L’avió s’enlaira de Barcelona amb l’albada i, com sempre, se’m fa un nus a l’estómac. Miro el rellotge: els nens deuen estar a punt de llevar-se i avui no els podré fer el petó de bon dia. Confio que el petit no munti el numeret de cada matí al seu pare avui que no hi soc! Connecto l’I-Pod i Bruce Springsteen em canta tot el trajecte damunt una capa de núvols foscos; a Gijón es preveu pluja. “Està nerviosa amb l’estrena de la mostra”, em va explicar la mare, “ja saps que aquest any l’assignatura de direcció escènica és la seva espasa de Dàmocles i es juga el curs… li encantaria que hi fóssim…”. I em vaig avançar: “Ja hi aniré jo”. Fa dos anys que la Nàdia estudia a la Universitat de Gijón i s’ha convertit en costum que en un moment o altre la mare o jo anem a fer-li costat i a salvar-la de les seves neures. Ella es fa la forta, però jo sé que la soledat li pesa, la veu la traeix quan parlem per telèfon.
L’avió aterra puntual i la Nàdia m’espera a l’aeroport, fa mala cara.
—Ei! Sis mesos sense veure el corcó de la teva germana gran, eh? —li dic mentre l’apropo cap a mi i l’abraço ben fort; ella em retorna l’abraçada amb escreix i, encara agafades per l’espatlla, recullo la maleta i enfilem la sortida cap a l’aparcament.
Astúries se’m cola pels porus de la pell i m’embriaga l’olor de terra mullada. El recorregut per l’autopista es fa curt, els ulls se’m gronxen en el verd rabiós dels camps mentre la Nàdia m’explica amb detall què ha d’enllestir abans de les 7 de la tarda, hora de l’estrena de la mostra teatral. Finalment, afegeix:
—El diumenge et prometo que serà tot per a tu, m’has d’explicar moltes coses!
Li reconec entusiasme en la veu, necessitava veure’m per carregar piles.
—Uf! Hauré de fer memòria, sis mesos són una eternitat! —li responc tot picant-li l’ullet.
Arribem a casa seva i com que té pressa només tinc el temps just per deixar la maleta a l’habitació que m’ha preparat. Em costa un món que accepti anar a esmorzar.
—Tinc una gana ferotge! —li confesso.
—D’acord, però un esmorzar ràpid, que m’esperen a la Uni per a l’últim assaig —accedeix, reticent.
Em porta a la seva cafeteria preferida, un local antic on les bigues són de fusta i el terra cruix sota els peus; seiem en una taula al costat de la porta i mentre esmorzem toca la cita obligada amb les fotos familiars impreses que li porto cada cop que pujo. Ella sempre les espera amb candeletes per recrear-s’hi mirant-les, després les penja en el suro que té al menjador del pis; diu que així ens té més a prop. Però aquest cop les mira de gairell i me les retorna amb un somriure petit.
—No et fan il·lusió? —li pregunto, sorpresa.
—Sí, però m’estimo més mirar-les a casa, amb calma… —Abaixa el cap per remenar el sucre del tallat.
Sense dir res més, agafo el muntant de fotografies i les guardo dins la bossa. Llavors la poso al dia en versió resumida sobre com està la mare, els nens, el Pol i la gent coneguda d’Argentona, i ella mira el rellotge un parell de vegades. Té ànsia per marxar, m’adono que no m’està escoltant fins que li pregunto com porta les assignatures teòriques, llavors enfosqueix la mirada i engega la cantarella de sempre sobre si no es va equivocar venint a estudiar a Astúries, si realment el que ella sent pel teatre és vocació, si serà capaç d’arribar a dirigir com a professional algun dia… Sé que la Nàdia és persona de menjar-se l’olla, sé que no pot evitar buscar els tres peus al gat, i també sé que he de tenir paciència amb ella, però m’acabo posant nerviosa i li etzibo que està a punt de fer 26 anys, que calli, acabi els estudis i torni a casa amb el títol a sota el braç. En aquest moment em mira fixament i em fa la impressió que està recapacitant, però simplement es justifica dient-me que Auto da fe és una obra complexa i no té gaire clar haver sabut entendre la relació materna-filial que s’estableix entre els personatges principals, i tem que la translació a la narrativa escènica no sigui correcta, i que el disseny d’il·luminació…; al final ja no sé de què em parla, així que m’aixeco, pago i sortim del local. Es farà gran algun dia?
La Universitat s’erigeix solemne en un espai immens, em recorda la fortalesa d’un castell. Aixeco la mirada i l’enfilo per la torre fins al rellotge, a tocar de la panxa dels núvols; és un luxe estudiar en un lloc com aquest i em fa ràbia que ma germana ploriquegi tot el sant dia dient que està nerviosa. Quan entrem a la sala on es representarà l’obra els actors ja hi són i xerren entre ells. I llavors m’adono de com n’és de jove, la Nàdia, per fer de directora d’aquesta gent tan gran! No m’estranya, llavors, que estigui com un flam i se senti constantment en fals! La Nàdia em presenta el Coco i l’Imma; ell té pinta d’estudiant desmenjat, ella podria ser la meva sogra. La Nàdia em xiuxiueja que el Coco és alumne d’Interpretació i l’Imma és una actriu aficionada que s’ofereix a participar en les mostres dels alumnes de Direcció i de tant en tant fa algun anunci de favada asturiana; són els actors que té més a mà, buscar-ne de companyies amateurs li suposa una feinada, sempre estan compromesos. Dono una ullada al meu voltant, l’escenari és petit, a tocar de les grades. De fet, és una de les classes adaptades per assaig i representació. Compta amb uns quants focus, unes petites bambolines i cortinatges gruixuts i negres per tapar les finestres que donen a l’exterior. Tot està pintat de color negre i les parets són forrades de moqueta. L’assaig està a punt de començar, i veient que la cosa va per llarg i que jo hi pinto ben poc, faig un petó a la Nàdia i li dic que no es preocupi per mi, faré un mos en alguna banda i tornaré a l’hora de l’estrena.
