Carles Comella, un veí de Cantonigròs amb un arxiu d’unes 400.000 fotografies, va mostrar aquest octubre, en dues projeccions públiques a les antigues escoles parroquials de nens del poble, l’evolució urbanística de Cantonigròs des de finals del segle XIX fins a la meitat del segle XX. Les imatges exhibides per Comella, la majoria de les quals procedeixen de l’arxiu familiar tot i que també en té d’altres de cedides o adquirides, mostren un creixement urbà espectacular sobretot entre 1910 i 1930. “En aquest període es va doblar el nombre de cases”, explica Comella, que comenta i situa cronològicament les fotografies sense pretendre fer cap lliçó d’història.
A l’estiu, ja n’havia fet una primera projecció, amb un notable èxit de públic i, per això, aquest octubre va decidir fer-ne una reposició. Comella porta la fotografia a la sang. Les imatges que integren el seu arxiu són el testimoni d’una nissaga que, des del seu besavi, s’ha dedicat a la fotografia. El seu pare, el vigatà Carlos Comella, va ser un reconegut fotògraf. “De nen, rentar fotografies i assecar-les era el pa de cada dia”, rememora. Aquesta passió l’ha portat a recopilar, i ordenar, desenes de milers d’instantànies.
Quan va tenir la idea de mostrar públicament les fotografies referents a Cantonigròs en una projecció a la fresca a l’estiu, “em sobrava material per tot arreu; vaig deixar de banda els oficis, l’esport, festes, tradicions i religió i vaig decidir ensenyar què ha estat Cantonigròs des d’un punt de vista urbanístic fins als anys 50”. A la projecció d’aquest octubre, que es va fer en sessió doble el dissabte 10 d’octubre i a la qual va assistir EL 9 NOU, els assistents van poder descobrir, per exemple, la casa més antiga del poble, Can Veixina, hereva de l’hostal de Toni Gros, i desenes de cases que Comella cita de nord: Can Pepes, Cal Guarda, Cal Sastre, Cal Traginer, Cal Ferrer, Cal Soldat… “Quan no puc dormir, en comptes de comptar ovelles compto les cases del poble”, explica en to d’humor. El cert és que els pròspers anys vint, després de la neutralitat espanyola a la primera Guerra Mundial, van fer que Cantonigròs experimentés un creixement urbà vertiginós, sobretot de cases d’estiuejants. Aquest creixement va culminar amb la construcció dels xalets: set xalets unifamiliars al peu de la carretera, un al darrere i un edifici de pisos. “Aquests xalets, per l’època, eren espectaculars; Josep Comas, de Vic, era un home avançat als seus temps”, comenta Comella. El projecte definitiu dels xalets és de 1926. Va ser la primera vegada que, a Cantonigròs, es va fer servir pissarra per les teulades. L’èxit va ser immediat, els xalets es van ocupar de seguida i, a Cantonigròs, hi havia molt moviment. Neixen Can Rifà, Torre Alsina, Ca l’Illa o Can Nogué i es fan grans obres a les Planes, “on vivien 30 o 40 persones”. “Hi havia quatre famílies fixes entre els propietaris, el masover gros, el masover petit i els porters. I encara s’hi haurien de sumar criades i tiets solters”, explica Comella d’un període en què a Cantonigròs hi havia arribat a haver set fondes: Ca la Rotllada, Ca la Filomena, Cal Taco, Can Canal, Cal Corder, Can Veixina i Ca l’Aulet. I, a més, tenien hostes rellogats en pisos perquè ja no cabien a les fondes. Les fotos del trànsit del segle XIX al XX també mostren curiositats, com per exemple que la imatge del paisatge frondós del Cabrerès no sempre ha estat així. Les necessitats de llenya mostren un entorn de Cantonigròs desforestat. “El consum propi de les cases feia que s’hagués d’anar tallant el bosc. A Cabrera, les marrades estan arrasades”. L’èxit de les projeccions ha fet que Comella s’hagi animat a fer-ne més. Ja n’ha realitzat una de monogràfica sobre els xalets i, més endavant, en dedicarà al Sot de Ca la Rotllada i a les Viles.
A banda de les fotos pròpies, unes 80 famílies del poble hi han col·laborat cedint-li imatges que té escrupolosament arxivades. Tot i el bagatge històric que representa el seu material, es nega a dir que estigui explicant la història de Cantonigròs i el Cabrerès. “La meva especialitat és fotografia. El que explico és el que no acaben de dir les fotografies i la meva gran il·lusió seria un dia fer-ne una només per a criatures, que són els que han de conservar el que tenim”, conclou.
{{ comment.text }}