“Com en les grans històries d’amor i d’odi, en la de Núñez i Cruyff hi va haver de tot”

Josep Lluís Núñez, empresari de la construcció, va presidir el Barça durant 22 anys. Ambiciós i pragmàtic (i alhora barcelonista de sentiment), amb partidaris i enemics acèrrims, va ser una figura molt controvertida. El guionista i escriptor Ramon Pardina (Barcelona, 1977) s’ha submergit en la vida i personalitat de Núñez i en coneix totes les llums i ombres. Les ha explicades en una sèrie documental al 3Cat i a ‘L’home de la porteria’ (Ara Llibres). El títol del llibre prové d’una anècdota que va protagonitzar el mateix Núñez, potser la darrera de la seva vida. La podem recordar?Recomanaria a qui no la conegui que busqui als arxius de Catalunya Ràdio. Era al programa de tarda La tribu, i Xavi Cazorla va trucar a casa de Josep Lluís Núñez. Es pensava que li agafaria el telèfon algú del servei, i es va trobar que era ell mateix el que s’hi va posar. En directe! Quan va veure que li trucaven de la ràdio, en lloc de dir que era ell, es va fer passar... pel porter de la finca. Un diàleg que, com a poc, es pot qualificar de surrealista.Estranyíssim i grotesc. Era molt evident que es tractava de Núñez, dient que el senyor Núñez no era a casa. Va allargar el teatre ben bé un minut i mig. El Cazorla li demana on passarà el Nadal i diu “A la porteria!”. No era el primer cop que Núñez feia referència a les porteries, i no les de futbol. Una vegada havia dit que amb diners fins i tot sabria fitxar jugadors la portera de casa seva. Vostè creu que hi ha com una metàfora...Era una referència habitual. Diverses vegades es va referir a una suposada portera, que utilitzava quan volia referir-se a una cosa sense importància que la podia fer qualsevol, algú sense cultura. Em va encuriosir... realment els edificis de Núñez y Navarro eren coneguts per les seves porteries. En el fons, ell era aquesta persona sense estudis, que no havia tingut una vida com la dels que sempre han estat benestants o rics. És a dir, se sentia com un intrús en la burgesia (a la qual, per diners, podia pertànyer ben bé). Al Barça, també va patir aquesta inseguretat del que trepitja un terreny que sap que no és el seu?Això és interpretable, però jo penso que sí. I em va servir com a motor per plantejar aquest llibre com si fos una novel·la. Quan va accedir al poder, tots els presidents del Barça que l’havien precedit eren industrials del tèxtil. De fet, era el primer d’origen no burgès. Es deia allò que els cotoners “es passaven el porró” d’un a l’altre, per manar a Can Barça.Exacte. Quan plega Agustí Montal hi ha moviments en aquest sentit, amb un Jordi Pujol que en aquells moments està començant a crear Convergència. Volen designar un successor que segueixi la línia de Montal, i es fixen en el publicista Víctor Sagi. Però al final serà Núñez, i també això diu molt de la societat del moment: es tracta del primer de molts presidents de clubs que vindran després del sector de la construcció. Un canvi de paradigma econòmic en la societat. Núñez volia sentir-se estimat? Pensava que no se li agraïa el que feia per al Barça?Sí, sempre va sentir que els mèrits que havia fet pel club no li eren prou reconeguts. Fins a l’últim dia, el de la seva dimissió. I va ser particularment visible en el moment en què va entrar en conflicte amb Johan Cruyff. És quan el Barça assoleix els èxits esportius que Núñez havia promès, però és obvi en les seves declaracions que hi ha una queixa: que la gent li doni només el mèrit a Cruyff, quan era ell qui li havia salvat el cap en alguns moments delicats. La seva relació va ser d’amor-odi.I com en les grans històries d’amor i odi, hi ha una part important de tot. Al principi, és cert que va haver-hi un enamorament professional per part de Núñez, però va ser com una relació de parella d’aquelles que s’allarguen massa i es van deteriorant. I van acabar fatal. Núñez mai no va creure realment en Cruyff i el seu estil futbolístic, hauria apostat per una línia com