Contes de fuchü

Pau Donés Griera. Granollers “A vegades cal allunyar-se per veure-ho tot...” L’Abel va deixar la frase inacabada perquè no aconseguia trobar el final poètic que s’havia exigit. “Quina ximpleria”, pensà, “aquest diari no el llegirà pas ningú; potser ni tan sols jo el tornaré a tocar”. No podia continuar escrivint perquè no sentia res. Feia uns quants anys, des que va abandonar l’adolescència, que gairebé mai no sentia res. Absort, deixà el quadern gris sobre la taula i aixecà el cap per observar com queien les volves de neu al balcó de l’habitació del pis on vivia, a Fuchü. De les frases soltes que aconseguia entendre de les notícies, que sonaven de fons en llengua estrangera, n’havia extret que estava sent la nevada més gran a la ciutat dels últims 10 anys. Estava passant un gener més fred del que esperava. Feia vuit mesos que vivia a la ciutat dormitori, situada a 40 minuts en tren del centre de Tòquio. El trajecte requeria un transbord de la línia Tamagawa a la Chuo. Malgrat la confusió que li causava els primers dies moure’s per estacions desconegudes, plenes de caràcters que no podia llegir i empès per marees de persones que dictaven un ordre i una harmonia que sovint havia hagut de trencar, perquè havia de recular quan s’equivocava –i com a conseqüència havia rebut més d’una mala cara–, el camí recurrent ja li era gairebé tan familiar com el que havia de fer per anar a Barcelona, quan encara era a Catalunya. Certament, quan li preguntaven sobre el seu nou emplaçament, ell s’hi referia com a ciutat dormitori; d’aquesta manera, per ignorància, menystenia la identitat de la ciutat, que tants locals s’esforçaven a potenciar; mitjançant el reforç de la cultura i dels festivals tradicionals, així com de la cura pels espais verds i per la pulcritud dels carrers, tant dels barris residencials com dels carrers centrals on hi havia, no tan sols més d’un centre comercial i un establiment de gairebé cadascuna de les cadenes de restaurants més populars del Japó, sinó també temples d’adoració xintoistes i budistes. Aquesta ignorància no era intencionada; només era el resultat d’una timidesa que no li havia permès la integració en un entorn que tampoc no posava les coses fàcils als forasters. Apartà la vista de la finestra i va donar un cop d’ull al llit, d’estil occidental. Allà, ajagut i amagant un badall rere la mà, hi havia en Roger, que llegia ensopit un manga d’esports. En veure que l’Abel se’l mirava, li va dir amb un to burleta: –Ja deixes d’escriure, xato? Si que t’ha durat poc, avui! –Vull escriure, però no puc. Ja saps com va això. Porto tot el dia tancat, però la veritat és que no em ve gaire de gust sortir, amb el nevàs que cau; prefereixo quedar-me atrapat a dins abans que a fora. A més, no n’has de fer res, del que escric o deixo d’escriure –contestà l’Abel. En veure que aquest cop sí que li faria una mica cas, en Roger deixà el manga cap per avall al llit i s’incorporà: –Saps quin és, el teu problema? Que li dones massa voltes a tot. Ara la família, ara els amics, ara el futur... Nano, relaxa’t una mica! Que no veus que tranquil que visc, jo? Més val no pensar en les coses que no paguen la pena de fer-ho. I feliç com un gínjol! Hauríem d’aprofitar el temps que ens queda al Japó. Hem de sortir, fer amics, conèixer alguna noia... –Va mirar el sostre pensatiu abans d’afegir–: És cert que avui no es pot fer gaire cosa. El primer cop que va nevar em va fer gràcia, però ja començo a afartar-me’n. No em pensava pas que hi nevés tant, aquí. Ben mirat, no veuria pas malament quedar-me atrapat dins un izakaya, amb algun japonès a qui li fes gràcia parlar amb un occidental que coneix el seu idioma i que ens convidi quan ja vagi prou