4t. Concurs de Narrativa Curta d’EL 9 NOU (2) / “Una gallina esprimatxada”

Quan el veu arribar xiulant, després de les batusses d’aquests darrers dies, l’Adriana intueix que l’Isaac torna a marxar de viatge. Segur que en un lloc o altre hi té alguna noia que li treu el ventre de pena, pensa amb despit, n’està segura, vaja, malgrat que el malparit s’entesta a negar-ho cada vegada que ella li ho pregunta. Se li veu, se li endevina en els ulls que li brillen, i en el bon humor que arrossega; no rondina als nens i a ella li parla com si fossin el matrimoni més avingut del món. A més, no deixa que mai l’acompanyi, adduint que és un viatge de feina i que, al capdavall, ella s’hauria de quedar tot el dia sola i avorrida a l’hotel. La veritat és que se li veu el llautó, però aquesta vegada no se’n riurà, pensa enfadada mentre el sent trafiquejar per la seva habitació, preparant-se la maleta. Aquesta vegada ella en porta una de cap. Se li va ocórrer mentre mirava la pel·lícula Corazón de ángel, que parla del vudú i de la màgia negra, i fa dies que hi dona voltes. N’ha parlat amb la Cati, la noia sud-americana que l’ajuda, i aquesta ha contactat amb la Palmira, que ara mateix no recorda ni de quin país és, però amb qui ja ha fet tractes. De totes maneres, i com que és un tema que li fa una mica de basarda, vol donar al seu home una darrera oportunitat, abans de tirar endavant la croada que té entre mans.
Per això decideix que aquesta nit es posarà el vestit negre que li deixa l’esquena al descobert i el negligé de color fúcsia, que a ell tant li agrada i que li ressalta voluptuós sobre la pell morena. I si cal, arribarà fins al final. Un final que de fa temps que no assoleixen, amb les poques ganes que ella sempre porta posades a sobre. I amb aquest propòsit prepara l’escena com si d’una primera cita es tractés. Les sabates de taló alt, que li allarguen la sinuositat sensual de les cames; el cabell, que, recollit en un monyo, li dona un toc carnal i femení, i els seus pits, molsuts i encara testos, farien perdre l’oremus a qualsevol mascle en zel. També ha posat cava a la nevera, per si s’escau, i finalment s’ha amarat del perfum de pàtxuli que el torna boig.
Però quan ell arriba, molt més tard del que havien quedat, i la mira amb un cert menyspreu, com si tot el que ella ha preparat li vingués a deshora, la música romàntica de Julio Iglesias, que havia de donar el toc de sortida a una vetllada romàntica amb tots els ets i uts, agafa els acords de saeta de Setmana Santa i se’n va tot el pla en orris.
Perquè l’Isaac, lluny de caure de quatre grapes davant dels seus generosos atributs, fa com aquell que no s’adona de res i prefereix la tranquil·litat, si tu vols avorrida de la seva habitació, a la perillosa alternativa que ella li ofereix i que no té ni punyetera idea de com acabarà, però que li fa pudor de socarrim. Ara que té el viatge i la seva petita ració de llibertat a tocar de la mà no es jugarà l’estabilitat física i emocional per quatre amanyagues que estan totalment fora de lloc.
Així doncs, amb l’excusa de fer el petó de bona nit als nens, enfila esperitat escales amunt, mentre d’esquitllada li comenta que no l’esperi, que està fet pols i que demà ha de matinar, i que més val que s’ensaqui el pijama hermètic que porta cada dia, que encara acabarà agafant una galipàndria amb aquest vestit tan escotat.
L’Adriana s’ha quedat palplantada, sense acabar d’entomar i digerir com han anat les coses. Però tan bon punt posa de nou els peus a terra, ferida i sobretot rabiosa, truca a la Palmira perquè tiri endavant el conjur. Com més aviat millor, li diu d’una revolada, perquè aquell beneït poca-solta no es mereix res, ni tan sols el beneplàcit del dubte. Alea jacta est, acaba sentenciant, ell s’ho ha buscat.
