tot superior. No només es tracta de treure productes al mercat, sinó pensar què podem fer per estalviar patiment als animals. 

A les granges se’ls demana innovar cada dos per tres. Com ens hem d’imaginar les del futur? Amb encara més bioseguretat? Benestar animal? Traçabilitat?

Sí, tot això. Un dels reptes mundials que tenim és combatre la pesta porcina africana. En benestar animal, per exemple, aquestes injeccions sense agulla. En traçabilitat, cada vegada serà més important saber tot el procés que ha seguit un animal. Això ja ho estem treballant molt a Irlanda. Allà els ramaders venen el porc una mica més car i nosaltres, agafant una mostra de l’orella quan neixen, els podem seguir fins que la carn arriba al plat d’un restaurant. Un nivell de detall tan alt és sinònim de transparència. A la Plana de Vic hem viscut com es jutja els ramaders com gent especuladora, que no ens agrada cuidar el medi ambient, que volem fer el mal… Jo dic que no. Més transparència ens ajudarà a ser més clars i generar més confiança.

Parlava de la pesta porcina africana. Després dels brots a Itàlia o Alemanya, és inevitable que acabi arribant a Catalunya?

M’agradaria respondre que no, però és realment complicat. Ja la tenim a Itàlia i hi ha entrat pel lloc no natural, la frontera amb França. Controlar la pesta en granges pot semblar menys difícil, perquè els sistemes actuals es basen a sacrificar el bestiar quan hi ha casos positius. El problema són els senglars. No pots posar tanques al bosc. Això vol dir que l’estratègia ha de començar per aquí. Nosaltres estem treballant una vacuna que es puguin prendre oralment. I ja no només els senglars, l’origen d’aquesta pesta és a l’Àfrica i hi ha altres espècies implicades.

Si no solucionem el problema de fons, estem condemnats que es vagi repetint la mateixa història?

Des dels anys 50 fins ara, han sortit tres soques, totes de l’Àfrica, i cadascuna una mica més complicada que l’anterior. La del 2018 és la que ha afectat tant la Xina. Amb això hem de tenir consciència de mirar-nos el món com a un, no té sentit pensar només en Europa o el continent americà.

Quin record té de la pesta porcina clàssica de finals dels noranta?

El dia que vaig decidir que seria veterinari tenia 8 anys i el recordo perfectament: és quan a casa ens van matar els porcs perquè havíem agafat la pesta porcina africana. La mare tenia una botiga que ens va salvar l’economia familiar. Recordo com tiraven els animals en una fossa i un senyor els matava amb el rifle. Em vaig fer veterinari perquè no volia que tornés a passar el mateix. Als noranta, quan hi va haver la pesta porcina clàssica, també la vam agafar. Va ser una altra ensorrada.

A la Plana de Vic va tocar molt de prop a tothom…

Penso que a Osona no hem fet prou justícia als tres Joans que van convertir la comarca en un referent en porcicultura a escala nacional: en Joan Solà, en Joan Baucells i en Joan Collell, el meu tiet. Amb la pesta, van crear un sistema d’agrupacions de defensa sanitària que s’ha replicat a molts llocs del món, amb vigilància, traient sang periòdicament als animals… Les crisis mai són bones, però passar per un moment tan convuls ens va ajudar a anar tots a l’una i organitzar-nos.

Havent estat a tants països, diria que al planeta Terra hi ha massa porcs?

Som molt eurocèntrics, ens ho mirem tot des del melic, i ens oblidem que hi ha un segon món que està creixent i un tercer que ni tan sols té recursos per menjar. A Merck col·laborem amb la Bill Gates Foundation, que desenvolupa tasques d’apoderament de la societat africana perquè pugui sortir de la pobresa extrema. Això passa per tenir una mínima agricultura i ramaderia. Dir que hi ha massa porcs al món quan una part del planeta està així no és correcte. Totalment d’acord que hem de fer les coses bé, i ser més sostenibles, però jo també entenc la sostenibilitat com allò que permet al pagès africà sobreviure. Per tant, diria que no, que al món encara hi falten porcs.

El sector porcí osonenc ha viscut uns anys d’or exportant cap a la Xina. Ara que el continent asiàtic es recupera de la pesta, hem de patir?

Qualsevol negoci implica tensió, però aquesta ja era la crònica d’una mort anunciada. A la Xina el porcí és un sector estratègic. Nosaltres teníem un projecte amb el govern i Alibaba, el seu particular Amazon, per arribar a traçar quants animals hi ha al país, controlar l’estoc i, així, poder preveure les crisis amb antelació. S’estan recuperant ràpid, però encara tardaran un temps a arribar als nivells d’abans. Això sí: no serà per sempre. Cal que el sector osonenc es posi les piles i aprengui a moure’s bé per diferents mercats. La clau és saber on destinar cada producte.

