Aprofito que aquests dies són notícia i, a més, els he vist unes quantes vegades, sobretot aquella vegada que vaig escoltar aquella cançó que m’ha emocionat tantes vegades. He de parlar una mica d’ells, tot i no saber-ne gaire cosa, per fer-los servir de ganxo. M’agradaria trobar-los un dia en una plaça i fer-la petar sobre què pensen de la vida i de tot allò que hi té relació. Si més no, explicar-los com m’inspira la seva proximitat i, per què no, dir-los que ho han fet molt bé.
La vivència d’un concert, espectacle o obra d’art passa per una connexió grupal de cada individu. En principi, un es predisposa a obrir-se perquè, en aquest cas, la música li toqui el cor, exploti a dins i remogui les emocions, i perquè se’n desprengui una radiació vital cap al grup que l’envolta.
La majoria de cançons, les més aclamades, les que encapçalen les llistes de reproduccions, aconsegueixen fàcilment fer bullir l’olla de tothom. I llavors hi ha aquelles que, per motius concrets, són d’uns pocs; o potser és millor dir que no són de la majoria, però que tenen de tot: missatge, records i emocions lligades a aquella teva cançó.
Sí, els Oques Grasses en tenen unes quantes, d’aquestes cançons. La meva preferida és Bancals. Comença amb un manifest: “Tota la malícia d’aquest món l’enterraré” i, un parell de versos després, “Em faré un hort… arrelaran contentes les llavors…”.
Un bancal és un tros pla de terra, sovint limitat per estructura de fusta o pedres, que s’utilitza com a espai de conreu. D’aquesta manera s’aprofita l’espai i s’evita l’erosió. És una mica més petit que una feixa. La gràcia, si és que en té, és que sempre hi ha pendent per arribar-hi, però quan hi ets una mena de tranquil·litat t’envaeix.
Aquest trosset de terra, on al tractor li és complicat arribar, s’ha de treballar a mà, amb eines, habilitat i constància. Un petit espai on la pau t’envolta i les preocupacions s’esfumen per uns moments. Com diu la cançó, mentre ets en un bancal, “tot pot anar-se’n a la merda”, perquè és un bon lloc on remoure la terra, enterrar-hi les malícies i esperar que hi floreixi l’amor.
Quan escolto la cançó em fa sentir especial; quan la comparteixo, aquell instant es torna únic, envoltat de persones que canten a cor: “La pau dels cargols és la nova religió.”
Aquesta sensació sempre em retorna al bancal, on abans creia que era l’únic que conreava aquella terra, que sense mi tot allò no funcionava, i això comportava una manca de confiança en tots els éssers que hi viuen. La conseqüència són les constants batalles de domini, aixecant muralles per evitar l’entrada de forasters. I tot acaba amb un desgast físic i mental per mirar de mantenir una pau fictícia dins del bancal.
Llavors arriba el dia que les males herbes només són herbàcies que col·laboren a potenciar la vida del sòl i a conviure en equilibri entre espècies. D’aquesta manera, arribes a la conclusió que de la merda se’n fan fems i d’aquests, nutrients per a la terra del bancal perquè ens ofereixi, des de la gratitud, aliments amb què cuidar la terra amb pau i alegria. Així, l’harmonia esdevindrà.