intoxicat. Això si en trobem un d’obert, és clar... És igual, massa feina; deixem-ho córrer. M’avorreixo. Explica’m, què apuntaves, senyor escriptor? En Roger ja sabia què escrivia l’Abel. Sempre ho sabia, però havia d’aprofitar que ara podia retenir la seva atenció i no quedar en segon pla, com acostumava a passar. A Tòquio s’ho passaven molt bé fent turisme per tots els temples, museus, monuments i carrers que tants cops havien somiat visitar de més joves: com a molts nens de la seva generació, la cultura del manga i l’anime havia aconseguit sembrar un entusiasme remarcable pel país nipó. Ara, era la seva realitat diària i, encara que res havia resultat ser una decepció, la quotidianitat havia ajudat a esborrar de la seva percepció una màgia, o mística, que l’orientalisme i el màrqueting havia atorgat al país dins del seu cap. Quan era l’hora d’admirar algun punt interessant de la gran ciutat, per on havien passejat ja molts cops, no tenien cap problema a avenir-se, perquè la relació només requeria comentar el que tenien davant els ulls. En canvi, quan eren sols a l’habitació i el flux de la conversa virava cap a terrenys més personals, no congeniaven gens bé. Aquest cop, en comptes d’ignorar-lo, l’Abel va decidir obsequiar-lo amb la conversa que buscava: –Escric sobre res i sobre tot alhora, si és que això té sentit. Escric perquè ho he de fer, o almenys així ho sento. Cada vegada se’m fa més necessari reflexionar sobre com m’han tractat i he tractat els altres. Crec que mereixo alguna cosa més. Més ben dit, el meu cap em demana alguna cosa més. I, quan torni, m’agradaria que alguna cosa hagués canviat, com a mínim a dins meu. Això seria un primer pas. Escriure m’ajuda a ordenar aquests pensaments. La reflexió va semblar que divertís en Roger, que va afegir-hi la seva contribució: –Parles de coses molt poc concretes. Què vols dir, que t’han tractat malament tota la teva vida? Mai no t’ha faltat de res, ni has sigut un desgraciat: fins i tot ser aquí és un capritx que a molta gent li agradaria poder-se permetre. Em penso que les coses no van per aquí... A més, què hi fem, aquí? Què és, això que dius que busques...? –Després d’escometre l’Abel amb tantes preguntes, va dir més calmat:– Jo mateix et podria respondre a tot això, però no seria entretingut; ni per mi, ni per ningú. A fora, la neu s’havia acumulat ràpidament. L’Abel semblava descol·locat: –Em pensava que aquí seria diferent. Volia que ho fos, però voler-ho mai no és suficient. Jo tampoc sé el que vull. Ja t’he dit abans que si escric és per ordenar els pensaments. Sí, una part de mi opina que em queixo massa, que li dono moltes voltes a les coses. Però, per què me’n neix la necessitat? –A mesura que parlava, perdia més la calma:– No veus que el simple fet de fer-me aquestes preguntes fa que em qüestioni més coses encara, que ho fa trontollar tot? Que què hi faig, aquí? No m’ho puc preguntar, això, i per tant tampoc ho puc respondre. No puc parlar de coses més concretes. Aquesta és i ha sigut sempre la meva tara, que condiciona també tot el que ve al darrere. També creia que podia viure sense els altres, tan sols pensant en mi mateix... –I pots fer-ho! Ves a la teva com hem fet tant de temps. Només cal que evitis allò i aquelles persones que et fan mal. Com faig jo! Bah, ja n’estic fart de tu també. Bleda! Ximple, talòs! El soroll sobtat del timbre de la porta del pis va interrompre els insults. En Roger s’esfumà i l’Abel va anar a obrir, mentre es preguntava qui podia ser, amb aquest temporal. Era el senyor Yoshida, el seu veí de la porta del davant. Com sempre, portava el seu somriure ampli clavat al rostre com un quadre a una paret, i entre respirs deixava anar baf pel fred. A les