I, per tant, no és un error haver crescut fiant part de la producció al mercat exterior?

Osona ha crescut en capacitat de matar i exportar, però no en cabana porcina. Això ens ha anat bé. Abans no teníem aquesta veta, ens pensàvem que ens ho havíem de fer tot a casa. Ara sabem que al món hi ha molts mercats interessats en la carn. La Xina, per exemple, busca més orelles o morro que no pas pernil. Per què no provem d’expandir-nos on hi ha demanda de productes amb més valor afegit?

Actualment, la Generalitat limita els caps de bestiar a les zones amb més concentració i contaminació. És una bona estratègia?

Hi ha zones on no hi caben més porcs. Els ramaders d’Osona d’això ja en són conscients. El que ha volgut créixer ho ha hagut de fer d’una manera més intel•ligent, traient part de l’engreix i posant mares.

És una sort o una desgràcia que les granges de la comarca pertanyin cada cop més a pinsaires o grans grups?

Crec que és una sort. El model d’integració ens ha ajudat a mantenir-nos al territori, perquè ha permès tenir capitalitzacions i créixer a ramaders que si no haurien plegat. Tot el que és gran ha de ser dolent? En Tarradellas, perquè és gran és dolent? Els controls que passa són tan o més estrictes que els d’un ramader petit. Respecte a Europa, tenim un model que no es dona enlloc més i que s’ha replicat als Estats Units, Llatinoamèrica i, ara, Àsia. M’agrada dir que la Plana de Vic és com un món en petit: tenim el model cooperatiu, l’integrador i el del ramader lliure. Tots tres es repliquen arreu del món i aquí en som com un laboratori en miniatura.

Ha tastat les hamburgueses de proteïna vegetal?

Sí, però em semblen una bestiesa. Entenc que hi hagi gent que no mengi animals per religió; o els vegans, per consciència… Però avui en dia produir carn artificial és tan car que seria impensable per a tothom, a més a més que té un impacte ambiental descomunal. Darrere la soja, per exemple, hi ha un lobby de por: tenim iogurts amb soja, xampús de soja, begudes… Ens venen que és molt millor, més natural, quan en realitat és estrogènica i pot tenir efectes nocius que ni tan sols hem calibrat. Amb això no critico ningú, només dic que si ens agrada el gust de la carn, mengem carn.

Hi ha un corrent de fons que advoca per consumir-ne menys, però de més qualitat. És viable per al sosteniment de les granges?

El primer que hem de tenir clar és que tota la carn és bona. No n’hi ha de dolenta. Si surt al mercat és perquè està certificada, ben produïda i ha passat els controls de qualitat que toca. Altra cosa és que no tota té el mateix gust. A Osona, per exemple, el ral d’Avinyó és un producte ben pensat, que a més s’ha sabut vendre bé i que quan el tastes realment és més gustós. Això no treu que jo, per fer-me l’entrepà, em pugui menjar un pernil cuit de Casa Tarradellas que serà molt bo. No podem aplicar la mateixa recepta a tot. Es tracta de trobar el nínxol de mercat adient a cada producte.

Continuarà sent rendible importar soja del Brasil per fabricar pinso? N’hem de buscar més a prop?

Al costat de São Paulo, hi ha un senyor d’una ciutat de dos milions d’habitants que fa una cosa que m’agrada molt. Té una planta on aprofita tots els productes que llencen els supermercats i, un cop han passat els controls de qualitat pertinents, els dona als porcs. Nosaltres malbaratem molt menjar. Tradicionalment el porc era un gran reciclador. En ser omnívor, se li donava tot el que sobrava. Transposar aquí aquest exemple del Brasil seria impensable. Tenim un problema de legislació. És una llàstima, llencem menjar que podria ser reciclat pels porcs i, així, provocar una reacció en cadena que acabés abaixant el preu del pinso. Dinamarca o Itàlia ho estan fent amb sèrums de llet i subproductes del formatge i surt una carn boníssima.

Com manté Miquel Collell el vincle amb Osona?

Soc manlleuenc, ja no de Manlleu, diria que del carrer Rusiñol, però per sobre de tot soc toni. És una festa que m’agrada molt i miro de ser-hi cada any. El pur reflex d’aquesta essència de cuidar i estimar-se la terra. Els ramaders no són especuladors, sinó els primers que els agrada fer les coses ben fetes.

ALTRES ENTREVISTES DEL PROGRAMA TALENT CONVIDAT

  1. Violeta Sánchez

2. Meritxell Font

3. Jordi Parramon

4. Agnès Cruells

5. Joana Torrents

6. Alfons Màrquez

7. Ferran Soldevila

8. Dani Sors

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Aprova que el govern reguli la temperatura en comerços, transport i oci?

En aquesta enquesta han votat 875 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.