4t. Concurs de Narrativa Curta d’EL 9 NOU (6) / “Nacre”

Tot i agafar-la amb les dues mans la capsa pesava, i va pensar que també li devien pesar els anys, com a ella. Mentrestant, el raconet vora la finestra l’esperava.
M’agrada tant aquest lloc! Durant el matí, per sol que faci, sempre m’hi arriba una llum una mica descafeïnada, però ben clara, perfecta per cosir o llegir. M’ha costat anys aconseguir-la, la veritat… però des que la buguenvíl·lia s’ha emparrat a la pèrgola és un delit! Ja els ho tinc ben dit a aquella canalla; res d’esporgar-la fins que em mori.
La tapa va fer aquell soroll metàl·lic i cansat de sempre, però li va fer l’efecte que quelcom havia passat quan va veure els botons tots remenats.
No és que pretengui mantenir ordre en una caixa de botons, però ja se sap que el dimoni sap més per vell que per dimoni!
Mentre rondinejava, les seves ninetes vives passejaven per l’empedrat.
Ostres! Aquest, aquest… era un botó petit, daurat i panxut. Sembla mentida que encara el guardi. Pobre pare, si em veiés.
Amb una mica d’alè va fregar-lo i el va acostar a la finestra. Una T i una B repujaven del fons opac. Tramvies de Barcelona.
I tant! És de quan treballava de cobrador al tramvia, és clar, tot això abans de la guerra, abans de pujar al poble. Com el recordo amb el seu uniforme blau marí i aquests botons lluint com si fos un general! És ben bé que ho guardo tot, però no em serveix pas, ara. I va seguir buscant.
En obrir la capsa s’havia adonat que hi havia un botó que feia anys que no veia. Li feia massa mal pensar-hi, era tot massa recent encara, però no se’n sabé estar. Amb el cor encongit el va agafar i va apropar-se’l al pit. Era gros, i d’un nacre tan blanc, nivi, que feia mal de mirar. Amb el cap lleugerament inclinat cap a la finestra i els ulls clucs enfilava pensaments.
En Pere, quan mig festejàvem, em va dir que, un dia, em baixaria la lluna. Jo, ajogassada com era, li anava fent la guitza i li seguia la beta. “Hi aniràs caminant a la lluna? Diuen que és de formatge… vigila no te n’untis massa els dits! Vull que me la baixis un dia que sigui ben plena, perquè ens en fem un tip”. I com reia ell! Agafant-me suaument, amb les seves mans grosses, colrades. Quin parell de criatures; hauríem cantat la d’en Serrat, si no fos perquè encara devia anar amb bolquers!
Un dia va aparèixer a la bústia un paquetet carmesí amb una nota que deia: “He anat a la lluna a buscar-te-la, però he vist que era massa grossa i no ens cabria al menjador, te n’he portat un trosset, espero que em puguis perdonar. –El teu Pere”. Dins del paquetet hi lluïen vuit llunes de nacre.
Ai, el meu Pere! Abans de casar-m’hi, quants cops m’havia punxat sense voler mentre cosia i pensava en ell! I quan em llepava el dit —gaudint del gust ferrós de la sang— pensava en si allò que en deien el pecat de la carn, devia tenir gust, i si en tenia, segur que s’assemblava a aquell, la carn i la sang tot va de parell. Quina somiatruites estava feta! No em feia a la idea de canviar el didal per l’anell, i menys mal, perquè el didal no l’he deixat mai. Quan ho he necessitat, he cosit, i me n’he sortit sempre. Ara, també t’ho diré, avui en dia pel preu de la roba no val la pena de fer-te-la, la veritat. Tot i que la qualitat és un altre tema. I sinó guaita’m ara!
