D’amistat, privilegis i llibertat

Després de l’estrena en sales la setmana passada, Libertad col·lecciona elogis de crítica i públic. Hi havia expectativa per la seva opera prima. Quines sensacions li estan arribant després de l’estrena a sales?Molt bones, la veritat. Ja des d’aquest estiu: si quan vaig començar m’haguessin dit que podria estrenar al Festival de Canes no m’ho hauria cregut. Ara hem sabut que tenim quatre nominacions als Feroz, els premis de la crítica, com a millor guió, direcció, pel·lícula i cartell. Ens ho hem agafat amb molta alegria, sobretot després de tenir la pel·lícula parada per la pandèmia. Teníem moltes ganes d’ensenyar-la, i ens ho prenem com un reconeixement a la feina… perquè fer una pel·lícula és molta feina! Era un projecte del qual havia parlat des de feia temps. Llargament pensat. Ho veu com una culminació, com un principi, com una evolució?Crec que és una evolució. La pel·lícula engloba molts esquemes que ja eren en els curtmetratges: El adiós, que vaig rodar al Ricart de Malla, i Les bones nenes, que també vaig rodar entre Malla i Múnter. Recull el tema del servei domèstic, de les curadores, i el de l’adolescència. Com a creadors, a vegades em sembla que no podem triar gaire de què parlem, tenim uns temes sobre els quals anem donant voltes. Com a guionista que també soc, en aquesta història de Libertad hi havia moltes preocupacions personals i em resultava difícil donar-la a algú perquè la dirigís. Va ser com una conseqüència lògica, pensar que havia de dirigir-la. En els curtmetratges hi ha, doncs, la llavor d’aquest projecte?Libertad va començar, de fet, quan estàvem fent El adiós. Tenia molt clar que l’actriu que fes el paper de la Rosana –la cuidadora d’una dona gran– no podia ser d’aquí. De fet, no hi ha actrius nacionals per a aquest tipus de rol. El que vaig fer va ser parlar amb cuidadores –moltes d’Osona– i preguntar-los per la seva experiència vital. Gairebé totes m’explicaven la mateixa història, amb molt de dolor, el fet d’haver hagut de deixar enrere els seus fills. Una elecció que mai no és voluntària, marxes perquè és impossible la vida on estàs o per qüestions de família. I passa molt de temps abans no es tornen a trobar, a vegades anys, i llavors la relació s’ha trencat. Aquestes històries em van tocar, i vaig pensar que faria la pel·lícula d’un retrobament d’una mare i una filla que fa deu anys que no es veuen. I ho volia explicar des d’un punt de vista semblant al meu perquè jo no em podia apropiar el d’una cuidadora colombiana. Posa el focus en les noies –la filla de la cuidadora i la de la família– que comencen a travar una amistat molt difícil, potser impossible…A la pel·lícula volia parlar de com l’empatia, l’amistat o fins i tot l’amor poden travessar les barreres de classe social que ens separen. Cap al final això es revela més difícil del que podria semblar, tot i que no crec que sigui una pel·lícula pessimista, al contrari. Al darrere d’aquestes dificultats hi ha una qüestió de desigualtats i privilegis. És d’això que volia parlar?És una pel·lícula que narra com una nena pren consciència dels seus propis privilegis. Ens permet reflexionar sobre la diferència d’oportunitats que han tingut aquestes dues nenes, com dues persones de la mateixa edat poden venir marcades per aquestes diferències i per l’herència que han rebut. I quan parlo d’herència vull dir la identitat de la classe, la identitat familiar. En un moment, al principi, la Nora diu a la Libertad que “sou com de la família”. I la noia colombiana la posa a lloc, li fa veure que no.Per mi aquest moment és molt important. La Libertad li diu que ella no és una nena pija, i la Nora és conscient dels seus privilegis. La mare de la Libertad és com de la família, però no oblidem que és una relació transaccional. O sigui, que en realitat no és de la família. Les cures, el fet de contractar algú perquè les faci, genera una incomoditat en certa classe mitjana progressista. El perfil de la família que dibuixa seria el d’una classe mitjana progressista, que té contractada una dona colombiana però no es veuen a ells mateixos com a explotadors.