Els secrets per fer lluir edificis a les fotos

Fotografiar un núvol espectacular il·luminat pel sol i acabar esborrant-lo del cel amb Photoshop sembla un contrasentit, més encara si té una forma peculiar que encaixa com anell al dit amb la casa que hi ha a sota. Per Marc Torra, però, no és estrany. S’hi ha trobat diverses vegades. I tot té la seva raó de ser: es dedica a una disciplina, la fotografia d’arquitectura, en què el protagonisme de les imatges se l’han d’emportar sempre els edificis.

Amb aquest exemple, ell mateix arrencava dimecres al vespre una classe magistral al Grup Fotogràfic de Roda i les Masies: “Sempre hi ha la temptació d’una fotografia xula o una composició abstracta molt potent, però en canvi no aporta res. Hem de pensar si allò servirà a l’arquitecte per explicar el seu projecte”.

L’olotí en parla amb coneixement de causa, ja que aquesta és la professió que havia exercit fins que va decidir tancar el despatx i convertir en feina el que abans era una afició.

Actualment està centrat en l’audiovisual en arquitectura, des de tirar fotos a edificis concrets fins a fer-ne seguiment o gravar vídeos en time-lapse sobre l’evolució d’unes obres.

I ja que parlem d’arquitectura, quins són els pilars de la seva disciplina?

Torra advertia d’entrada que en “fotografia hi ha opinions, no veritats”, tot i que sí que va desglossar els paràmetres que acostumen a regir els seus treballs. El bàsic és la frontalitat: “Sigui o no amb l’edifici al centre, procurem col·locar-nos sempre amb una mirada perpendicular a un pla principal”.

Per ell és també imperatiu no pervertir l’espai, d’aquí evitar composicions abstractes que no s’ajustin a la percepció real del lloc, il·luminar-lo contravenint la manera com s’ha dissenyat o carregar-lo o buidar-lo d’elements. “Sempre s’ha de trobar l’equilibri”, defensava Torra, “podem fer servir il·luminació, però la necessària per realçar la base, i havent-nos fixat en el que ja hi ha la casa, com ara el canvi obrint més o menys un porticó”.

També recomanava que les línies de fuga s’estenguin fins al que seran els vèrtexs de la fotografia final. I quan és possible, fer seguiment del paviment, ja que això ajuda a dibuixar la circulació i les distàncies, de la mateixa manera que incloure a la imatge una finestra, un balcó, una cadira… fa prendre consciència de la dimensió i “l’escala humana” del lloc.

“Abans sabia fer fotos, però no d’arquitectura, i em va agradar una frase d’un dels mestres de la disciplina. Diu que si ensenyes la imatge i et responen que és maca, has fracassat, perquè el que s’ha de percebre maco és l’edifici”, resumia Torra.

Des del punt de vista material, per ell no és tan important la càmera com les òptiques. Treballa, en concret, amb models descentrables en vertical i horitzontal, la qual cosa garanteix mantenir l’ortogonalitat malgrat retratar, per exemple, un edifici molt alt.

I encara més important que la càmera, el trespeus: “Passo moltes hores tocant-lo i arrossegant-lo amunt i avall, canviant-lo de posició, movent la ròtula… per compondre la imatge”.

Aquestes fotografies acaben normalment en portfolios d’arquitectes, per ensenyar a futurs clients el seu estil i concepció; en revistes i webs especialitzades i en plafons de premis. “Fa molta il·lusió, perquè d’arquitectura n’hi ha molts, i les teves imatges acaben sent la porta d’entrada perquè allò desperti l’interès del jurat i es posi a llegir la descripció”, apuntava Torra.

En aquest sentit, “la fotografia d’arquitectura és diferent de la immobiliària, ni millor ni pitjor, diferent”. L’encàrrec passa, en el primer cas, per captar l’essència i mestratge del lloc; en l’altre, per l’objectiu més immediat de vendre o llogar l’espai. “És una cocció lenta que a vegades costa d’entendre, perquè són hores”, tant com que als Estats Units una sessió en una casa es pot arribar a allargar tres dies.

De tot el material recopilat, les entregues de Torra generalment s’acaben concretant en 15 o 20: “Quines depèn del client, tot i que sí que marquem les que triaríem nosaltres. Malgrat que no passa gaire, el millor és quan seleccionem junts. Parlem del projecte i de l’arquitectura i es genera una retroalimentació deliciosa”.

Torra confessava dimecres que aquests instants són els millors de la feina. Una feina que, com totes, també inclou moments menys màgics i glamurosos: “Si fotografieu una casa per fora en nit d’estiu, necessari repel·lent per a mosquits”. O un altre exemple: “Pot passar que siguem els primers d’entrar a una construcció després de les obres, és a dir que ens trobeu escombrant o traient la pols”.