“Als 80 anys recordar és estimulant, contribueix a la memòria”

– Vostè és un gran coneixedor de la llengua i la literatura alemanya. I d’aquí va venir la inspiració?
– Hi ha un llibre de Klaus Mann que recull tots els articles i conferències que va fer entre 1938 i 1942, els anys difícils del pacte germanosoviètic, l’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’exili als Estats Units… D’aquest text en parlo al meu llibre “Sala de miralls”. I ara explico el que em va passar entre aquests anys mateixos… el 1938 jo tenia 4 anys. La meva filla Clara em va suggerir d’ampliar-ho. I vaig estar molt de temps prenent notes, per fer memòria de tot allò que volia recordar.
– Als 80 anys, recordar és reconfortant o dolorós?
– És estimulant, perquè contribueixes a la memòria. A part de la teva memòria personal –com eres tu de petit, o la teva família– també hi ha el moment històric, que és el rerefons de tot això. Hi ha un capítol, el sisè, que parla de l’exili del meu pare: comença quan entra al camp de refugiats d’Argelers i acaba quan torna a casa. Aquest capítol m’agrada molt, és el central del llibre.
– Quan es produeix l’exili del seu pare vostè és un nen de 4 anys, i quan torna li costa de reconèixer…
– Em vaig amagar sota un moble del menjador, una mena de bufet de potes molt altes. Em van fer sortir d’allà per saludar-lo.
– Més endavant vàreu recuperar l’interès per com havia estat l’exili del pare?
– Ja m’ho preguntava de petit. Quan no podia dormir, em preguntava si el meu pare era un dels homes dolents de què parlava l’àvia, els rojos. Ella i tota la família Formosa eren molt de dretes, fins i tot una enciclopèdia del moviment obrer cita que és una família afí a la CEDA, la Confederación Española de Derechas Autónomas de Gil Robles. No em consta, però és possible. Al llibre també m’ha agradat d’incloure la presència de la senyora Rosa Lavinya, a qui el meu pare havia enviat cartes des del camp d’Argelers. L’any 2000 vàrem recuperar el contacte.
– La tornada de l’exili també marca una separació, pels llocs on viu la família?
– Sí, els primers anys a Sabadell i des que va tornar el pare, a Barcelona. Allà vaig ser un nen de carrer. Jugava al que avui és la plaça de les Glòries: el carrer Castillejos, el carrer Diputació… El tren passava al descobert i nosaltres ens posàvem al pont de les vies perquè ens atrapés el fum.
– Eren moments difícils. Però no hi ha un to dramàtic en els seus records.
– Al contrari, he procurat que hi hagi un cert humor. A les explicacions sobre les meves tietes i àvies, per exemple… Tenia una tieta xaixa, sap? Segons l’Alcover-Moll, xaixa volia dir “bruta” o “deixada” i era una paraula molt pròpia de Sabadell. Però era una tieta molt simpàtica.
– Això té relació amb La Colla de Sabadell, la famosa generació de Joan Oliver, Francesc Trabal i tots aquests autors?
– Sí, Sabadell és una ciutat amb tradició humorística. La Colla era gent que no parava de fer facècies. Era una generació nascuda a finals del segle XIX i principis del XX, anterior a la meva. Però jo era molt amic de Joan Oliver, per a mi era una mena de pare adoptiu: anava a casa seva, havia treballat per a ell a l’editorial Aymà… molt aviat em vaig sentir vinculat a aquest món. Conec bé l’obra d’en Trabal, i m’agrada que ara hi hagi un autor, en Manuel Foraster, que és sabadellenc i molt trabalesc.
– En aquell moment Sabadell tenia un caràcter molt propi, tot i que ara l’hagi perdut força. Tinc molt bones sensacions de la meva relació amb Sabadell, i amb els amics que encara hi tinc.
– Les seves memòries són les d’un nen normal… podrien ser les d’un nen qualsevol d’aquella generació?
– Sí… potser una mica introvertit. Vaig ser un adolescent introvertit. Els nens, de petits, són una altra cosa. Però a l’adolescència… en parlo en un capítol del llibre. Tenia una incomoditat amb mi mateix, el tema sexual mal resolt perquè havia anat a una escola –la dels Maristes– només de nens, i amb un ambient repressiu.
– Teniu mal record, d’aquesta escola a Barcelona?
– Ells no eren repressius, però sí l’ambient. Ens feien cantar el Cara al sol cada matí, confessar, misses… i sobretot, l’obsessió pel sexe, això tan natural en un adolescent. En certa manera, et marca, tot i que després he fet una vida normal.
– En recordeu que us donaven pocs coneixements…
– Sí, els mínims coneixements. Una mica de redacció, una mica d’aritmètica. Tot molt rudimentari perquè no tenien cap qualificació acadèmica, fins al punt que un dels hermanos va coincidir amb mi a la universitat… i havia estat mestre meu!
– Amb aquests precedents, d’on sorgeix el Feliu Formosa home de lletres?
– El meu pare es va acomodar, econòmicament es va situar bé i guanyava un bon sou. Es va convertir en gerent a Barcelona de l’empresa de carbons Farré i Codina. A casa escoltàvem molta música, llegíem molt… cada dijous venia en Josep Narro, un gran dibuixant i il·lustrador, que ara té una exposició al Museu de la Jonquera amb els dibuixos que va fer als camps de refugiats de l’exili.
– N’ha parlat altres vegades d’aquesta figura. Va ser significativa per a vostè?
– Va ser com el meu mentor, en Josep Narro. Una persona que m’introduïa en la literatura, que em portava a veure museus i que jo li passava les primeres coses que escrivia. Tot això quan jo ja tenia 15 anys. Va ser decisiva la influència d’en Narro i l’ambient culte que es vivia a casa.
– Acaba el llibre amb la vaga de tramvies de Barcelona de 1951. Per què tria aquest moment?
– És l’inici de la consciència política, de què existeix un moviment de protesta contra el règim. És la primera vegada que es manifesta l’antifranquisme públicament com a moviment massiu. Després vaig tenir militància política, però no va ser fins al 1958, al PSUC, on entrava més o menys tothom.