En Marc ha marxat a primera hora del matí, i s’ha emportat dins de la maleta els petons i les abraçades que li escatima a ella, deixant-li la tristesa i la ràbia covant dins. Però avui serà diferent, s’anima l’Adriana, intentant no fer-s’hi mala sang mentre prepara el ritual d’aquesta nit. Si tot va com la Palmira li ha pronosticat, aviat el tornarà a tenir a casa manyac com un xai.
A mitja tarda, el vent que s’ha girat espolsa tots els núvols, i deixa via lliure a una lluna pletòrica que incita tot tipus d’aquelarres. Fins i tot els corbs que sobrevolen el jardí, de retorn cap a casa, sembla que entonin un rèquiem amb els seus gralls espaordidors. Tot està a punt. Quan la Palmira arriba, li fa apagar tots els llums de la casa i li demana que encengui espelmes al voltant de la rodona que ha dibuixat amb un guix al terra del menjador. Minuts després, una dotzena de varetes d’encens bombegen un fum intermitent que s’estiregassa melindrós pel menjador i que omple de teúrgia cada raconada de la casa.
–Te he dicho velas, mamita, y no estos palos que namás que echan humo. Que quereis, vos, que nos intoxiquemos?
L’encens és una aportació personal de l’Adriana: no sap exactament per què serveix, però ha pensat que li donaria un aire més sofisticat i místic que creu que s’escau al moment transcendental que viuen. La Palmira esbufega i treu de la seva bossa un parell d’espelmes de recanvi, mentre renega amb la boca tancada. Ella és una bona professional i l’Adriana, una torracollons que només fa que posar-li bastons a les rodes. D’un bon començament, la Palmira li va comentar que el malefici seria més efectiu si el feien al cementiri, però l’Adriana, poruga de mena, va començar a tenir malsons, imaginant-se ànimes esmunyint-se per sota les lloses dels sepulcres. Fins que al final, la Palmira, cansada de les seves collonades, li va deixar triar el lloc. I ella no es va fer pregar: el menjador de casa seria el lloc ideal.
Conscient d’aquest tracte de favor, l’Adriana ha acceptat sacrificar un animal, malgrat que la sang l’esborrona i es mareja cada vegada que li fan una analítica. Però com que no les té totes ha tancat el gos dins del rebost, que és l’únic lloc on hi ha pany i clau, perquè ningú, sigui persona o esperit, el pugui trobar, i ha aprofitat l’avinentesa per beure un parell de glops del whisky que té amagat rere les garrafes d’oli verge, perquè li doni una mica de tremp. Davant d’aquest panorama, a la Palmira no n’hi ha quedat d’altra que portar ella mateixa una gallina, una gallina tan esprimatxada i desplomada que fa pena de veure, però que al capdavall servirà igual, ja que només necessiten un rajolí de sang.
La taula de caoba per a dotze comensals que va fer portar d’Indonèsia farà d’altar, i perquè no s’embruti amb la cera de les espelmes la tapen amb unes estovalles blanques de fil. La Palmira col·loca una safata de plata al bell mig de la taula. A sobre, i dins d’un bol de fusta d’avellaner, hi posa un floc de cabells de l’Isaac, embolicats amb un pergamí on hi ha escrit el seu nom. Tot està a punt per al sacrifici. Les espelmes funcionen a ple rendiment i il·luminen a rauxes les cares de les dues dones, que semblen posseïdes per algun esperit satànic. Hi ha silenci. Un silenci desagradós que encomana la mateixa por que deu tenir ara mateix la gallina, lligada de peus dins d’un cistell. Com que la Palmira està enfeinada cremant una mena d’herbes d’olor apocalíptica, demana a l’Adriana que li porti la gallina:
–Però, amb què em surts, tu, ara? Ni pensar-ho. No n’he tocat mai cap, jo, d’aquestes bestioles!
–Pues tú verás, chica. No puedo hacerlo todo yo sola.