la de Javier Clemente. Està confirmat pel mateix entrenador basc i per membres de la junta d’aquell moment. Per què Núñez, que quan volia havia demostrat ser prou expeditiu a l’hora d’acomiadar jugadors, aguantava Cruyff?Perquè venia del famós motí de l’Hesperia. Pensava que havien consentit massa els jugadors i que els calia una mà dura. I com que en aquest moment havia fet una aposta per Cruyff, pensava que l’havia de mantenir encara que en el fons no creia en el seu estil. En això li dono un mèrit: malgrat els molts defectes que tenia, Núñez era honest. O millor dit, moralment recte. Si havia apostat per Cruyff, assumir-ho fins a les últimes conseqüències, en contra del que li demanava el cos. La relació de Núñez amb els jugadors era particular també. Diria que entre paternal i patronal. Per una part, els tractava com a fills i per l’altra, com a empleats de Núñez y Navarro.És que la relació amb els que realment eren els seus empleats a l’empresa també era així. Vaig descobrir que el dia de Sant Antoni, el patró dels paletes, tenia el costum d’organitzar una missa per a la plantilla. I muntava un espectacle de circ perquè els que tinguessin fills s’ho passesssin bé i tinguessin una bona relació amb l’empresa. I feia regals per Nadal als fills dels futbolistes! Per això explica vostè que s’esvera molt el dia que veu amb els seus propis ulls l’ambient orgiàstic que hi ha a la residència de Maradona.Sí. Sempre s’ha dit que Maradona havia plegat per diners, i en part és veritat. El mateix Núñez es vantava molt sovint que el Barça havia fet un gran negoci amb la venda de Maradona al Nàpols. Però també havia explicat en una entrevista que s’havia preocupat per salvar Maradona. Des del seu punt de vista religiós, era redimir-lo, portar-lo pel bon camí. Fins que va veure que no hi havia res a fer, que això era picar ferro fred. I la temptació de guanyar molts diners, per a ell, era massa gran... es va ajuntar tot i la solució va ser vendre’l. Fins i tot Maradona, de qui sempre s’ha dit que volia marxar del club, en realitat ho vol quan s’assabenta que Núñez el vol vendre. Em sembla plausible que Maradona volgués quedar-se al Barça, inicialment. El Barça té implicacions polítiques. Jordi Pujol, com ha recordat vostè, tenia l’obsessió de controlar el club. Núñez no encaixava en els seus plans i, sense voler, va esdevenir un símbol d’independència del club davant de la ingerència política.Per mi és un dels aspectes més interessants de Núñez. Per això em fascina, perquè serveix per parlar de moltes coses de la Catalunya de la seva època. Núñez representa alguns dels valors d’allò que avui en dia s’anomenaria populisme: aquesta manera de dir que no fan política, de posar la gestió per davant de les idees, d’utilitzar els mitjans de comunicació... Ara bé, també és cert que pensar en un Barça en l’òrbita de Convergència tampoc sé si ens hagués vingut gaire de gust. Estant jo molt lluny de les opcions polítiques del personatge, penso que a llarg termini aquesta independència potser no va anar tan malament. En el cas dels periodistes. Núñez fa llistes de bons i dolents...Ell intenta exercir un control dels mitjans, però ho fa d’una manera tan maldestra que gairebé sempre li surt en contra. Però que avui encara persisteix, perquè quan es va emetre el documental a 3Cat van sortir alguns periodistes a defensar-lo gairebé com si haguessin rebut un atac personal. En teoria, què els havia d’importar que els parlés d’una persona que ja fa uns anys que és mort. Doncs és perquè ell va crear aquests bàndols i han perviscut. Havent desaparegut Núñez, hi ha periodistes nunyistes i antinunyistes. Només un periodista traspassa de la dels dolents a la dels bons, i és José María García.Va passar de fer-li atacs duríssims (li deia pequeño Napoleón i minilehendakari (Núñez no volia deixar-se entrevistar per ell perquè era l’enemic) a parlar-ne bé i posar-lo com a exemple de bon president. Crec que les circumstàncies tenen a veure amb el mandat de Ramón Mendoza