El segon llargmetratge de Coralie Fargeat, que es va estrenar a Canes tot guanyant el premi a millor guió, ha passat també pel Festival de Cinema de Sant Sebastià, en la secció del Perlak. Tot i l’escassa filmografia de la directora, el seu estil dinàmic i plàstic, així com la història grotesca i passada de voltes de Revenge (2017), el seu film debut, han fet que les expectatives per The Substance siguin molt altes.
Elisabeth Sparkle és una estrella de Hollywood en hores baixes que deixa de ser l’estrella del seu programa de fitness, ja que ha arribat a la cinquantena i ja no representa prou bé els ideals de bellesa imperants. Després d’un accident automobilístic, se li ofereix un mètode secret per crear un segon jo, un ésser més perfecte que li permetrà seguir complint l’ideal i ser estimada per tothom. Amb aquesta premissa, The Substance s’anirà desenvolupant a través dels petits detalls, tot mostrant les esquerdes d’una solució que semblava perfecta.
Amb pocs diàlegs i un muntatge accelerat, directe i estudiat al mil·límetre, The Substance sembla una faula feta per personatges arquetípics de Hollywood en comptes d’animals –i que no són tota una fauna, aquests de Hollywood?–. No perd el temps en intentar trobar una veracitat plausible en la història, sinó que carrega i juga directament amb el missatge que ens vol fer arribar. Hi sentireu pocs diàlegs, pocs monòlegs i poques reflexions, i molts plans de culs i pits i mascles fascinats per aquestes formes, així com la protagonista preocupada per mantenir-les.
El dinamisme del metratge combina molt bé amb la plasticitat de la proposta, que fa que tot tingui una aura artificial, emulant la gran mentida que els mateixos personatges intenten viure constantment. L’altra emoció amb la qual més juga la pel·lícula és l’angúnia; primer ho fa a partir dels petits detalls, que fins i tot podem catalogar com a costumistes: la incisió d’una agulla, plecs de greix, la preparació d’un pollastre per rostir… Sembla que tot, amb una vista prou clínica i afilada, pot ser vist i percebut com a estrany i anguniós. En aquest cas, però, tot es disposa d’una manera premonitòria, que assenyala un final que no es conté i arriba al paroxisme del fàstic. Una pel·lícula que encantarà als habituals de Sitges i divertirà a la majoria del públic, tot i que és possible que més d’un cop es tapi els ulls.
D’altra banda, si un creu en el diàleg i la pausa, en el que podríem catalogar com a cinema contemplatiu o transcendental, no se m’acudeix una forma de cinema més allunyada.
{{ comment.text }}