4t. Concurs de Narrativa Curta d’EL 9 NOU (3) / “L’illa de sal”

L’Ali no entenia el meu interès a anar tan al nord del país, on només hi havia algunes granges i, en aquesta època de l’any, els ramats de camells dels nòmades apàtrides, pasturant als uadis de la frontera. Respectava, però, la meva curiositat de foraster per recórrer la zona, i volia portar-m’hi en el seu tot terreny. A mig matí vam sortir en direcció nord, cap a Al-Abdaly.
L’autopista travessava la ciutat per la costa del golf Pèrsic i era, des de sempre, la sortida natural de Kuwait cap a Bàssora, a l’Iraq. A una hora de ruta, l’autopista es feia menys transitada, es perdia de vista el mar, i la sorra de les ventades del desert s’acumulava perillosament als marges laterals dels carrils d’asfalt. L’Ali evitava les trampes de sorra circulant pel carril central. No baixava dels cent setanta quilòmetres per hora, frenant bruscament només quan alguna cinta de sorra es marcava de banda a banda de la carretera amb risc de fer-nos saltar pels aires.
Pocs quilòmetres després d’haver passat el darrer destacament militar, herència i memòria de la invasió iraquiana del 1991, vam sortir de la via d’asfalt i vam tirar cap a l’est. Eren les deu i el sol ja estava colpejant amb força. L’Ali s’orientava bé, coneixia les pistes de terra i les dunes de quan acampava al desert, passant les nits enmig del no-res amb els tot terrenys dels amics i cosins i desplegant les tendes als vespres de cap de setmana, bevent vodka de contraban i qhawa. Ara, em deia, tota la zona de la frontera fins a l’illa de Boubyan era un abocador, on s’acumulaven restes de material bèl·lic, explosius, deixalles de les granges i ferralla dels oleoductes i centres de processament de cru i gas. També les palmeres i els fruiters de les granges del nord, regats de mala manera amb aigua salabrosa i subvencionades pel govern, marcaven allí el paisatge del desert, establint per decret una petjada verda que feia visible una frontera que, en realitat, estava més ben definida pels jaciments de gas i petroli que per l’agricultura o la història.
Mentre seguíem, ara cap al nord-est, es veien aquí i allà, a pocs metres de la pista, munts de vehicles esventrats i cremats, plàstics, ferralla deformada i municions. Una mica més tard, l’Ali em proposà pujar a unes dunes, visibles des de la pista, ben a prop de la frontera. Va aturar el tot terreny a peu d’una de les més grans i va beure un glop d’aigua de la nevera portàtil. Feia molt vent i ens vam haver de posar la kufiyya, embolicant el cap, el coll i la cara. Les ulleres de sol ens protegien bé els ulls de la sorra i de l’aire calent. Vam deixar el cotxe en marxa amb l’aire condicionat a mig gas, llest per acollir-nos a la tornada. Per la duna amunt, pujant per la banda de sotavent uns trenta o quaranta metres, la sorra era fina i calenta, i les cames s’ensorraven fins als genolls. El vent era força més agressiu a dalt de tot, però no anava carregat de sorra, ja que aquesta queia ràpidament pel pendent de sotavent, fent avançar la duna i deixant l’aire net i respirable. L’Ali em senyalava amb el braç la frontera, vagament marcada per una línia que devia de ser la pista perimetral de vigilància, paral·lela al mur de seguretat, gairebé imperceptible. El país era tan pla que els quaranta metres de la duna serien suficients per veure desenes de quilòmetres a la rodona, si no fos per la pols del desert. Cap a l’oest, es veien les columnes de fum dels pous de petroli en parada de manteniment i cap a l’est, a l’horitzó, l’illa de Boubyan.
Amb dificultat, parant el vent amb les mans i la kufiyya, ens vam encendre un cigarret. No s’estava malament allí dalt. L’Ali em mirava de tant en tant, inquisitiu. Era fill de mariner i marxant, com gairebé totes les famílies benestants que governaven el país, i com ells, preferia el mar a la sorra del desert. Però a principis dels anys cinquanta el país donà l’esquena al mar, i d’un dia per l’altre el petroli el va arrossegar a ell i els seus cosins cap a una universitat dels Estats Units. Al tornar, amb els cabells llargs, texans i fumant tabac americà, va anar a parar al nou i totpoderós Ministeri del Petroli. Al cap d’una hora, la llum del sol ja picava fort i vam haver de marxar, baixant de la duna per la banda de sobrevent, molt més estable i on la sorra era més gruixuda i ferma. La duna era extensa i en forma de mitja lluna, i vam caminar uns minuts, rodejant-la, per retrobar el tot terreny que ens esperava a l’altra banda.
Vam seguir ruta de nou, cap al sud, agafant ara un desviament en direcció a la costa est, la carretera 801, paral·lela a l’illa Boubyan. M’explicava, mentre fumava i conduïa amb una sola mà, que l’any 2003, l’Any de la Revenja, els seus veïns s’acostaven de nit al marge oest de l’illa a veure les explosions a l’horitzó sobre l’Iraq, celebrant morbosament els bombardejos aliats sobre l’exèrcit iraquià de Bàssora, a l’inici de la Segona Guerra del Golf.