al Madrid, amb qui García es va enemistar. Al final, va ser dels pocs periodistes que defensava Núñez. En l’aspecte humà, era tan emotiu com podia semblar? L’havíem vist plorar en públic unes quantes vegades.Quan el veig en imatges de televisió en què es posa a plorar, em sembla sincer. Justament per això és lògic pensar que volia ser estimat, perquè realment era emotiu. I moltes decisions al Barça les prenia des de l’emotivitat, fins al punt que això podia ser un problema. Ha fet una autèntica immersió en la vida de Núñez. Vostè no el va conèixer però gairebé és com si l’hagués conegut.Reconec que durant un temps em va obsessionar. Com a mínim m’ha servit per dissenyar un personatge, que no té per què ser exactament així en la realitat però que explica moltes coses. Si mai volgués fer-ne una novel·la, seria un personatge meravellós. Té molts vessants i és complex. A vegades es refereix a L’home de la porteria com a novel·la, encara que no sigui així estrictament.Per mi, sí. També era una forma de diferenciar-ho de la docusèrie del 3Cat. Al donar-hi aquesta estructura més semblant a algunes novel·les, em va donar un al·licient nou a l’hora d’escriure. Tota novel·la té un nus. El seu és el motí de l’Hesperia?Per mi, és el moment clau de la seva presidència, quan la seva vida pot anar per un camí o per un altre. Si hagués dimitit, hauria passat a la història com un president més, no particularment bo. En canvi, prendre la decisió de fer neteja al vestidor i confiar l’equip a Cruyff li permet convertir-se en el millor president de la història del club fins aquell moment. Dramàticament, és el punt en què el personatge està més lluny dels seus objectius i del fet de ser estimat: han perdut la final de Sevilla amb l’Steaua i sembla que mai més no podran optar a la màxima competició europea, té els jugadors revoltats i l’afició, també. I prendre la decisió de fitxar Cruyff el porta a l’èxit esportiu. I per últim: dedica una part del llibre a parlar de la relació entre Núñez i Guardiola. El president intuïa que en aquell jove hi havia una mena d’encarnació dels valors del club?M’hauria agradat dedicar-hi més espai, fins i tot. És una frontissa en la història del Barça, com Cruyff. Marca la diferència de tracte de Núñez respecte al planter del club: al principi la tracta amb indiferència o fins i tot menyspreu. Ell volia jugadors estrangers. Guardiola representa el canvi, quan la Masia representarà la base del Barça i la catalanitat, un valor important per construir el club. Des de llavors s’ha basat en una personalitat concreta i una manera de jugar. I Guardiola és el primer futbolista de la casa que marca aquest canvi de paradigma. Si hagués estat per motius futbolístics, potser no hauria tingut futur, perquè no complia amb els estàndards que es demanaven a l’època. Però Núñez valorava també els mèrits acadèmics a part dels esportius, i com que Pep Guardiola era bon estudiant i aplicat, van donar-li l’oportunitat perquè continués creixent.

“Com en les grans històries d’amor i d’odi, en la de Núñez i Cruyff hi va haver de tot”

Hannah Arend, més enllà del bé i el mal?

De nom de lloc a nom de tela

Els Amics de les Arts preparen nou disc ‘osonenc’ per al 2027

La salut femenina va de pujada… i encara hi anirà més

LA PREGUNTA

Quina valoració fa la de la visita del papa?

Bon Preu dona per resolta la incidència que ha provocat faltes de producte en alguns supermercats

Es constitueix la societat Làctics Tarradellas

Cinc agents dels Mossos acaben ferits quan anaven a detenir un lladre a Vic

El sisè Cabró Rock, a punt per l’adeu d’Oques Grasses a casa

Oques Grasses desferma l'eufòria al Cabró Rock en l'últim concert a Osona

Cremen dos cotxes a Sant Hipòlit diumenge a la matinada

Pilarin Bayés, 85 anys: “Continuo dibuixant cada dia, i moltes hores”

“Venir a Finlàndia ha estat una de les millors decisions que podia prendre”

Pilarin Bayés, al papa: "Gràcies per parlar en català"

Se salta un semàfor i provoca un accident a Vic