galtes vermelles i al front se li marcaven les arrugues que li corresponien per edat. Fins ara, mai no havia parlat gaire amb ell, ni en sabia quasi res, tret de la seva aparença. Només se n’havia assabentat –quan per casualitat va sentir dues senyores que xafardejaven sobre ell al replà de l’escala– que la seva dona havia mort feia un parell d’anys, i que vivia sol des de llavors. Anava vestit amb un anorac platejat i gruixut, el coll del qual li arribava a la barbeta, i portava dues pales grosses, una a cada mà. Va saludar el noi occidental de vint-i-pocs anys que se’l mirava des de dins del pis: –Bon dia! –va donar un cop d’ull dins per si l’Abel tenia companyia, com li havia semblat sentir, però no hi va veure ningú–. Deu n’hi do quina nevada, oi? Sembla que t’ha enxampat a casa i que estàs bé. Me n’alegro! Alguns veïns baixarem a treure la neu de davant del portal i provarem de fer un camí cap a l’estació. Que t’hi animes? Pots fer servir aquesta pala. L’Abel dubtà sobre si inventar-se una excusa o acceptar l’oferiment, però finalment, es calçà i va baixar al portal amb el seu veí. Allà també hi havia altres veïns i veïnes. L’aspecte d’uns quants li era familiar, però només sabia un parell de noms. Va agafar la pala d’en Yoshida i es posà a treure neu com els altres; pala amunt, pala avall. Un noi jove i fatxenda, que feia estona que se’l mirava de reüll, va voler explicar-li a l’Abel que ho feia malament, que ho havia de fer com ell. Però en fer-li una demostració enèrgica davant seu, va caure de cul a la neu, tal com cauen els personatges dels dibuixos animats. Petant-se de riure, en Yoshida va fer befa del noi amistosament: —Mireu, a aquest kappa se l’emporta el riu! Enmig de les rialles de tothom, l’Abel va pensar que, per recordar-lo, després hauria de buscar i apuntar-se el proverbi, que li era desconegut. Va mirar al seu voltant: amics, coneguts i nouvinguts, com era el seu cas; tots xerrant i treballant per poder netejar el camí cap a l’estació, perquè la gent hi pogués circular sense prendre mal. Al cap d’una estona, el senyor Yoshida i una parella de mitjana edat s’aproparen a l’Abel. En Yoshida els va presentar com a amics seus i va convidar el jove a sopar a casa seva. Resulta que la dona era una apassionada d’en Gaudí i volia fer-li preguntes sobre Barcelona. També va afegir que seria afortunat de provar l’estofat del senyor Yoshida, que era famós per tot el barri. L’Abel va acceptar de bon grat la segona proposta del seu veí. Al final de la gran nevada, les últimes i tímides volves de neu els emblanquinaven les caputxes, i els cors de la gent tornaven l’escalfor a aquell tros de carrer d’aquella ciutat dormitori. L’Abel s’adonà que era el primer cop que no se sentia sol després de molt de temps. I va tornar a la feina; pala amunt, pala avall.

Contes de fuchü

El vestruç

Una vegada hi havia un país

De mà en mà

Carrer Til·ler, 24

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

Deu detinguts en un operatiu antidroga a la carretera de la Guixa a Vic

20 anys de la grossa a Vic: “Ens va canviar la vida”

Compren el Vigatà i les Galeries Montseny, on faran una vintena de pisos

La sort, escadussera a Osona, el Ripollès i el Lluçanès

Condemnen a més de 21 anys de presó Dani Montes per matar d’un tret un menor a Sant Hipòlit

De no haver venut mai loteria a repartir mig milió d'euros

Neix l'Ateneu Popular de Vic com a punt de trobada per al moviment popular i independentista

Els Mossos feia mig any que controlaven el punt de venda de droga de la carretera de la Guixa de Vic

“Els diners marxen molt de pressa, encara que se’n tinguin molts”

Consignació d'11,7 milions d'euros de loteria de Nadal, amb furor del 57800 a Ripoll