“El nostre tipus de menjar no necessita res de lluny”

Documentada des de fa més de 300 anys, la finca de Cal Penyora té les arrels en un antic hostal original a peus de l’històric camí ramader que travessa Santa Eulàlia de Puig-oriol. El 1968 en van agafar les regnes un jove matrimoni, Ernest Erra i Emília Macià, fills de Sant Martí i Santa Eulàlia, respectivament. Avui ja el comanden les seves filles Àngels i Teresa (amb el suport puntual del seu germà, l’escriptor Ramon Erra). La Teresa és qui més està als fogons. Avui ja no són carros sinó cotxes, i molts, els que fan els quilòmetres que calgui per venir a entaular-se a Cal Penyora...I precisament Santa Eulàlia ja no és un lloc de pas, com antigament.... És veritat que al principi això era una cosa més de poca gent, i de gent coneguda... i hem anat creixent, també a mesura que hem anat fent ampliacions i tot plegat... Tenen especial anomenada els seus esmorzars de forquilla...Sí, sí. Obrim a les 8 i a vegades a 1/4 de 9 ja està tothom per aquí. Venen molts motoristes i ciclistes que fan ruta... i per als dinars ara ja gairebé sempre han de venir amb reserva. Molta gent t’ho diu, que venen d’aquí i d’allà perquè coneixen o han sentit a parlar de nosaltres. El boca-orella, en temes de teca, sempre ha funcionat molt bé. Els cigrons i els guisats són els reis de la carta!No ens haguéssim pensat mai que el cigrons podrien ser els reis, però sí que és el que va començar a tenir fama. I mira que és un plat que fem igual des del primer dia; i amb els guisats, una mica el mateix. Quin és el secret de la seva cuina?No té cap secret. És una cuina senzilla, la de tota la vida. I potser la clau és que aquesta senzillesa s’havia deixat de fer durant molts anys. Ara sembla que torna, aquest model de cuina, però durant uns anys ningú feia carn d’olla, vedella amb bolets o senglar amb patates. Aquí no ho hem deixat mai de fer. Alguns clients parlen d’una cuina honesta. S’hi sent còmoda amb l’adjectiu?A mi m’agrada. Jo no sabria posar-hi etiquetes; aquestes coses, més que tu mateix, les ha de dir la gent que s’ho menja, no? També es valora Cal Penyora per la bona relació qualitat-preu...A vegades pensem que en això fallem una mica, que potser ho fem massa econòmic. A voltes dir que és econòmic és una manera de desvaloritzar-ho; i tampoc ens agradaria que ens passés això. A nosaltres ens agrada ser justos, oferir un preu just pel tipus de clientela que tenim. Tothom parla ara de productes de proximitat i del territori...És una cosa que no ens hem hagut de plantejar; sempre ha estat així. El meu pare sempre ha tingut hort; doncs en funció del que hi tenim fem els menús. I així mateix amb la caça, els xais... tot el que podem tenir de proximitat és de proximitat. El nostre tipus de menjar no necessita res de lluny. Ha canviat molt el perfil de clients que tenien els seus pares amb els d’ara?Ha canviat el lloc d’on provenen. Quan nosaltres érem joves tota la gent que venia era d’aquí o dels voltants; ara no ve tanta gent del Lluçanès, que potser van més a d’altres llocs, i la gent que tenim venen de més lluny, potser perquè estant de pas o fent turisme rural per aquí... Els seus pares encara oferien servei d’allotjament...Sí, eren quatre o cinc habitacions, però molt modestes. Recordo de petita que hi venien alguns pastors, algun treballador de la fàbrica... Això era una casa molt vella i s’hauria hagut de fer una gran inversió per posar-ho al dia; tampoc semblava que hi hagués massa demanda i no ho hauríem atrapat tot. El servei de botiga sí que l’han mantingut.Per nosaltres van molt lligats botiga i restaurant. Es complementen. El fet de tenir restaurant fa que puguem oferir més coses a la botiga, em refereixo a producte fresc, per exemple. A més, pensem que una botiga de queviures també és bastant imprescindible aquí al poble, on hi ha tot just una carnisseria. Està bé per cobrir algunes necessitats bàsiques, sobretot per a gent gran que no surt a comprar a fora. D’alguna manera és un servei més per al poble. Per cert, com veu tot el procés de creació de la comarca del Lluçanès?Fatal. Em fa molta tristesa tot el que ha passat amb la comarca del Lluçanès. Estic molt decebuda. Trobo depriment que, un cop l’hem tingut, els polítics no puguin fer res per posar-se d’acord i activar-la. Ho trobo trist. Potser no es va fer de la millora manera, però crec que, un cop ho tens, li havíem de donar una oportunitat. Hem fet una mica el ridícul. I TRES PER POSTRES Un cuiner de referènciaEt diria la meva mare, però també la meva tieta Encarnació, la germana gran del meu pare; és qui n’hi va ensenyar a la mare i una mica el nostre referent. Era una dona arriada. Feia de coquessa; d’aquelles que anaven a cuinar a les cases de pagès en dies assenyalats. El plat preferitL’arròs amb costella de porc i camagrocs m’encanta. Recomani un altre restaurant del Lluçanès?A cada poble del Lluçanès hi ha bons restaurants, és així. En el meu cas t’he de dir que quan vaig a dinar fora, que hi vaig poquet, si em quedo al Lluçanès vaig a la Primitiva. Per proximitat i perquè m’agrada molt.

“El nostre tipus de menjar no necessita res de lluny”

Entre contes i poemes

Visita de la Mancomunitat del Lluçanès al Consell Comarcal del Solsonès

El Garet, edèn de papallones

Prats estrena Ca l’Andreuet, mentre acaba de definir els usos de l’edifici

LA PREGUNTA

Creu que és beneficiosa l’expedició a la lluna?

Tres cotxes implicats en un accident a la C-17 a Gurb

Mor un home en un accident laboral a Ripoll

Una detinguda per estafar un home en la compra d'un cotxe a Sant Hipòlit de Voltregà

El crac que comprava sabates a Vic

Obre a les Masies de Voltregà El Ganxo, un nou bar musical

Lluc Crusellas presenta la nova línia de mones per aquesta Pasqua

Multes per actuacions imprudents: dels 150 euros per fals a Vic fins a 2.700 a excursionistes al Ripollès

Carme Molist i Emili Vilamala, premiats per les seves fotografies

L'equip de govern de Vic rectifica i no eliminarà els casals d'estiu municipals

L'R3 encara ha ampliat el temps de viatge de Vic i Ripoll a Barcelona els últims 25 anys