MELINDA
Queien les fulles sense ser seques del tot. Feien una dansa circular, ascendent i descendent alhora. Finalment planejaven fins a dipositar-se suaument al terra. El seu destí era ser arrossegades, trepitjades, regades per un gos… El destí d’una fulla avorrida al peu del banc d’un parc va ser que l’aixafés una bota de color marró clar, del número 36, alta i que enfundava uns pantalons texans molt gastats.
De cop i volta, la fulla va quedar xopa. Al seure al banc, a la Melinda se li va vessar el suc de préssec del recipient que estrenyia massa fort amb la mà. Estava enrabiada, nerviosa, violenta.
Deixà la bossa sobre el banc. Li faltaven dits per escriure al telèfon. Descarregava ràbia i retrets originats pel món sencer amb la seva germana, la Tènia, tres anys menor que ella.
La Tènia, amb els seus 23 anys, era una esponja curativa. Absorbia totes i cadascuna de les crisis de la Melinda. De la naturalesa que fossin. La Melinda sovint tenia problemes emocionals amb la família. I no és que no es portessin bé; el problema era la mateixa Melinda i la seva crisi d’identitat. Un dia estava centrada, i a l’endemà era una pobra desgraciada en un món despietat.
La Tènia no responia, no deia res. Començà a caminar més calmada, com buida. Malgrat no tenir resposta ni comentari, semblava que haver buidat el pap l’havia ajudat. Tenia gana i regirà la bossa; trobà una poma, el cor de la qual de seguida ocupà un lloc en una paperera.
Eren les 11 del matí i s’adonà que hi havia dues nenes jugant al parc. Li estranyà que no fossin a escola. Les nenes jugaven a corda, saltaven i reien. Cantaven cançons, dolces i evocadores.
Odiava les cançons infantils. Li feia ràbia el record de l’absència de la seva mare. El seu pare català, casat amb una uruguaiana. La Melinda mai va conèixer els seus avis materns, mai van venir a Catalunya. La seva mare anava a l’Uruguai una temporada cada un o dos anys, i mai se l’emportà.
Sempre que la Melinda li demanava al seu pare d’anar tots mar enllà, ell li cantava aquella horrorosa cançó: “aaaal Uuuruuuguay-guay, yo no voy-voy, porque teeeemo naufragaaaar”… Ella sempre es posava trista amb aquell record.
S’havia relaxat, respirava suaument mentre veia dos coloms barallar-se perseguint una grossa engruna de pa sec al terra. El sol li escalfava el clatell, i quan es girava l’enlluernava i li feia tancar els ulls. Va mirar l’hora. S’encaminà cap a l’estació de tren. Pensà que li enviaria alguna cosa a sa germana per tranquil·litzar-la; abans s’havia posat histèrica.
Entrà a l’estació, i era freda. Aquell entorn fosc i fresc li agradava. Gairebé no hi havia ningú, i era relaxant.
Rebuscà, tot caminant, dins les profunditats de la bossa de mà, i després de descartar l’ús immediat d’un set de maquillatge, una novel·la, un plàtan nan molt madur, una bossa de pipes i el carregador del telèfon, trobà per fi la bitlletera.
Aprofità per llençar en una paperera un niu de mocadors de paper bruts i revoltats que habitaven a la bossa, i va voler desfer-se del petit plàtan també, sense adonar-se que el seu destí final no va ser la paperera, sinó el terra de l’estació.
La màquina expenedora de bitllets no funcionava. Anà a la taquilla i no hi havia ningú. Esperà uns minuts, i seguia sense aparèixer ningú. La Renfe és així, pensà.
Se sentí una estrepitosa melodia. Era el telèfon d’un home que entrava a l’estació. I com tardava a respondre… cada cop augmentava més el volum d’aquella música, quin temperi!
La Melinda volia fugir d’aquell so horrible, i com que aquell home, que anava carregat com una mula amb tot de capses i bosses, no responia al telèfon, intentà refugiar-se als lavabos de l’estació. Estaven ben bé al costat de la taquilla, i s’hi endinsà ràpidament. Hi havia dues portes més a dins. S’encaminà cap a la porta de la figura femenina, i aquesta s’obrí de cop sola des de dins… es va esdevenir la tragèdia…
LLORENÇ
Tant i tant que havia de ploure! En Llorenç ja s’havia fet pagues de passar-se el dia feinejant a la barraca de les eines, fent inventari d’estris i mancances de materials, gaudint del so de la pluja repicant al sostre ondulat de plàstic i veient com la natura aèria regava la natura terrestre.