Com qui tria vestit només per un parell d’arracades, vaig fer-me l’abric per aquests botons. Em vaig inspirar en una revista, d’aquelles que deia la Ció que venien de París… però ves a saber. La llana negra feia un pèl fi i pentinat cap avall, el coll me’l vaig fer tipus bufanda, la màniga era japonesa i portava aixelleró. Se cenyia molt a la cintura i els botons hi destacaven com les tecles d’un piano de cua. Va ser el meu primer abric llarg, i francament em sentia com una marquesa. Sempre ens deien que semblàvem sortits d’una capsa, en Pere i jo. El vaig estrenar per la passejada —això que ara en diuen viatge de noces— i el vaig portar ben bé fins que…
Una perla va brodar-se-li a la galta, si seguia, la Carme sabia que en desgranaria un rosari sencer. Ara no tocava. Va deixar suaument la lluna de nacre que havia anat escalfant amb el pols tebi de la seva mà. Havia de continuar buscant.
Els seus ullets, que buscaven fosc, van posar-se sobre un botó negre i el prengué. Era de baquelita, encerclat de daurat i brillava. El damunt del botó semblava estar tallat a copets de diamant, i reflectia una llum blanca que feia pampallugues dins dels seus ullets. Ella s’hi veia reflectida tants cops com cantells tenia el botó, i va pensar que, potser, si dividia la seva edat en cada reflex, tornaria a tenir 10 anys.
Ja tenia raó la mare, quan deia que aquests botons eren indestructibles! Els vam comprar un dissabte a la Merceria Pous, i va dir que, encerclats de metall com estaven, durarien més. Primer se’ls va posar en una brusa que solia lluir amb un vestit jaqueta de llana, per anar a missa. Després diria que van passar per un parell de vestits de diari, i potser una bata… mira si n’han vist de coses! I encara em faran servei ara!
Prou contenta amb la troballa, va decidir tancar la capsa, però quelcom li ho va impedir amb un sorollet somort. Tot remenant, un botonet s’havia quedat incrustat a la regata de la tapa i l’esguardava de gairell, desafiador. Amb l’ungla el va fer sortir, i al fer-ho, li rodolà dits avall. Li semblà talment que un floc de neu se li colava al palmell. El fred li escalfà els records.
“Pere, recordes quan no em vas baixar la lluna? Bé, doncs millor, perquè d’aquí poc no hi cabríem”. Així li vaig dir que estava en estat. Ens vam abraçar. Quan tens vint anys i un fill al ventre et sembla que tot està per fer. Tens por, però és una por tendra —no pateixis, que ja es tornarà estellosa— i sembla que la vida et somriu.
L’àvia sempre deia que “tota dona endreçada a set mesos té la bolcada preparada” i ens hi vam posar de seguit, curulles d’il·lusió. La mare feia gasses i robeta i jo em vaig dedicar a fer-li un vestidet de bateig de batista blanca. Cosia d’il·lusió cada plec del meu cos. Vam comprar tires d’encaix de Valenciennes a Cal Bascompte i vaig adornar el casquet i el cosset, semblava de nina de bonic que era!
Però als cinc mesos el meu cos no va aguantar més i va expulsar la criatura. Aquella pobra animeta, que era massa petita pels palmells del seu pare, va néixer mig morta. No li vam posar nom. La mirada d’en Pere va ser grisa durant uns dies. La pena ens havia mossegat i les dents premien fort la carn jove.
Vaig perdre tanta sang, que el meu cos no deixà sortir més llàgrimes, i se’m salà l’ànima. El ventre buit i ple de sal, em pesava i em coïa. Vaig ser una ànima en pena durant mesos, les veïnes em planyien només de veure’m. Els seus ulls deien “pobreta, la Carmeta”, i jo els hauria escanyat les parpelles, si hagués pogut.
Encara que sembli mentida, el temps es va encarregar de posar capes de llim sobre la llera dels records. Cada any una riuada. Vaig quedar-me embarassada tres cops més, però el resultat va ser el mateix. El meu cos, podrit per dins, no volia angelets que el vinguessin a rebre. Cada vegada estava més cansada i en Pere va tenir por de perdre’m: “Carmeta, només tu i jo sabem com ens estimem, i jo et vull a tu, no algú que no vol venir a aquest món”.