Fent el cor fort i amb els ulls mig tancats, per no veure-la tan clar, l’Adriana s’hi acosta i intenta agafar-la. El pobre animaló, esporuguit, comença a moure les ales amb tanta empenta que aconsegueix aixecar una mica el vol, però com que té les potes travades es desestabilitza de seguida i acaba rodolant matusserament pel terra. Quan l’Adriana la veu tan desvalguda i atemorida, es commou i ja ho engegaria tot a pastar fang, però mentre hi va donant voltes, la Palmira l’ha aconseguit agafar i ja li està tallant el coll.
El crit de l’Adriana va més enllà de màgies potàgies, bruixeries i dimonis. El seu crit és autèntic i paralitza durant uns instants les invocacions i conjurs que la Palmira està fent.
–Pero qué cojones te pasa ahora? Tú quieres el amarre o lo que quieres es compañía?
Com que l’Adriana no reacciona, la sang viscosa de la gallina s’està coagulant i se’n necessita almenys una unça per empastifar el pergamí i amarar els cabells de l’Isaac. Han d’anar per feina. La Palmira encén el pergamí amb una de les espelmes i el branda per l’aire com si volgués escampar el nom que hi ha escrit.
–Ahora es el momento, mamita. Tienes que decir el conjuro.
L’Adriana acota el cap i se senya unes quantes vegades. Està ben clar que no les té totes, però la mirada de la Palmira és innegociable. Tot i amb això encara es resisteix.
–Ostres, voldria que quedés clar que no vull que ningú prengui mal. Jo només voldria…
La Palmira s’impacienta: això és el que passa quan t’emboliques amb canalla. I l’Adriana és com una criatura consentida que no sap el que vol i que tampoc mou fitxa. Veient que es fa tard, li fa un ultimàtum:
–No sufras, mamita, que no le pasará nada que no se merezca. Pero venga ya, no me seas remilgada, que la sangre va a cuajar y la necesitamos fresca. Tu verás…
–Val, val, d’acord –diu resignada i temorenca l’Adriana mentre treu un paper de dins de la butxaca on hi ha escrit el que ha de dir, per si no se’n recorda. Però quan finalment es decideix ho pronuncia amb un to de veu tan baix que gairebé no se l’entén. Sí que és cert que ell no la té per res i que sempre la rondina, però d’aquí a fer-li mal…
–No se me quedes a medias, chica. Lo tienes que repetir tres veces. I que se te oiga, carajo, que si no no sirve. Ponle dos huevos, que tú ya sabes como de pechugonas y ardientes son esas chicas de allí.
L’Adriana s’està marejant. Potser és l’olor d’encens que encara es flaira per la casa, o potser és la visió de la sang que s’ha acabat assecant i ha agafat un to marronós que li fa venir nàusees. Però quan pensa en l’Isaac, i se l’imagina al bell mig d’un parell de mamelles revingudes, el recel i la gelosia l’arremeten amb força i acaba pronunciant el conjur gairebé a crits.
La Palmira sembla satisfeta: ara que han acabat el ritual, pensa que per fi en tocarà de calents, ja que li cobrarà els tres-cents euros de la tarifa estàndard, més l’extra que li demanarà per la gallina. Després sortirà disparada. Per res del món es quedaria en aquella casa des d’on han convocat els mals esperits. Abans, però, dona un darrer consell a l’Adriana:
–Echa en seguida la gallina a la basura y ni se te ocurra mirar-la a los ojos, que romperías el amarre y entonces éste se volvería contra ti.
La lluna s’ha acabat amagant i l’Adriana obre els llums de seguida que la Palmira se’n va. Amb la claror de la làmpada, el menjador recupera el seu caire amable i la tranquil·litza, però es desassossega altra vegada quan es recorda de l’Isaac: i si després de tot el que han fet, li passa alguna cosa? La tensió l’ha deixat feta un nyap i decideix prendre’s un got de llet amb mel i un rajolí de conyac, una combinació ben estranya però que li amorosirà el mal gust que té a la boca i al cor. Però quan entra a la cuina, que està a les fosques, s’entrebanca amb alguna cosa que rodola pel terra i que no aconsegueix identificar. Nerviosa obre el fluorescent i, sense previ avís, ensopega amb uns ulls petits i vidriosos que se la miren venjatius des del cap decapitat.