Osona veu perillar la ‘seva’ carbassa

Una de les varietats tradicionals catalanes de carbassa més preuades i antigues –d’origen incert– és l’anomenada carbassa del ferro, tradicional d’Osona. És una carbassa gran, acostellada, rugosa, boteruda i de color verd grisós, a vegades resseguida d’unes vetes vermelloses, com oxidades –d’aquí el seu nom–. Anys enrere es conreava a molts horts de la comarca i les llavors es transmetien de pares a fills. Actualment la producció ha baixat radicalment, al ritme que també ho ha fet la demanda. Malgrat ser un dels 10 productes gastronòmics d’Osona que la Xarxa de Productes de la Terra té identificats i qualificats com a singulars, el seu futur és incert. “S’està perdent i sap molt greu; la gent ja no les aprecia, qualsevol carbassa els va bé”, lamenta Josep Saborit, propietari de Planes Bones, una de les poques hortes de la Plana que encara la planten i la comercialitzen. “La tenim de tota la vida; els meus avis i els meus besavis ja en guardaven la llavor i jo encara ho faig”, diu, i recorda que, de petit, sempre havia sentit a dir que “les carbasses de color carbassa eren per al bestiar i les del ferro, per a les persones, perquè són molt més gustoses”. Conrear-les no té especial dificultat, assegura. Això sí, tenen un cicle de vida relativament curt. Es planten pel maig, es recullen a finals d’estiu “i al febrer ja es podreixen”. Les últimes temporades a l’horta que Planes Bones té a la Guixa n’han recollit entre 150 i 200 unitats –tot i que l’any passat, arran de la sequera, tot just se’n va fer una cinquantena. Si no en planten més és perquè tampoc hi ha més demanda. “La gent que la coneix sí que n’és fidel.” La majoria dels consumidors, en canvi, o no la coneixen o opten per varietats sovint més petites, “com la carbassa de violí”, que creix “a la costa o al Marroc” i es pot trobar tot l’any. El perill afegit, adverteix Saborit, és que es vagi perdent la llavor original. “Abans es guardava grana de tot; la meva mare feia uns coixinets petits per a cada una, on es conservaven molt bé”, rememora. Per això, defensa que caldria fer “alguna cosa” per preservar aquesta i altres espècies tradicionals amenaçades, com poden ser “la col de pell de galàpet o moltes varietats locals de tomàquet”, detalla. Des de la Guixa-Sentfores també manté la producció de carbassa del ferro Rafel Raurell, tercera generació d’hortolans de Can Rafel. A més d’aquesta varietat en conrea una altra de “més dolceta, que a la gent li agrada molt”. Ell, en canvi, ho té clar: “La del ferro és la millor, no té color”. Actualment en cull una cinquantena per temporada. La setmana passada, a la parada del mercat de Vic, ja hi exhibia algun dels últims exemplars que li quedaven. “Tenen un cicle de vida concret i al febrer es moren; ho he provat tot, però no hi ha res a fer.” Raurell també lamenta que es vagin perdent varietats locals com aquesta, sovint perquè “la gent va de cara al negoci i les varietats híbrides acostumen a resistir més bé”. A més de la històrica parada al mercat, des fa set anys la família Raurell també regenta la botiga de Can Pau, a la plaça del Pes. Sebastià Martí, de Mas Jalech de Balenyà, és un altre dels hortolans fidels a la carbassa del ferro. Però el problema és el mateix: “No en fem gran quantitat perquè no és una carbassa comercial”. Un entrebanc afegit és la seva mida: “És molt bona, però és massa grossa i els supermercats no la volen”. Cada temporada en recull pels volts d’un centenar, “per cobrir la demanda”. Martí va obtenir la llavor d’altres hortolans històrics, a més d’un veí del poble que té un hort domèstic. Entre els que ja no planten carbassa del ferro, per exemple, hi ha un altre hortolà de Sentfores-la Guixa, Josep M. Gamissans. A les portes de la jubilació, ha anat reduint la producció general del seu hort. Gamissans és conscient que “costa” preservar aquestes llavors davant de varietats híbrides “molt més productives”. Factors més generals com el canvi climàtic, la despoblació rural, l’abandonament dels camps o l’envelliment de la pagesia ho acaben de complicar. La carbassa del ferro només n’és una víctima més. Reconeguda com una varietat de gran qualitat, aquesta carbassa osonenca es pot degustar sofregida, bullida, gratinada o feta crema. En ser menys dolça que d’altres varietats, tradicionalment s’havia utilitzat per fer estofats o escudella. Joan Amades ja recull al seu costumari la tradició de posar-hi carbassa perquè ajuda a mantenir l’escalfor de l’olla un cop treta del foc. La seva carn “és molt més testa, més espessa i té un altre paladar”, remarca Josep Saborit.

Osona veu perillar la ‘seva’ carbassa

Pere Garriga rep el Premi Mil·liari a Tona

Quinze anys de l’‘arbre blau’ de Nadal de Vic

Preservar la cuina de les àvies

L’ensinistrador de gossos més mediàtic

LA PREGUNTA

Considera que PSOE i Junts recomposaran la relació per restituir la majoria de la investidura?

Roda reparteix 1,8 milions d'euros d'un primer premi de la loteria

Mor l'advocada osonenca Teresa Rosell

Què li ha passat a la Pilarin?

Detenen 'in fraganti' un atracador a la joieria de Taradell

Un home s'entrega després d'un accident de trànsit a Moià que causa la mort del seu acompanyant

Dos ferits lleus en un xoc frontal a les Masies de Roda

CCOO denuncia l'acomiadament de 300 treballadors temporals del grup Jorge a Osona pel brot de pesta porcina

Una voluntària de Protecció Civil de Vic, clau per detenir un agressor sexual

Detingut l'home que va atracar una dona amb un ganivet al centre de Vic

Més patrulles de Mossos al Remei i al centre de Vic