Ho recordo com si fos ara. El matí que vaig fer 40 anys, l’1 de maig del 68, vaig fer una foguera al pati. Hi vaig cremar tot allò que em recordava que no havia pogut ser mare, i que ja era massa tard per ser-ho. Els ungüents de cal metge, les herbes de l’apotecari, l’estampeta de la Verge de Núria i la de Sant Mamet… Per últi” vaig llençar-hi la bolcada sencera i el vestit de bateig. El foc, l’única bèstia que havia pogut engendrar, famolenca i alimentada per la meva ràbia infèrtil, va engolir les robetes verges i viudes, blanques de dol, i va fer voleiar trossets grisosos cap al cel, com si busquessin les animetes mortes que havia parit, fent-me mofa. Plena de sal i tipa de fum, em mirava l’espectacle rocambolesc de la meva criatura borda, plorant, sempre cap endins.
L’endemà, quan vaig sortir a escombrar la cendra, vaig trobar-te. Tu, botonet de nacre, que tancaves el capdamunt del vestidet, havies sobreviscut a les flames per recordar-me que, per molt que ho cremés tot, fins el meu ventre malalt, la meva pitjor enemiga sempre seria jo. Amb tu a la mà, i per primer cop en anys, vaig plorar. Plorar cap enfora. Oberta la veda, tota jo plorava. Avall, avall, avall, sempre avall. Un riu salat es va endur la meva pena fonda i es va barrejar amb les cendres i la terra dels rosers i clavellines, regant-los de les ànimes que no havia pogut fer viure. Farta de tenir-me llàstima, xopa però buida de sal, vaig decidir no plànyer-me més.
Quan, als 43 anys, vaig quedar-me embarassada, no me’n sabia avenir. En Pere em deia, “n’estàs segura, Carmeta?”, i jo li deia que sí mentre plorava. Ara que podia tornar a plorar, no ho feia d’alegria, sinó perquè ja coneixia el camí, i el cor em feia mal. A la meva edat, fer mitges criatures per llençar-les a la brossa, només embastades de vida, quina feina la meva. No vaig preparar res, esperant l’inevitable. Portant vestits balders i deixant-me veure poc, sabent que m’escolaria de sang, d’un moment a l’altre. Bombardejada pel meu propi cos, altra vegada.
Però el nostre Jordi va arribar el dia del meu aniversari, el dia que feia 44 anys. No tenia res preparat. En Pere, a correcuita, va comprar la bolcada ja feta en una botiga de Vic, i el vam batejar amb un vestit de tergal que ens van dir que era l’última moda. Quins pares més avis i més novells pensava tot sovint, sobretot quan…
—Mare, estàs bé?
La veu d’en Jordi la va deixondir de cop.
—Sí, sí, fill, buscava un botó per la faldilla negra, me la volia posar, i el que porta de plàstic està tan escantonat que fa llàstima…
—D’acord, però afanya’t, acaba d’arribar la funerària a buscar el pare. Per cert, ahir buscant el llibre de família em va caure la capsa dels botons. Quina feinada a recollir-los… aquesta mania teva de guardar-ho tot!
Això últim ho va dir escales avall i ella ho va sentir d’esquitllada. La Carme pensava.
També dec ser jo com una caixa de botons, emplenada de mica en mica, tipa de records. Sembla mentida. Un dia et xarboten tota i en retrobes un que ni recordaves. Ara un record recent, ara n’arreplego un de perdut. No sé pas quin dia vaig posar el primer, però tampoc sé quan hi posaré l’últim. A vegades hi recorro perquè sembla que m’hi vagi la vida, i els necessito per viure, més que l’aire, i altres cops són un pes carregós, invisible. Tots enfilats pel mateix fil, imparells, aparentment inconnexos, però cosits un darrere l’altre, dins de la meva vida, com un rosari…
Va agafar el botó negre de la mare, —amb el cantell metàl·lic no s’escantonarà, va pensar— i va desar la capsa a l’armari, com si hi deixés un trosset seu.
La Carme estaria feta de botons mentre la memòria li aguantés.