En canvi allà estava, sota un bon sol i fent ruta per la ciutat, de plaça en plaça, amb els estris de podar, plantar i tota la paramenta forestal. I sol. Sense ningú de la brigada que l’acompanyés. Tots molt ocupats, i la seva companya habitual, la Margalida, malalta al llit amb una senyora grip.
Eren prop de les 11 i ja estava fos. Tot era anar amunt i avall, desenrotllar les mànegues, descarregar sacs de terra i adob per a les plantes, fer-los servir, tornar a enrotllar les mànegues… La plaça de l’església i el jardinet del passeig ja estaven fets. Mancava el parc de l’estació i tota la zona de l’ajuntament i el museu.
Aparcà la camioneta al pàrquing de l’estació, i decidí que era l’hora de l’esmorzar i el descans.
Per no perdre temps, mentre la seva ment assaboria un batut de xocolata tot endrapant unes galetes toves, agafà tot de saquets i bosses plenes de grana. Mentre delectava els dolços, aniria agrupant en paquets totes les llavors que havia de plantar més tard davant l’ajuntament i el museu.
Li faltaven mans i butxaques per portar-ho tot. No va voler posar en perill de caiguda el batut i el paquet de galetes, que eren farcides de melmelada de préssec, i ho ficà tot en un orifici de la granota, prop de la cintura.
Per sort, l’entrada a l’estació era ben a prop. Faltaven poques passes per arribar a la porta, i ja feia el gest amb el braç esquerre per empentar-la, quan li sonà el telèfon. Notà la vibració a la butxaca de la granota, i sonà una música espantosa de reggaeton a tot volum. Com podia ser que sonés aquella melodia?!
Allargà el pas amb pressa i empentà la porta. Entrà a l’estació tot recordant la tarda anterior. La mirada de brivall de la seva filla Júlia en tornar-li el telèfon, tot dient que havia fet una foto…
La seva coordinació es va afectar del ritme, i no podia sostenir totes les bosses i capsetes que portava. S’aturà en sec, avançà de nou… Volia ficar la mà a la butxaca i no podia. El peu dret li va avançar, sobtadament, fins l’infinit.
En posició gairebé horitzontal, a un metre del terra, veié tot de bosses llançant llavors a l’univers, un petit plàtan creuant la via làctia… s’aturà el temps i tot semblà anar a càmera lenta, sortit d’una escena de la pel·lícula Matrix.
Aterrà sobre dur i es dutxà de bosses, capses i llavors. Quin mal. Notà una sensació tova i humida prop de la cintura, i veié esclafat el seu esmorzar contra la granota. Feia molt mal efecte…
El telèfon callà. Una parella que hi havia a l’estació el mirà, rigué i marxà.
Es quedà assegut, estabornit, mirant el terra tot ple del seu material. S’incorporà i arrossegà amb el peu tot el que va poder cap a un racó. Estava sol. No hi havia personal de la Renfe.
Anà cap als serveis; es volia rentar i potser trobaria una escombra per recollir l’escampall. En obrir la porta, es va esdevenir la tragèdia…
PALOMA
Que dur se li faria el dia. A qui se li acut sortir de copes fins a la matinada, havent de treballar l’endemà!
Amb penes i treballs va poder sentir el despertador i llevar-se. El mirall del lavabo li tornà una imatge de vampiressa, pàl·lida i amb els ulls vermells.
Rentar-se la cara i pentinar-se no van millorar massa el seu aspecte.
No va poder esmorzar. Efluvis alcohòlics li recorrien l’interior fins la gargamella. Tot eren basques.
Es posà l’uniforme de la Renfe i sortí al carrer a la recerca d’aire fresc. Aniria caminant fins a l’estació, per espavilar-se.
Un sol preciós l’acompanyà fins a la porta. El personal de neteja ja estava acabant i a punt de marxar. Entrà a la taquilla i ni obrí el llum ni apujà les persianes. Foscor i tranquil·litat uns minuts l’ajudarien a centrar-se; encara li ballava el cap.
