Sala, de 53 anys, és de Santa Maria d’Oló però viu a Girona. Llicenciada en Filologia Clàssica, ha compaginat la docència amb l’escriptura. És una de les impulsores del recull d’olonismes, mots propis de la zona en desús.
A l’hora de fer-se un lloc al món literari s’ha trobat impediments pel fet de ser dona?
No, en cap moment, però soc conscient d’aquesta problemàtica. De fet he realitzat alguna presentació sobre dones i literatura: d’Aurora Bertrana i també una on abordava les dificultats i lluites que han hagut de fer les dones per escriure i publicar al llarg del temps. Masculinitzar el nom, per exemple, com Víctor Català, o dissimular-lo a través d’inicials per fer l’obra més vendible, com la mateixa J. K. Rowling.
Quan va començar a escriure?
La primera vegada que soc conscient d’escriure històries de ficció és a partir de la primera comunió, quan els meus tiets em van regalar una ploma. A partir de llavors vaig començar a participar en concursos literaris. Tinc aquest record molt present.
Com ha sigut el seu recorregut literari?
Estic a Girona des que tenia 30 anys i aquí és on vaig anar agafant més consciència que tenia ganes de publicar. He passat per diverses etapes, però la clau de volta va ser el 2016, quan vaig demanar una excedència i vaig poder començar a publicar en solitari perquè hi podia destinar més temps. Durant tres anys vaig recopilar molta obra, endreçant el que ja tenia per convertir-ho en projectes. Paral·lelament em presentava a premis, tant per reforçar la meva identitat literària com per recopilar recursos econòmics, ja que amb l’excedència no tenia ingressos. Una de les coses que més m’ha ajudat en aquest procés és compartir la meva obra amb el grup Lletraferits, de Girona, que va sorgir d’un curs de creació de contes a la Casa de la Cultura el 2002, on vam assistir i vam decidir continuar un cop acabada la formació. Al compaginar l’escriptura amb la docència, aquest grup m’ajudava a no perdre el fil. Tenia aquesta trobada un cop al mes i allà compartíem contes curts basats en un disparador que escollíem nosaltres mateixos.
Aquest grup la va ajudar a publicar?
Sí. La força de les paraules, que dona nom al meu primer llibre, és un conte que va agradar molt als amics escriptors. A partir d’aquí, en vaig anar fent d’altres inspirats en la nena que havia sigut, la meva família, l’entorn, el poble… Tot i que són contes que es poden extrapolar a qualsevol vida de nena en un poble de muntanya i de pagès. Aquest relat també és molt important perquè el va poder llegir el meu pare abans de morir, el 2010, i li va agradar molt. A partir d’aquesta narració, i les trobades amb els Lletraferits, vaig anar creant textos al voltant d’un mateix leimotiv, que es van acabar convertint en la meva primera publicació, l’octubre de 2017, premi Món Rural. Després, fent un altre recull d’epitafis que tenia al calaix, també vaig publicar un poemari il·lustrat: La mort és molt bèstia.
Quan va tornar a la docència?
El 2018. Des de llavors fins ara he anat escrivint altres microrelats que s’han materialitzat en Piscolabis, publicat aquest any. El recull és una barreja de petites coses, i d’aquí ve el nom. Tracto tant divertiments com qüestions de denúncia, tant situacions quotidianes com temes globals enfocats des d’una història curta que faci reflexionar.
Es considera autodidacta?
He fet alguns cursos, però ho soc força. Si pretens arribar al lector i vols que la teva obra marqui, evidentment s’han de tenir en compte les opinions dels altres.
A Oló hi continua lligada?
Hi ha part de la família i amics. Anar a Oló és com tornar a casa. Tinc dues pàtries, la de Girona i la de naixement, que és la que sempre t’emportes a tot arreu.
{{ comment.text }}