Durant l’hora de dinar no puc evitar mentalitzar-me pel desastre que estic a punt de presenciar. Els nervis són mals consellers, i la Nàdia té poca capacitat d’entomar situacions complicades. Em sap greu i m’escalfo les neurones per trobar les millors paraules per dir-li a la Nàdia que no es desanimi, que és aquí per aprendre, que la propera mostra anirà molt millor i bla, bla, bla…
Inquieta, tres hores després trec el nas per la porta de la sala, voldria rascar cinc minuts per parlar amb la Nàdia abans que comenci la mostra, però quan observo com va de desesperada ultimant l’attrezzo, comprovant la il·luminació i el so i donant instruccions d’última hora als actors m’encongeixo dins la jaqueta. A més, han començat a arribar estudiants col·legues de la Nàdia i algun professor de Direcció Escènica amb cara de jutge. La Nàdia, així que em veu, se’m llença al coll i m’ofega amb una abraçada, els nervis se la mengen. Només tinc temps de desitjar-li, a cau d’orella, molta merda.
Arrenquen els primers compassos de Summer i el jazz inunda la sala, els llums es fonen a poc a poc; busco la Nàdia amb la mirada i la localitzo a la taula de control, és ella qui tira la llum i el so. Comença la funció.
Des del primer instant em quedo fascinada; la llum, la posada en escena, la música, la interpretació, la història… se’m fiquen tan a dins durant els quaranta minuts que dura l’obra que perdo la noció d’on soc i de què estic veient. Finalment, quan els llums s’obren de nou, la Nàdia baixa a l’escenari a saludar instada pels actors i s’agafen els tres de les mans. Els aplaudiments i les ovacions dels companys eixorden la sala, fins i tot algun professor s’apunta a picar de mans. Voldria cridar als quatre vents que és la meva, de germana, però l’emoció m’ofega. Està perfectament encaixada en el món que ha triat, i jo em sento, de cop, fora, i un calfred em recorre l’espinada: a qui he vingut a donar suport exactament?
Camino darrere els actors, un petit grup de companys i un parell de professors que s’han sumat a prendre un cafè a la cafeteria. De tant en tant perdo de vista la Nàdia, amanyagada en braços d’un i altre, colgada de felicitacions a la seva creativitat; diuen que ha clavat el disseny d’il·luminació, que és una crac, i em sembla mentida no haver-me adonat que era creació seva. Seiem en rotllana i cadascú hi diu la seva. A la Nàdia se li ha quedat un somriure perenne, tota ella brilla amb llum pròpia i m’enlluerna, desprèn un magnetisme poderós. Li ressegueixo el nas rodó i els ulls petits darrere les ulleres, hi reconec trets del pare; a través de la Nàdia i de mi hi ha una part d’ell que encara perviu. Què en pensaria ara, el pare, d’ella? No la coneixeria, fa massa anys que va morir. I jo, la conec? Qui és realment aquesta noia que tinc al davant remenant un tallat curull de sucre, amb els dits plens d’anells i les ungles rosegades? Fa un moment vivíem juntes a Gràcia, amb els pares i els mixos, barallant-nos com a gates i representant cadascuna el rol que ens havia tocat: jo, de germana set anys més gran; ella, de germana petita torracollons. Quan va néixer va ser un regal, era la meva nina, la meva tan esperada germana, ja no estaria sola mai més; dos anys després no em deixava posar-li llacets al cap, no m’escoltava i em remenava l’habitació; a l’adolescència odiava quedar-me amb ella els vespres dels caps de setmana quan els pares sortien. “Us entendreu quan sigueu grans totes dues”, em deia sempre la mare, i jo li ho negava per sistema: “Amb aquesta nena no hi ha qui s’hi entengui, sempre té el cap als núvols”.
Se’m cola una imatge seva, devia tenir uns 8 anys i estava asseguda com un indi al sofà, amb el serrell ballant-li damunt les ulleres; em va dir plorant que no volia anar a l’escola, que els nens es reien d’ella perquè era rara i feia coses rares, i jo li vaig dir que callés, que no sentia la tele. Quantes vegades l’he fet callar al llarg dels anys? Quantes vegades l’he ignorat? Jo, com els nens de l’escola, l’he condemnat a ser la rara de la família i a mi m’he adjudicat l’etiqueta de “normal”, mai se m’ha acudit pensar que no era “rara”, sinó profundament creativa. Un sentiment em neix a la boca de l’estómac i em crema el pit, per primera vegada m’adono de com l’estimo i la valoro. M’aixeco de cop i la vaig a buscar, i allà, enmig del seu èxit, li demano perdó i li dono les gràcies per haver-me salvat.
Col·laboren:
Llibreria La Gralla – Institució Puig-Porret
{{ comment.text }}