Sònia Sosa es va asseure al taulell de la botiga familiar així que va saber tornar el canvi, com aquell qui diu. Els Sosa havien arribat a Sant Quirze Safaja l’any 62, provinents de Badalona. L’àvia, amb problemes respiratoris, necessitava aires més secs. I a Sant Quirze van trobar un ambient saludable i una petita botiga de queviures per guanyar-se la vida.
El negoci va anar prosperant i tota la família es va arremangar per fer créixer la botiga i l’obrador. L’expertesa de l’avi fent galetes va derivar en l’elaboració de neules i cucurutxos de gelat. El pare va començar a distribuir productes per a gelateries, fundant Comercial Artesana Sosa. I la Sònia i els seus germans van fer créixer l’empresa fins a transformar-la en Sosa Ingredients, un dels principals fabricants i distribuïdors d’ingredients gastronòmics d’alta gamma.
Justament, en una fira alimentària, la Sònia va conèixer Lucia Ranja i el seu projecte familiar agrícola a Madagascar. Les fotografies de la plantació de vainilla enmig de la selva, les cabanes dels productors, l’estesa de beines assecant-se al sol, li van despertar molta curiositat. I l’any 2007 va fer el seu primer viatge a l’illa africana. “Va ser un xoc. Em vaig trobar un país molt verge, bàsic, primari, sense carreteres, ni aigua corrent, ni llum. I malgrat la pobresa i la misèria, em va impactar la simpatia i l’amabilitat de la gent. I la seva manera de viure al dia.” Des de llavors hi ha tornat cada any. I la seva vida ha fet un tomb gràcies a Madagascar i la vainilla.
L’any 2012 va deixar l’empresa familiar per començar de zero amb nous projectes. Primer es va embarcar en la distribució del cafè italià Fantini a Catalunya. I des de fa cinc anys també és la sòcia de Lucia Ranja a Madagascar Tastes, a través de la qual comercialitzen la vainilla Lavany. “Som una empresa petita, però l’única a Europa que venem directament la vainilla des de les nostres plantacions, sense cap intermediari.”
I es pot dir que és una vainilla amb història i que està d’aniversari. “Just ara fa cent anys, el 1924, el govern de Madagascar va oferir als seus agricultors uns plançons de vainilles procedents de La Reunión, una illa propera on el conreu ja funcionava. El besavi de la Lucia ho va voler provar. Van buscar unes terres adients, càlides i plujoses, i van fundar el poblat agrícola de Betavilona.”
Cent anys després, la vainilla d’aquestes illes situades al sud-est del continent africà, denominada Bourbon, és coneguda per ser de les més fines, aromàtiques i qualificades del món.
La vainilla és, per cert, una planta curiosa. Es tracta d’una orquídia trepadora que requereix estar pendent d’un moment clau. “La planta es fixa en arbres grans com els cacaus o les pinyes. Cap al novembre les flors s’obren, però només durant vuit hores, moment en què s’ha de pol·linitzar. A la plantació es fa manualment, unint els pistils masculí i femení i pinçant-los delicadament durant uns segons. En aquest període, els agricultors no paren de donar tombs pel bosc, buscant flors obertes.”
De cada flor fecundada en surt un ramell de beines, que es recolliran nou mesos més tard. Un cop ensacades, es transporten riu avall –un viatge que dura entre sis i vuit hores en barca de motor–, fins a l’assecador que els Ranja tenen a prop d’Antalaha.
Les beines passen per sis processos d’afinament. S’escalden, es refreden i es deixen assecar pel sol i el vent de l’Índic durant dies. Tot plegat un procés artesanal, llarg i laboriós, que fa que la vainilla arribi a Sant Quirze Safaja i a la ciutat francesa d’Albí –on tenen els magatzems les dues sòcies– gairebé un any i mig després de l’inici de la collita.
La venen sencera, en pols, en pasta o en aroma directament als principals consumidors, que són gelateries, pastisseries o restaurants de tot el món. Alguns de noms il·lustres com el Disfrutar, El Celler de Can Roca o l’obrador del xocolater Lluc Crusellas. I què els costa, tot això? Doncs depèn de l’any i de la collita. Actualment un quilo de vainilla es ven a uns 200 euros. Però ha arribat a pagar-se a 600.
A Betavilona viuen del que dona la terra, tothom té unes quantes plantes de litxis, mangos, pinyes o un camp d’arròs. Els Ranja fa anys que hi són i amb el temps han aconseguit cultivar unes sis hectàrees de vainilles, que els proporcionen cap a dues tones de beines per collita. La Sònia i la Lucia les venen totes i encara n’han de comprar més als agricultors de la zona per servir els seus clients. El negoci va bé i les comerciants han començat a posar en pràctica la promesa que es van fer el dia que es van associar. “Li vaig dir a la Lucia que si sabíem vendre i ens en sortíem, havíem d’ajudar d’alguna manera la gent del poblat.”
Els primers beneficis de l’empresa van servir per construir una petita casa a Betavilona per a la família que hi treballa, un magatzem per resguardar la collita dels ciclons i comprar el terreny d’assecatge. Després van pensar en què necessitava el poble i es van fixar en els nens petits. A Madagascar s’escolaritza la canalla a partir dels 6 anys, però els més xics es queden sols mentre els pares són a pescar, treballen a l’arrossar o recullen la vainilla. Així que el 2018 van demanar l’espai de l’església i van contractar una mestra que atengués la canalla. Inicialment van topar amb la mentalitat malgaix, reticent a portar els petits a l’escola. Només la van aprofitar una desena de nens, els fills dels seus treballadors. Però els petitons es divertien, va córrer la veu i ara ja tenen 130 alumnes d’entre 3 i 6 anys. El projecte ha anat creixent per intuïció.
“Hi ha moments en què el menjar és escàs, a la zona”, diu Sosa, “així que també hem començat una cantina. Donem un àpat diari a tota la canalla”. Ara ja tenen un local propi i han pogut contractar tres mestres. “També vaig aconseguir 200 raspalls i pasta dentífrica i vam fer un taller de rentar-nos les dents.” Han aportat material mèdic a un petit centre de salut de la zona i per aquest any preparen una farmaciola per a Betavilona. Estarà en mans de les dones del poblat, a qui ensenyaran a fer cures bàsiques.
En els últims mesos el Projecte Ranja ha eclosionat. S’ha constituït com a associació sense ànim de lucre per poder vehicular totes les ajudes que puguin rebre. I s’estan donant a conèixer al Moianès, als ajuntaments, escoles, empreses, clubs esportius i en cercles solidaris.
Han recollit roba, llibres, puzles, jocs i joguines i material escolar i esportiu. Aquest març l’enviaran amb vaixell cap a Madagascar.
A dins les caixes també hi aniran un projector, una pantalla i altaveus. Volen provar de fer cinema a la fresca. “No sabem si els agradarà, tampoc volem portar al poblat malgaix invents occidentals que no necessiten. Només creiem que el cinema i la música són una distracció universal.”
Són conscients que és un projecte modest, que incideix en una comunitat molt petita i que no saben cap on derivarà. Però la intenció és clara: “Nosaltres hem aconseguit progressar i estabilitzar el negoci de la vainilla gràcies a tota la gent que hi ha al camp. Jo ja en tinc, per viure. Què més vull? Ara és just que els beneficis tornin a lloc”.
{{ comment.text }}