Quan es va acostant a Coll d’Ares per anar a buscar la Flama del Canigó per la revetlla de Sant Joan encara s’emociona. Maria Espinalt, de Tona, intenta anar-hi cada any des que va tornar a viure a Catalunya l’any 2010 i quan hi va reviu la història d’ara fa 80 anys, quan va creuar la frontera camí de l’exili. Aviat farà 97 anys i quan estava a punt de fer els 17 li va canviar la vida en plena Guerra Civil. El pare, que era republicà, “veia que hi havia d’haver un canvi i van pensar que seria millor marxar, tenia por del que venia”. Era el mes de gener i amb el pare, la mare, el seu germà Joan, de 8 anys, i un oncle van sortir de Manresa, on vivien, i van marxar amb un camió, amb altra gent, direcció a Camprodon. D’allà van enfilar cap a Coll d’Ares, on es va acabar la carretera, recorda. El camió amb el qual anaven probablement va acabar amuntegat al marge juntament amb altres vehicles i objectes personals que hi van abandonar algunes de les 100.000 persones que van travessar per aquell punt. “Vam seguir a peu fins a Prats de Molló, on ens esperava la Creu Roja”, relata, i “ens van donar un plat de menjar calent”. Durant el trajecte “feia molt fred” i ella, explica, intentava jugar molt amb el seu germà “perquè no tingués por”. I allà hi van passar uns dies. Al seu pare el van enviar a treballar en obra pública i amb la mare, el germà i l’oncle els van portar fins a Brionne, cap a Normandia, d’on conserva documentació de la seva arribada i on es van retrobar. Més tard es van traslladar a Montfort sur Risle.
Dels darrers dies a Catalunya Espinalt recorda les converses amb el seu mestre, amb qui tenia bona relació. “Ens discutíem perquè li deia que volia llegir i escriure en català” i ell li responia que “no trigaràs a fer-ho”. I així va ser, però l’aprenentatge de l’escriptura en català el va haver de fer a França i va ser gràcies a una exiliada catalana. La llengua francesa la va aprendre pel seu compte, com d’altres idiomes que va acabar dominant gràcies a la seva feina, que va estar vinculada a una agència de notícies que va crear el periodista exiliat Josep Maria Tarragó. Aquesta feina li va permetre poder ajudar la seva família a tirar endavant i també a viatjar per diferents països sobretot d’Europa.
En acabar la dictadura els seus pares van tornar i es van instal·lar a la Garriga i ella va decidir quedar-se encara a París per la feina i on estava també vinculada al Casal Català des dels inicis de la seva creació. L’ estima pel seu país, on intentava venir sovint acabat el franquisme, va fer que després d’una vida a l’exili “volia tornar a viure i morir a Catalunya”.
