“El que es lleva i ja té mandra d’anar a treballar té un problema”

Segueix el mestratge d’avis, pares i tietes, tots gent pencaire i molt emprenedora. Des dels 19 anys que gestiona el restaurant la Masia del Solà, a Monistrol de Calders. Canalitza la seva vitalitat i empenta cap a un objectiu que la fa feliç: fer la clientela contenta. Com ha anat el servei d’avui? Bé, intens. Hem deixat enrere els mesos de més despesa. Això es nota. Potser hem fet 80 esmorzars de forquilla. La setmana passada no havíem arribat a 20. I això que la Masia del Solà no queda, precisament, en un lloc de pas. Els meus avis van obrir la fonda l’any 1946. Per aquí passaven camions amb carbó i llenya. I també hi havia moviment a la fàbrica tèxtil. La meva àvia va començar a cuinar per als xofers. Després se’ls va omplir la fonda amb estiuejants. Malgrat els revolts, la gent venia a prendre la fresca a Monistrol. Famílies senceres de Sabadell, Terrassa o Barcelona s’hi passaven mig estiu. Deien que les aigües eren curatives. Menjaven bé, reposaven, al vespre feien un bingo. Al final, els avis Jubany van tenir vista. Vostè s’hi va posar al capdavant molt jove. El meu pare va morir a 62 anys, deixant la mare sola amb quatre fills i tres restaurants. Ens vam haver de repartir la feina. A mi em va tocar la Masia del Solà, a canvi de fer-me càrrec de la tieta Mercè, germana del pare, que llavors portava el local i era soltera. A 18 anys vaig venir a viure cap aquí. I va entomar el negoci sense massa estudis. Amb el tercer de BUP acabat. Vaig fer un curs de comptabilitat, una mica de francès, cursets de vins, coses així. Però la formació venia posada de casa. El meu pare era perseverant, un gran emprenedor. I la meva mare és una pencaire, amb molta mà per tractar amb el públic. Crec que he heretat tot això d’ells. De pràctica, òbviament, no me’n faltava. Tots ajudàvem als restaurants durant l’estiu i els caps de setmana. La salut no li va posar les coses fàcils, tampoc. A 14 anys vaig patir un vessament cerebral. I a 18, un altre. Tot per una malformació congènita. Vaig tenir sort, les dues vegades el cos em va avisar. Però el segon cop em va deixar seqüeles. Li van dir que potser no tornaria a parlar ni a caminar. La parla la vaig recuperar. Però la mobilitat costa, tot i els anys de rehabilitació. Tinc el maluc fotut, coixesa, cinc hèrnies discals. Sempre dic que a la propera vida seré una princesa o una top-model, perquè en aquesta ja m’han tocat prou coses. Però no para de treballar. Quinze dies després de sortir de l’hospital, la meva mare em va dir, “anem a fer un volt amb cotxe”. Jo em veia incapaç de conduir, però ella va insistir. Sort n’hi ha d’aquesta actitud. A casa sempre hem dit “pit i collons”! Amb 18 anys, què has de fer, enfonsar-te? No tothom té el cos que vol. Necessitava tenir aquesta empenta, perquè li ha tocat modernitzar l’establiment. La casa era molt vella. El 2008, en plena crisi, vam refer la teulada i van canviar 22 habitacions antigues per 8 suites. Va ser una bona decisió. Les fondes han anat evolucionant, la gent demana més comoditats i una cuina també posada al dia. Aquí, el peu de porc és un plat indiscutible. Però fet amb vieires, xipirons, gamba fresca. Seguint el mestratge familiar, s’ha animat amb altres projectes. Portem el restaurant Sa Tuna i l’hotel La Indiana, a Begur. Bones oportunitats, funcionen molt bé. Durant la temporada d’estiu no tinc ni un sol dia de festa i treballo quinze hores diàries. I això com s’aguanta? Llevant-te cada dia amb la il·lusió que tot surti bé. A mi m’apassiona el contacte amb el client, veure que gaudeix. I m’agrada posar l’accent en tot. Com se serveix el cafè, com es decora l’espai, quins detalls deixem a les habitacions. No necessita desconnectar? La veritat és que no. Soc molt fàcil, no necessito gaire. Si tinc algun dia de festa m’agrada dinar bé, estar amb els meus animals, passejar. Si puc, m’escapo a Cadaqués. 24 hores allà m’omplen com una setmana sencera. Ser germana de Nandu Jubany pesa? Més aviat suma. Li consulto decisions estratègiques, ens dona idees per encaixar a les cartes, aporta publicitat. Però també et fa ser exigent. Quan em demanen si soc la germana d’en Jubany, en broma sempre responc: no, a casa meva ell és el meu germà. Sembla que la saga continua. Als meus tres fills els agrada el sector. Intento explicar-los que dedicar esforç i hores a la feina val la pena. No es tracta de ser el millor restaurant del món, hem de treballar bé perquè la gent estigui contenta.

“El que es lleva i ja té mandra d’anar a treballar té un problema”

Patrimoni i creació artística: visita a l’antic forn de calç de Calders, avui viver de cultura

Ampolles de vi i, ara, també d’oli

Comencen les obres de la nova escola bressol d’Oló

“A més de poc protegida, la cultura està interessadament mal finançada”

LA PREGUNTA

Qui guanyarà la Lliga de futbol?

Ferit després que el colpegi el tren entre Manlleu i Torelló

Entren a robar a una casa de Sant Julià mentre dormien i arriben fins a la tauleta de nit

Accident a l'entrada de l'Esquirol amb un motorista ferit

L'Estanc Crivillés de Vic reparteix un premi d'un milió d'euros de l'Euromillones

A presó el lladre violent que va rebentar cotxes a Vic i Sant Miquel de Balenyà

Un motorista resulta ferit lleu en un accident a la zona dels Terrers del Puig de Gurb

Mor atropellat per un camió a la C-25 a Gurb

Investiguen una disputa entre famílies a Sant Quirze de Besora que va acabar amb un tret a l'aire

El canvi radical de Sau: de l’embarcador sec al campanar gairebé amagat sota l’aigua

“Anar vivint del Mercat del Ram de fa 30 anys no ens porta enlloc”