Va ser un pur tràmit que va passar desapercebut, però a darrere amagava un procés que ha durat 20 anys i que ara, per fi, es posa el punt i final definitiu. Tot va començar amb la denúncia d’un veí perquè es construïa una casa a aquest carrer –on també vivia ell– de forma il·legal, i després de dues dècades de polèmica, contenciosos, judicis, sancions i sentències, l’any passat es va enderrocar la casa de la discòrdia. Això sí, pagant l’Ajuntament.
La polèmica va començar el maig del 1992 amb la denúncia d’un veí, Pere Casimira, en què es deia que l’edifici que estava construint l’empresa Naus Costa al carrer Damià de la Farga no complia les normes del Pla general en la volumetria i les característiques de l’habitatge, ja que s’estaven construint tres cases unifamiliars en una mateixa parcel·la i això no estava permès. Aleshores l’Ajuntament de Campdevànol va rebutjar la denúncia, avalant-se en els informes dels tècnics municipals, i el cas va passar a mans de la Comissió d’Urbanisme.
Uns mesos després, l’octubre del 1992, la Generalitat, per mitjà del director general d’Urbanisme d’aleshores, Joan Antoni Solans, es va pronunciar i va dir que l’edifici era “il·legal” i que constituïa una infracció urbanística “greu i manifesta”. Tot i així, l’Ajuntament va decidir presentar un recurs a la resolució de la Generalitat perquè consideraven que s’havia fet tot dins de la legalitat.
El cas va arribar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que, contràriament, va emetre una sentència a favor de l’Ajuntament, dient que l’obra era legal, el juny del 1993. Tot hauria pogut acabar aquí, però el veí no va tirar la tovallola i va presentar un altre recurs, ara ja al Suprem. La sentència d’aquest tribunal, però, no va arribar fins a l’any 2001, 10 anys després que es concedís la llicència i amb les obres de la casa ja gairebé acabades. Per sorpresa de l’Ajuntament, es va donar la raó a Casimira i en conseqüència es va haver d’anul·lar la llicència d’obres.
El que no estava clara era la solució: el veí denunciant estava a favor de l’enderroc per tal de “restituir la legalitat”, segons declaracions que va fer a EL 9 NOU, mentre que l’alcalde d’aleshores, Jordi Colomer, deia que “a cap lloc de la sentència es parla d’enderroc i hi ha tres o quatre solucions possibles”. Els equips de govern que van gestionar l’Ajuntament, després de Colomer, van arribar a demanar consells a arquitectes i a jutges per quina era l’opció més justa a l’hora d’acatar la sentència.
Però els anys van passar i no va ser fins a un ple de l’octubre del 2005 quan es va aprovar modificar el pressupost per complir la sentència del Suprem i enderrocar la casa. El cost seria de 53.000 euros i, segons es va dir en aquell ple, les obres s’adjudicarien en les pròximes setmanes. Però més que setmanes van passar anys. El fet que l’Ajuntament no trobés cap arquitecte que volgués assumir les obres, a causa de la seva complexitat, va fer que s’endarrerís, fins que el febrer del 2011 va arribar la primera sanció econòmica a l’Ajuntament per incompliment de sentència.
Va rebre l’alcaldessa del moment, Núria López, amb 300 euros de multa que es van descomptar del seu sou. Aquí ja no hi va haver més excuses –se suposa perquè l’Ajuntament no estava disposat a pagar més diners per un cas de 20 anys enrere– i al cap d’uns mesos es va procedir a l’enderroc. Per cert, tirar-la a terra va ser complex, però mai tant com el procés.
