Crítica de cinema | ‘The Holdovers’

Un pes pesant dels Oscars va estrenar-se la setmana passada al Sucre i els més espavilats l’hem pogut veure en versió original. Si encara es troba a cartellera en la versió doblada mentre llegiu aquestes quatre ratlles, esteu de sort. Alexander Payne té un currículum impecable i si s’ajunta amb el Paul Giamatti —recordeu Entre Copes (Sideways)— les expectatives són altes. El descobriment és el del guionista, David Hemingson, que fins ara havia dut una vida plàcidament errant a la televisió. Aquesta és la història de tres abandonats que han de passar les vacances de Nadal junts en un institut internat elitista a l’est nord-americà. Si bé en un moment arribem a creure que un grupet d’alumnes i el seu professor incomprès renovaran lligams i es descobriran de nou, un gir ens fa anar cap a terrenys més personals i menys juvenils, podríem dir. Hi ha una evolució molt evident: una distància irònica que progressivament va desapareixent i descobrint els personatges cada cop més. Ho apreciem amb els plans generals i quiets que presenten l’acció al principi, i que cada cop són menys freqüents, a favor de primers plans i plans sencers. Però sobretot es veu a través de l’evolució de l’argument. Les escenes i les situacions revelen nítidament les noves relacions que s’estableixen entre ells i des d’on: la comprensió de la soledat, una absència dura... La perspectiva va canviant i no es perd la ironia de tot plegat, però un cop a dins sí que veiem el que la causa. Un altre mèrit de la pel·lícula és que no té pressa. Tenint en compte que la majoria de l’acció es concentra en dues setmanes, es podria pensar que la màquina es forçaria, però el control narratiu està completament dominat amb un guió precís i emocionalment escrupolós. La direcció tampoc té presses i la posada en escena de caire costumista ens acosta als personatges a mesura que es despullen (emocionalment) i també genera un ambient familiar, que és el que de mica en mica sentim tots plegats en aquesta pel·lícula que en el fons és tan nadalenca (va estrenar-se al novembre als EUA). I com a bona pel·lícula de Nadal, els personatges et cauen bé. Algú pot pensar que és un recurs covard fer que els personatges caiguin bé, però sigui el que sigui, no és fàcil de fer. El retrat de cada un ha de ser prou complex perquè ens el creguem i aquí s’aconsegueix. A sobre, les actuacions es troben a l’altura (algun Oscar els hi caurà en aquest departament), potser més que a l’altura, són meravelloses. Sense necessitat de jugar al joc de qui treu més líquids pels orificis de la cara, ens transporten al seu món i ens les creiem. Per sobre de tot són reals, que sol ser la clau del bon cinema —des de la nostra forma d’entendre el cine, evidentment.

Crítica de cinema | ‘The Holdovers’

Joan Dausà tornarà el 2026 amb nou disc i 10 concerts

Rutes per a l’educació literària

‘The last of us’ (T2): Odi desmesurat i fidelitat en
l’ambientació del videojoc

‘Honestia oratio est’

LA PREGUNTA

Considera que PSOE i Junts recomposaran la relació per restituir la majoria de la investidura?

Què li ha passat a la Pilarin?

Atracament amb un ganivet al centre de Vic

Mor l'advocada osonenca Teresa Rosell

Una voluntària de Protecció Civil de Vic, clau per detenir un agressor sexual

Detenen 'in fraganti' un atracador a la joieria de Taradell

Un home s'entrega després d'un accident de trànsit a Moià que causa la mort del seu acompanyant

Roda reparteix 1,8 milions d'euros d'un primer premi de la loteria

Dos ferits lleus en un xoc frontal a les Masies de Roda

CCOO denuncia l'acomiadament de 300 treballadors temporals del grup Jorge a Osona pel brot de pesta porcina

Detingut l'home que va atracar una dona amb un ganivet al centre de Vic