L’illa es veia a l’altra banda d’un braç de mar sense onades, d’aigua somera i reescalfada, el canal que la separava del continent. L’illa era plana, una plataforma que amb prou feines sobresortia sobre el mar, que canviava de forma i mida amb les marees i la influència dels estuaris propers.
Eren quarts de dotze del migdia i el sol ens queia a plom sobre les esquenes. El paisatge al nostre voltant era pla i la força del sol a aquella hora, sense matisos, el feia sufocant i inhòspit. La platja que s’estenia davant nostre era una zona pudenta, on les marees hi portaven llot de l’estuari de Shatt-al-Arab i sal de les marees del golf Pèrsic. Era una terra de ningú, on els mosquits i el paludisme l’havien protegit des de sempre de la petjada humana, i que ara era molesta i cobejada alhora, un punt calent dels mapes de tres països i un territori d’encaix de dues guerres brutals en menys de trenta anys. També havia estat ocupada breument pels turcs durant la Primera Guerra Mundial, però quedava clar que cap dels conflictes del segle XX l’havien malmès el més mínim. No hi havia gas, ni petroli, ni aigua dolça. Tampoc en el seu dia havia estat lloc d’interès dels pescadors de perles del golf: el fons del mar al seu voltant era fosc i tèrbol, gens propici per a les ostres de qualitat. Ni tan sols hi havia terra pròpiament dita, més aviat llot i sal, de fet. Només era una illa que es movia i s’estirava amb els anys al ritme del mar i el vent, indiferent a les fronteres i als esdeveniments, inestable i capriciosa. No obstant, tenia un aspecte inquietant, que li donava un protagonisme impropi de la seva indolència salvatge de marees, vent i sal, un protagonisme aliè a la seva història natural: la seva ubicació, que la convertia en el límit natural de l’única sortida al mar de l’Iraq i feia que, periòdicament, fos reclamada en negociacions i mencionada en tractats estratègics. No era infreqüent que, com a conseqüència d’alguna temporada de vents del sud inusualment intensos i humits, l’illa decidís expandir-se en favor o en contra dels interessos d’alguna de les parts interessades, obrint o tancant un braç d’aigua navegable i convertint-se de cop i volta en quelcom digne de disputa en algun despatx diplomàtic. En aquestes ocasions, doncs, batallons pacífics d’enginyers i buròcrates la visitaven per determinar si la seva forma i dimensions havien variat, i decidir si les reclamacions d’alguna de les parts tenien prou fonament per a un tribunal d’arbitratge internacional.
L’Ali hi solia anar a tafanejar abans de la guerra Iran-Iraq dels anys 80, m’explicava. Per ser exactes, no hi havia tornat des de 1964, l’any que a casa seva es van vendre la barca de pesca quan van començar a arribar els salaris exorbitants del Ministeri del Petroli. Després, aquella zona es va convertir en una franja de terra incerta on el seu nom era sinònim de tensió política, i de la qual els diaris publicaven de tant en tant notícies morboses i confuses sobre infiltracions militars encobertes, escaramusses entre suposats contrabandistes iraquians i guardacostes, o quan alguna barca passavolant i sense bandera era metrallada mentre fugia cap al nord.
El sol ja baixava i era hora de marxar. No era un lloc per estar-hi quan es feia fosc, però valia la pena esperar encara. La llum s’havia tornat més benèvola al començament del capvespre, plena de matisos i ombres arran de terra que ara havien donat volum a un paisatge abans bidimensional. Mentrestant, per fer el viatge de tornada més lleuger, l’Ali va preparar dos gintònics amb el gel que quedava a la nevera del tot terreny. Feia encara massa calor per estar a ple sol, així que vam posar l’aire condicionat al màxim i vam seure al maleter, a l’ombra de la porta oberta del darrere, procurant-nos una barreja d’aire fresc i vent calent i humit que calmava la pell cremada de la cara, mirant en silenci els nous colors de l’illa i del mar.
Des d’allí es veia també el pont de la badia, el projecte del segle que connectava Kuwait amb aquesta banda on ens trobàvem, vint-i-cinc quilòmetres d’acer i formigó sobre el mar. El seu final marcava el paisatge molt a prop d’on érem, amb un cap de pont que es clavava bruscament com una fletxa enmig del no-res després de travessar de banda a banda la badia, des de la ciutat.
Aquell cap de pont, encara inútil, havia estat dissenyat per ser el futur punt d’arrencada d’una nova ciutat del desert, un projecte de ciutat bessona de l’actual Kuwait malmesa i caòtica, que seria la seva germana cosmopolita, un mirall brillant a l’altra banda del mar. Una idea que, per als escèptics, arribava tard a la festa del petroli del segle XX que l’havia de fer possible i li havia de donar sentit: el pont, deien, seria el punt final malastruc i frustrant d’una època que perdia força any rere any, els anys de l’economia del petroli que, en una o dues dècades, ja serien aigua passada. L’illa de Boubyan, després de tot, seguiria allà, mirant al golf Pèrsic d’esquena a tots i veient com, potser una vegada més, la història, l’enginyeria i la guerra es quedarien, esgotades, embarrancades a peu de platja, sense arribar a tocar-la.