Crítica de cinema | ‘The Holdovers’

Un pes pesant dels Oscars va estrenar-se la setmana passada al Sucre i els més espavilats l’hem pogut veure en versió original. Si encara es troba a cartellera en la versió doblada mentre llegiu aquestes quatre ratlles, esteu de sort. Alexander Payne té un currículum impecable i si s’ajunta amb el Paul Giamatti —recordeu Entre Copes (Sideways)— les expectatives són altes. El descobriment és el del guionista, David Hemingson, que fins ara havia dut una vida plàcidament errant a la televisió. Aquesta és la història de tres abandonats que han de passar les vacances de Nadal junts en un institut internat elitista a l’est nord-americà. Si bé en un moment arribem a creure que un grupet d’alumnes i el seu professor incomprès renovaran lligams i es descobriran de nou, un gir ens fa anar cap a terrenys més personals i menys juvenils, podríem dir. Hi ha una evolució molt evident: una distància irònica que progressivament va desapareixent i descobrint els personatges cada cop més. Ho apreciem amb els plans generals i quiets que presenten l’acció al principi, i que cada cop són menys freqüents, a favor de primers plans i plans sencers. Però sobretot es veu a través de l’evolució de l’argument. Les escenes i les situacions revelen nítidament les noves relacions que s’estableixen entre ells i des d’on: la comprensió de la soledat, una absència dura... La perspectiva va canviant i no es perd la ironia de tot plegat, però un cop a dins sí que veiem el que la causa. Un altre mèrit de la pel·lícula és que no té pressa. Tenint en compte que la majoria de l’acció es concentra en dues setmanes, es podria pensar que la màquina es forçaria, però el control narratiu està completament dominat amb un guió precís i emocionalment escrupolós. La direcció tampoc té presses i la posada en escena de caire costumista ens acosta als personatges a mesura que es despullen (emocionalment) i també genera un ambient familiar, que és el que de mica en mica sentim tots plegats en aquesta pel·lícula que en el fons és tan nadalenca (va estrenar-se al novembre als EUA). I com a bona pel·lícula de Nadal, els personatges et cauen bé. Algú pot pensar que és un recurs covard fer que els personatges caiguin bé, però sigui el que sigui, no és fàcil de fer. El retrat de cada un ha de ser prou complex perquè ens el creguem i aquí s’aconsegueix. A sobre, les actuacions es troben a l’altura (algun Oscar els hi caurà en aquest departament), potser més que a l’altura, són meravelloses. Sense necessitat de jugar al joc de qui treu més líquids pels orificis de la cara, ens transporten al seu món i ens les creiem. Per sobre de tot són reals, que sol ser la clau del bon cinema —des de la nostra forma d’entendre el cine, evidentment.

Crítica de cinema | ‘The Holdovers’

“Montserrat es va aguantar els anys de la Guerra Civil perquè era un referent per uns i altres”

El so de caminar | Oposats al camí

Caure i aixecar-se

El 9 ets i uts | ‘Què’ i ‘que’

LA PREGUNTA

Creu que seran positius els aranzels anunciats per Donald Trump?

Aliança Catalana es constitueix a Osona amb les municipals de 2027 a l'objectiu

“Em va apallissar davant del nostre fill”

L'exregidora de Roda Marina Quintana opta a presidir Aliança Catalana a Osona

Detingut per atracar amb un ganivet dues gasolineres de Tona

S'encén una furgoneta a la C-17 a Malla després d'una topada amb un cotxe

Tiroteig i fuga a Viladrau en un operatiu antidroga amb 800 quilos d'haixix

La Farga de Bebié: la decadència d'una de les colònies tèxtils més grans del Ter

Foc en una xemeneia al carrer Barri de Tona

L'avaria d'un autocar ha obligat a tallar l'eix de Bracons sentit Olot