Els fumadors de vegades s’encenen una cigarreta sense realment tenir ganes de fumar i se la fumen pensant per què. De vegades agafem el mòbil i l’obrim sense cap finalitat concreta, esperant, potser, veure alguna cosa interessant. Els éssers més tristos d’aquest planeta, havent sopat un dia entre setmana, amb tot en regla per llegir una miqueta i anar al llit, decideixen sortir de casa i anar al cinema a veure Megalodon 2. Tots estem malalts, però n’hi ha de més greus que d’altres.
Sortint de la voràgine de Barbenheimer, una cosa lleugera i ràpida com Megalodon 2 va bé per treure-li ferro a l’assumpte. La valoració de qualsevol film es basa també en les expectatives que hi posem. En veure el títol i el cartell, només esperava cops de puny d’en Jason Statham i personatges arquetípics plans, previsibles i amb un gir modestament original que només fes enfortir-los encara més en el seu tòpic. Doncs bé, hauria d’estar content; el film és el que promet. Però tampoc he entrat gaire entusiasmat a la sala, i encara menys n’he sortit més feliç. L’esperit crític, trobant poca teca a la pantalla, s’ha girat en contra meu, i un munt de preguntes se m’han aparegut mentre gent innocent era devorada per taurons mil·lenaris. La reflexió que ve a continuació és fruit d’aquestes preguntes i també és una petita vindicació de tots els qui decideixen anar al cine tot i saber què els espera:
Des d’un punt de vista artístic, no crec que el cinema difereixi gaire de la novel·la –els estudis semiològics, amb els seus conceptes de significat i significant, aplicaven un sistema essencialment idèntic per analitzar les dues disciplines–, de la qual Camus deia que intentava unificar la realitat caòtica que ens envolta en un nou espai, dir no a la realitat i crear una cosa nova –tot i que basada en la realitat– des d’on tot adquireix un significat tancat, perfecte. Així, tornant a les pel·lícules, la tasca crítica –també la cinèfila, d’una forma més passiva– és desxifrar el camí d’aquest significat en el metratge, valorar l’asfalt, les vistes que ofereix, els sots, les desviacions, els desnivells… i assenyalar-ho, fer-se’n conscient. I no en tingueu cap dubte que copsar els detalls del món cinematogràfic és molt més fàcil que copsar els del món real, que cansa massa i sol ser poc gratificant. El cine no cansa i la gratificació està assegurada. Com hem dit més amunt, parlem d’un món unificat en què tot té un sentit; com més comercial el film, més simple i evident és aquest sentit. La pel·lícula pot fer aigües per tot arreu, però el fet d’entendre-la i veure on ha fallat el seu Déu-creador ja és gratificant. Si no ho acabes d’atrapar tot, també és gratificant donar-li voltes; si no has entès res, també gratifica haver de fer un canvi total de perspectiva. Sigui el que sigui, en tots els casos, almenys durant el que dura la pel·lícula, et trobes en una situació omnipotent, jutge d’un món a les teves mans. I encara més, no cal pas dictar sentència ni ser el botxí, només contemplar. Parlem d’una forma de vida superior o d’un aïllament per a gent trista? Sigui el que sigui, crec que així pot entendre’s millor per què algú escull sortir de casa de nit per tancar-se en una sala i veure Megalodon 2.
{{ comment.text }}