El 23 d’abril de 1953 una quinzena de noies de Vic es van reunir a Núria per fer la tradicional promesa escolta. Gairebé sense ser-ne conscients, amb aquell simple pas obrien una finestra d’aire fresc dins del forrellat que havia imposat el règim franquista, entestat entre d’altres a invisibilitzar el paper de les dones. Algunes d’aquelles pioneres de l’escoltisme femení a Osona, que avui ja tenen entre 70 i més de 80 anys, són les protagonistes del documental Petjades de dones. Escoltisme femení a Vic, 1953-1973, que es va estrenar divendres al Sucre, en un acte que va omplir, de públic i d’emocions, la sala Marià Vila d’Abadal.
El documental és la culminació d’un projecte conjunt entre l’Arxiu Comarcal d’Osona i el Grup de Recerca de l’Escoltisme Femení de Vic, creat per a l’ocasió. En un principi l’objectiu havia de ser molt més modest: fer un dipòsit a l’Arxiu Comarcal dels documents i gràfics que conservaven a casa algunes d’aquestes guies escoltes. Ho van cenyir en el període que anava des de 1953, data d’aquella primera promesa escolta a Núria, fins al 1973, quan les agrupacions ja van passar a ser mixtes. Tot en ple franquisme.
A l’Arxiu Comarcal hi van acabar dipositant 114 reportatges fotogràfics, 50 objectes testimonials i més de 150 documents textuals, corresponents a 27 ingressos personals. Durant les reunions conjuntes que van anar fent, però, ja van entreveure que el projecte tenia “més possibilitats”, expliquen des del grup motor. Aquella etapa traspuava un vessant “emocional” que no quedava reflectit en la simple documentació. D’aquí la idea de recollir el testimoni oral d’algunes d’aquelles protagonistes. El resultat, el documental que, amb guió d’Eva Torrents i direcció de Pep Duran, es va presentar divendres al Sucre.
“Sovint el paper de les dones ha estat silenciat, i a elles els va tocar viure un moment de la història complicat; per això valorem aquest documental com un autèntic tresor”, va remarcar durant la presentació Anna Alemany, regidora d’Igualtat de l’Ajuntament de Vic. També el conseller comarcal de Turisme, Cultura i Esport, Albert Prado, va elogiar el testimoniatge d’unes noies “realment extraordinàries”, que van contribuir a “construir comunitat” i que, avui, poden “inspirar” les noves generacions. “L’hem feta grossa”, va reblar satisfet.
Camila Feixes, representant pedagògica de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, va remarcar la “valentia i atreviment” d’aquelles precursores de l’escoltisme, un moviment d’educació en el lleure que avui les pot prendre de mirall –actualment a Vic hi ha 250 infants escoltes repartits en dos caus.
“Els documents ens parlen de coses, però no d’emocions”, va reflexionar Joaquim Borràs, subdirector general d’Arxius de la Generalitat, destacant la implicació que ha tingut en tot aquest procés l’Arxiu Comarcal d’Osona –fins al punt que la seva directora, Angelina Verdaguer, també intervé en el documental–. “Els arxius també serveixen per perpetuar la trajectòria de persones anònimes que, com en aquest cas, la història mai no havia reconegut prou”.
El documental, d’uns 45 minuts de durada, inclou l’entrevista a vuit d’aquestes dones (Carme Bayot, Maria Carme Colomer, Rosa Maria Paracolls, Carme Anfruns, Assumpta Fargas, Trini Noguer i Maite Solà), a més d’Angelina Verdaguer i Judit Riera, actual cap escolta, que aporta el contrapunt contemporani d’un moviment que continua sustentat en tres grans pilars: persona, espiritualitat i país.
“Aquest documental parla de valors, d’uns valors que són universals”, va voler destacar el director, Pep Duran. “Les generacions actuals necessiten referents i elles ho han estat; ara que es parla tant d’empoderament femení, elles ja el practicaven”, va afegir la guionista, Eva Torrents.
“Realment va ser una gran escola de valors; allà es podia parlar de tot d’una manera molt natural”, apunta durant el metratge Assumpta Fargas, que com la resta de protagonistes reconeixen que l’esperit amarat en aquella etapa, sota lemes com el tant com puc o sempre a punt, els ha acompanyat tota la vida. “Sou el nostre mirall”, clou en el documental Angelina Verdaguer; a dins la sala, emocions a flor de pell.
{{ comment.text }}