Conserva una fina ironia, signe d’intel·ligència. “Fins aquí hem arribat”, diu Carme Noguera, la vigília del seu aniversari. Un aniversari que aquest dijous la portava fins a la fita dels 110 anys, que mai cap altra persona a Osona –si més no des que se’n tenen registres– no havia assolit.
Ho deia asseguda a la placeta dels Homenatges a la Vellesa, davant de la Fundació Vilademany de Taradell, on l’havien convidada a un concert. Olotina de naixement i vigatana d’adopció des del 1951, viu a Taradell des de fa molt poc, quan s’hi va traslladar la família de la seva filla, la Dolors, que és qui la cuida des de fa uns anys.
La Carme presumeix d’haver tingut bona salut tota la seva vida: “He tingut molta sort, només vaig estar malalta de petita quan tenia cinc o sis anys, després ni una grip”. Va passar fins i tot la covid sense assabentar-se’n.
Aquest any, però, sí que va tenir un sotrac: una fractura de fèmur a principis de març. Els metges es van decidir a operar-la i la intervenció es va fer a l’Hospital de la Vall d’Hebron, a Barcelona. “Em van obrir la cama de dalt a baix, porto una costura… però m’he recuperat bé i de pressa… Ja és estrany, a la meva edat!”, explica.
Després va tornar a ingressar per culpa d’una pancreatitis, i va haver d’estar-se uns dies sense menjar. Però d’aquesta també se’n va refer. Ara torna a caminar, en trajectes curts: “I si no camino més no és pas per això… és per l’edat!”, diu amb una expressió riallera.
L’humor, no l’ha perdut, tampoc. Com quan diu al periodista, amb un somriure, que “no em tracti de vostè, que semblaria que soc molt gran”. O quan avisa que tot just és la vigília de l’aniversari: “Encara no els he fet, els 110!”. No diguem blat… Per a l’endemà –aquest dijous– tenia previst celebrar-ho a casa amb fills, nets i nebots.
La família és el seu suport, i el que la fa sentir afortunada: “Em cuiden com una reina o millor, encara, perquè les minyones que cuiden una reina ho fan perquè cobren”. A ella, la cuiden perquè l’estimen. A 110 anys, de la vida “en pots explicar moltes coses, de bones i de dolentes”. L’afecte dels seus és de les bones. De les dolentes? “El pitjor que hi ha és l’enveja”, diu, decidida.
El dia a dia de Carme Noguera és tranquil. Fet de petits passejos, i de les petites activitats que la salut li permet. Si hi ha una cosa que troba a faltar és la lectura, que la vista no li permet. Ha escoltat audiollibres, i també escolta la ràdio, tot i que a vegades “parlen massa de pressa i no acabo de sentir bé què diuen”.
De tant en tant, rep la visita de dues amigues, i una llegeix un llibre mentre ella i l’altra escolten. També la vista li ha privat de fer ganxet, que fins no fa gaire l’entretenia. Com que ha de ser besàvia, va començar a fer una manta, però no li acabava d’anar bé: “Hauria plorat… però soc tossuda, eh? O potser és que tinc molta força de voluntat… Encara ho tornaré a provar”.
I és que la Carme Noguera, dona activa que a 95 anys es va embarcar en un creuer pel Bàltic “fins a Sant Petersburg” i als cent anys encara anava a classes d’idiomes, té molt clar que “el dia és molt llarg, si no fas res”. I això val per a qualsevol edat. En la manera de veure el món de la Carme hi ha això que ara en diríem resiliència, capacitat d’adaptar-se als canvis que va portant la vida: “Ens acostumem a tot, fins i tot ens vam acostumar a una guerra”.
I al costat de la resiliència, hi ha, en el seu cas, la determinació. Carme Noguera va formar part de la primera promoció de l’Escola d’Infermeres de la Generalitat en temps de la República, va treballar a l’Hospital Clínic i també amb malalts de tuberculosi.
Encara avui és capaç d’explicar molt bé com s’ha de trobar la vena si vols posar bé una injecció sense fer mal. Com si ho hagués fet abans-d’ahir.
La vida es va allargant, i a vegades amb qualitat, com és el seu cas. Arribar als cent anys ja no és un fet tan excepcional. I llavors hi ha els que ja s’anomenen supercentenaris, força més escassos. Una categoria en què Carme Noguera acaba d’entrar. “Es veu que no m’he de morir encara”, diu. Pas a pas, hi ha fites per assolir. La pròxima, la té fixada per a principis de 2025, quan serà besàvia per primera vegada.
Bet Piella la va felicitar en nom de l’Ajuntament de Vic
Carme Noguera va rebre dijous al matí a casa seva, a Taradell, la visita de Bet Piella, aquests dies en funcions d’alcaldessa accidental de Vic. Va ser un acte senzill i informal, en què Piella la va felicitar per l’aniversari i li va entregar un ram de flors.
L’alcalde de Vic, Albert Castells, sabia que aquest dia seria de vacances i per això “vam quedar per esmorzar” abans que marxés.
La supercentenària osonenca només els demana una cosa, als polítics: “Que siguin honrats, que facin les coses com cal”.
{{ comment.text }}