Tot va anar prou bé les següents hores. A poc a poc, la Paloma va recuperar la compostura. S’expressava millor amb el públic i li tornà el color a la cara. I la gana.
Aprofitant que no hi havia ningú, posà el rètol de “torno en 5 minuts” i anà ràpidament a la cafeteria de la plaça. Hi havia poc moviment; tot just dues nenes que en lloc d’estar a escola saltaven a corda, i una noia enfurismada renegant a crits i escrivint al telèfon.
Com que havia trucat avisant que hi anava, ja tenia preparat un croissant i un cafè amb llet. La sort li va somriure, i quan tornà no hi havia ningú esperant a la taquilla. Deixà el croissant davant el teclat de l’ordinador i el cafè amb llet sobre l’estora del ratolí.
Es disposava a endrapar el croissant que ja s’acostava als seus llavis, quan sonà el telèfon. El tenia dins la bossa. Allargà la mà i el trobà de seguida. Era en Ramon. A veure com li aniria la ressaca, a ell… Despenjà i es ficà el croissant a l’orella. Seré ruca?!?!, cridà.
Amb un somriure rabiós als llavis, impulsivament, ho deixà anar tot a terra. Telèfon i croissant aterraren sota el taulell. Se sentia en Ramon que parlava. S’ajupí i tenia el croissant a tocar, però el telèfon havia marxat fins a tocar la paret. S’estirava i era lluny de l’abast dels seus dits. S’agafà al taulell amb una mà per estirar-se més, i arrossegà l’estora del ratolí, que alhora va fer caure el cafè amb llet sobre seu. La cremada a l’esquena, curiosament, li feu mal de cap de la reacció! Croc!
Sortí de sota el taulell aixafant amb ràbia el croissant i engegant el Ramon a fer punyetes.
Es ficà al lavabo de noies, renegant.
Es tancà i sospirà davant del mirall.
Es remullà el cap, fent-se fregues.
La taca de la camisa la taparia amb la jaqueta.
S’havia quedat sense esmorzar.
I sense gana.
Es rentà la cara i es relaxà.
Es va fer un ganyot de somriure al mirall.
Tot controlat!
Se sentí més serena i volgué marxar.
Però no. La porta no la volia deixar sortir. El pany no obria. El pestell no reculava. Per més que movia el pom, aquest baixava i pujava boig, sense oposició. El mecanisme no treballava. Ai mare… els nervis la devoraven!
Restà en silenci. Tancà els ulls. Concentrada, va recordar que la porta s’obria enfora… reuní la fúria que sentia a les seves cames… va prémer les dents… i sortí disparada cap a la porta… Paaaamm!
Es va esdevenir la tragèdia…
TROBADA TRÀGICA
En pla zenital, l’acció-reacció es va veure espectacular. Un vodevil de portes obertes i persones caigudes.
La porta interior del bany del lavabo de senyores s’obrí estrepitosament deixant aparèixer una dona uniformada que semblava un coet i s’estampava contra la paret del davant.
Alhora, la porta trampolí impactà contra una noia que s’hi acostava, que sortí disparada contra la porta exterior que donava a l’estació. Just en aquell moment, la porta es va obrir miraculosament.
La noia la travessà a reacció i atropellà l’home que acabava d’obrir. El senyor, agafat al pom de la porta, no resistí el cos a cos i caigué de cul a terra, com un farcell, i amb la noia a sobre.
Jugada mestra! Digna del billar a tres bandes! Strike! Totes les bitlles a terra! Triangulació per emmarcar! Tombada de peces de dòmino espectacular!
La Paloma s’incorporà. Vermella de ràbia i vergonya, se’ls mirava a tots dos a terra. I es fregava la testa per segon cop. Quin mal al cap!
La Melinda s’incorporà. Expressant gargots es mirava la dona i l’home repetidament, tocant-se la cara. Quin mal al nas!
En Llorenç, ajagut al terra, es mirava la dona de l’interior del lavabo i la noia que l’havia tombat, amb estranyesa i indignació. Quin mal al cul!
I això és to… i això és to… i això és tot, amics!
{{ comment.text }}