L’Agrupació Sardanista de Tona compleix mig segle de vida. Tres tonencs, Miquel Ferrer, Josep Nesplé i Joaquim Ginestat –els dos primers ja són morts–, la van fundar l’any 1963.
En aquests 50 anys, el món de la sardana a Tona ha viscut alts i baixos, i fins i tot durant uns anys l’agrupació va quedar inactiva. Fa cinc o sis anys, un grup de persones s’hi van tornar a posar al capdavant per reactivar-la. I se n’estan sortint.
La relació de Tona amb les sardanes ve de lluny. “Als anys 50 mossèn Joan Colom organitzava una ballada per setmana davant la rectoria, a la plaça de l’Església”, rememora Angelina Santasmasas, que va ser allà on en va aprendre a ballar; avui és una de les vocals de l’agrupació.
L’acompanyen a la junta Dolors Freixa (presidenta), Joan Ges (vicepresident), Marta Casanovas (tresorera), Josefina Peris (secretària), Lluís Bacardit i Pilar Masagué (vocals). Una altra cita històrica amb les sardanes, a Tona, és en el marc de l’Aplec de la Rosa, però en aquest cas hi ha un patronat específic que ho organitza.
“Ens va costar molt d’arrencar-ho”, rememora Francesc Comerma, que es va incorporar a l’agrupació l’any 1964, un any després de fundar-se. El va convidar a sumar-s’hi Miquel Ferrer, que des de la seva barberia “aprofitava per fer socis entre els clients”. L’entitat va anar creixent progressivament.
El moment àlgid es va viure amb el nomenament de Tona, l’any 1978, Ciutat Pubilla de la Sardana. “Allò va ser extraordinari”, apunta Toni Vilalta, que precisament va entrar a l’agrupació amb motiu d’un esdeveniment que va donar ales al món sardanista del poble. Eren uns anys que es muntaven “una trentena d’audicions l’any” i que es va superar el centenar de socis.
Gràcies als ingressos de Ciutat Pubilla van aconseguir, per exemple, finançar, cinc anys després, la parella de gegants del poble. I és que en aquells moments, sardanistes i geganters “érem la mateixa cosa”.
A Toni Vilalta, però, també li va tocar viure la davallada del sardanisme. “Va arribar un punt que vaig quedar sol, i era millor plegar per mirar d’incentivar que algú agafés el relleu”. L’agrupació va quedar en stand-by.
El relleu arribaria al cap de tres o quatre anys, de la mà dels membres de la junta actual. “Ens va costar tornar a recuperar els socis”, admet Dolors Freixa, que va assumir la presidència “per accident”.
De mica en mica ha anat agafant embranzida. Actualment compten amb una vuitantena de socis i organitzen tres ballades fixes l’any (al febrer, el 10 de setembre amb motiu de la Diada i l’Aplec de Tardor). “Estem lluitant molt, perquè avui la sardana no es viu com a la nostra joventut”, apunten Lluís Barcardit i Josefina Peris, que va començar a ballar sardanes als 5 anys a la seva Barcelona natal.
Aquest any també han organitzat un primer curset, que ha comptat amb una trentena de participants, “des de canalla de 7 anys fins a jubilats”. Una presència de jovent que esdevé un bon símptoma per ser “una mica optimistes” de cara al futur.
I és que en els últims anys “les sardanes s’han descuidat molt”, lamenta Santasmasas. Un altre aspecte positiu és que “mentre que els balladors cada vegada som més grans, els músics de les cobles són cada vegada més joves”, reflexiona Bacardit.
Durant els anys 70 i 80 també hi van arribar a haver dues colles de competició, a Tona. La Flama Ardent i les Guspires de Foc, de canalla; avui reeditar-ho seria “gairebé impossible”, admet Pilar Masagué, que actualment balla amb la Colla Riallera de Vic.
La junta, que actualment no disposa de local propi, ja està preparant la celebració d’aquest 50è aniversari, que el faran coincidir amb la celebració del 38è Aplec de Tardor, el setembre vinent.
