Aquestes setmanes la cartellera està animada i n’hi ha per a tots els gustos. Per als sofisticats, o els qui s’ho creuen, hi ha Godland; per als que es decanten per l’èpica, The Survivor, i per als que volen aventura i misteri, Operation Napoleon. Aquesta última és la que vaig veure i tinc l’obligació moral d’avisar que els qui busquen aventures ho tenen un pèl fotut.
Els islandesos han creat la seva adaptació del Código Da Vinci a partir d’una famosa novel·la seva, i bé t’hi pots vendre totalment com a espectador des d’un principi –cosa difícil, tenint en compte que hi haurà pocs fans de la novel·la a Catalunya– o pots esperar infructuosament que la història t’atrapi. No és que sigui un merdot, però la seva funcionalitat sense ànima, que tampoc s’acompanya d’una factura tècnica impecable ni una trama perfecta –de fet, els més puristes hi trobaran uns quants forats–, fa que les imatges se succeeixin en una completa indiferència d’esperit. Els moments àlgids, potser per un xoc cultural o potser perquè simplement estan mal fets, solen acompanyar-se d’un petit arronsament del front, senyal de confusió i un xic d’altivesa, en pensar deu formes millors en les quals es podria haver resolt l’escena en tan sols dos segons.
La ingenuïtat tan gran que arrossega el metratge, però, rebaixa les expectatives des d’un primer moment i permet que tot el viatge sigui prou agradable. D’altra banda, l’aparició sobtada de personatges durant tot aquest recorregut, amb un passat que s’explica amb quatre pinzellades i que l’únic que fan és encaminar la trama cap on ha d’anar d’una forma summament artificial, fa notar que, com a molt, el film pretén ser un espot de la novel·la, que deu ser un best-seller de misteri nòrdic dels que surten religiosament cada cert temps.
Així doncs, amb el desconeixement absolut que tinc de la producció d’aquesta pel·lícula, proposo que és un fracàs. Uns personatges plans i una trama poc repassada indica que l’important és el màrqueting. És cert que en el món en el qual vivim sempre és el més important, el màrqueting; paradoxalment, però, com menys es nota, millor. La fallida, doncs, es troba en els dos vessants. Ara bé, tot el meu suport a l’equip artístic d’Operation Napoleon, no és tan fàcil rodar sense la pasta nord-americana.
{{ comment.text }}