“Hi ha tan bon vi al món, que si darrere l’etiqueta no tens una història per explicar és molt difícil que la gent el vulgui comprar”. L’enòleg torellonenc Albert Costa és el propietari del celler Vall-Llach de Porrera, al Priorat, que van engegar ara fa 20 anys el seu pare, el notari Enric Costa, i el cantautor Lluís Llach, que n’és copropietari. Costa explica que Llach va arribar a Porrera, d’on era la seva mare, i va decidir que “volia fer alguna cosa pel poble”, i seguint el consell d’algunes persones que van revitalitzar el món del vi des de Gratallops va decidir fer vi. El notari i el cantautor, però, “eren abstemis totals”, remarca l’enòleg. Costa recorda que el seu pare “el tastava i prou; tenia molta memòria i al tastar sabia l’anyada”, i afegeix que “no disfrutava bevent i en Lluís tampoc”. Per això hi van buscar aquest rerefons social: “Darrere d’un cantant i un notari que creaven aquest negoci hi havia d’haver un altre aspecte que no fos el de hobby, hi havia aquest afany més social que no pas econòmic”. El primer que van fer va ser passar de pagar “el preu que tocava” per quilo de raïm: de 15 cèntims a 3 euros. I això “va ser una revolució i un altaveu a la resta de pobles del Priorat”.
“Enric Costa i Lluís Llach eren abstemis totals. Per això al vi li van buscar un rerefons social”
Quan van arribar a Porrera només hi havia quatre cellers al poble, ara en són 17. També hi havia moltes vinyes velles que ningú feia servir. Les van comprar i “la gent deia que estàvem una mica bojos”, ja que se’n treien 150 grams per cep, és a dir, amb vinya vella calien set plantes per fer una ampolla de vi, mentre que amb una de jove, amb una planta se’n fa una ampolla. Però després se’n va veure el resultat: “Ells no sabien que vinyes velles farien tan bon vi”. I era important que darrere de tot l’aspecte social també hi hagués un bon vi perquè tot rutllés, ja que si no “se n’anava tot en orris”, tot i que remarca que “fer vi dolent al Priorat és molt difícil”, ja que “tenim un producte de tanta qualitat que jo soc un enòleg molt poc intervencionista”. I ho diu amb el coneixement d’haver fet veremes a Austràlia i Califòrnia.
“Als pagesos els van pagar el raïm al preu que tocava: de 15 cèntims a 3 euros el quilo”
Costa explica que els costos de produir són molt elevats, tenint en compte les característiques de la zona. Hi ha molts pendents i no poden entrar maquinària, a part que les produccions són molt petites. De fet, comenta l’enòleg, sempre viatja amb algun fragment de pissarra blava, característica de la zona, i “a molt poques zones vinícoles del món n’hi ha”.
I viatjar pel món Costa ho fa bastant, ja que exporta el 85% de la producció, bona part als Estats Units. De fet, el celler Vall Llach consta a la Llista Parker, que puntua els millors vins del món. I com passa sovint, “aquí es dona valor a les coses que a fora diuen que són bones”. Entrar a la llista, apunta Costa, va ser necessari “i gràcies a això estem on estem i hi ha hagut una feina de manteniment que és molt més gran”.
En els darrers anys de crisi del que ha estat pendent Vall Llach és de les crisis exteriors, a causa de l’exportació: “Si hi ha una crisi americana la notem més”. Per això “estic més pendent del que passa amb Trump que amb Rajoy”. Tot i això, el mercat català, assegura, va creixent. El torellonenc comenta que els joves consumeixen més vi català i “l’enoturisme fa que sigui així i quan van a un restaurant saben què compta”.
Després de 20 anys el celler disposa de sis vins amb DO del Priorat i n’hi ha un, el Vall Llach, vi de Finca Mas de la Rosa, que és un vi de finca qualificat, la màxima distinció que pot obtenir un vi català. Prové d’una de les primeres finques que van adquirir i li han mantingut el nom. Pel que fa als noms, diu Costa, han començat una línia dedicada a les dones, “antigues pageses que anaven cada dia al tros”, ja que “gràcies a elles tenim vinyes velles”. Una de les novetats és un vi ranci que té origen en una bota de 1927 de Cal Vall, la casa de la mare de Llach, que l’han seguit fent i ara n’han embotellat 60 litres per fer un homenatge a la Maria de Cal Vall.
Tot plegat és el resultat d’un treball constant en què el clima també hi té molt a dir. I això “també és el bonic de la meva feina, fer un producte natural que no depèn només de nosaltres”.
{{ comment.text }}