És consideren gent raonable, oberta. Vivim en una certa idea que ja no existeixen les classes socials, que tots som iguals i lliures, i crec que això és una farsa. Prendre consciència dels propis privilegis és molt necessari. La Teresa, la mare de la Nora, veu bé l’amistat, però fins a cert punt. Fins al moment en què diu a la seva filla que no està bé que vagi tant amb la Libertad. Que “sou diferents”…Es comença dient que està bé que siguin amigues. Però llavors, en la mesura que les nenes comencen a mimetitzar-se, la mare de la Nora s’espanta una mica. Amigues, però no tant. Vostè podia tenir una mirada més propera a la família catalana. La preocupava l’equilibri de perspectiva, assumir l’altra mirada, la de les dones migrades?Com a narradora, he de ser molt conscient del punt de vista des del qual parlo. Segur que tinc uns prejudicis, una càrrega determinada… No volia parlar des de la Libertad o la Rosana, sinó des d’un punt de vista més semblant al meu. Però el pitjor que pots fer en aquests casos és pecar d’un cert bonisme. El millor que pots fer és que parlin per elles mateixes, amb tota la seva complexitat. La Libertad no és que tot ho faci bé. És com més contestatària en alguns moments, més dolça en altres… Libertad és un nom que em fa pensar en la nena amiga de la Mafalda…Sí! Jo li vaig posar Libertad per ella. M’agrada molt aquest personatge. Encara que a la pel·lícula és moltes més coses. És important, en la pel·lícula, la reflexió sobre què és ser realment lliure. I és ella qui se’n diu, que segurament no és el personatge amb més llibertat d’aquella casa, que no és lliure de decidir ni tan sols què fa amb el seu temps. Segurament ser lliure és una cosa molt bàsica, i vol dir disposar dels mitjans per decidir què vols fer i què vols ser. L’origen de l’actriu que fa el paper de Libertad, la Nicolle, és semblant al del seu personatge. Ve de Colòmbia, i no havia fet mai cinema. Com la va trobar?Sí, no havia fet mai cinema. I potser millor. La vam trobar fent càsting, que en aquest cas vol dir anar pel carrer buscant gent que et pugui donar el perfil. La Nicolle estava a Medellín, patinant pel carrer. Els directors de càsting la van aturar i li van demanar si volia fer una pel·lícula. No sabia pas on es ficava! Després em van enviar el vídeo d’ella i ho vaig tenir clar: és increïble, la Nicolle. No es coneixia amb Maria Morera. Però havien de crear una certa complicitat per fer el paper d’amigues. Com a directora, ha de treballar aquest aspecte abans del rodatge?Sí, el que vam fer va ser posar-les a viure juntes. I es van fer amigues ràpidament, són dues nenes amb sensibilitat i afins en moltes coses. Van construir una relació fora de la pel·lícula. Maria Morera sí que havia fet cinema. La seva mirada és la de vostè, en la pel·lícula? I no només en sentit figurat: té una mirada magnètica.Una mirada increïble, sí. Sap mirar molt bé, passen coses per darrere d’aquests ulls. I la pel·lícula, passa per la seva perspectiva. I com s’equilibra la direcció d’aquestes actrius tan joves, que han fet gens o poc cinema, amb tota una Vicky Peña o una Nora Navas i el seu ofici?La veritat és que el repartiment va quedar força coral. Però això li dona molta veritat a la pel·lícula. Tant Vicky Peña com Nora Navas són generoses, i es van adaptar a les nenes, saben que elles eren el centre de tot. El personatge de l’Àngela (Vicky Peña), amb la seva ment entre emboirada i desinhibida, és qui trenca els esquemes de classe. La seva persona de referència, la més propera, és la cuidadora abans que la filla.Al perdre la memòria, perd d’alguna manera el sentiment de classe. I potser és un dels personatges que actua d’una forma més propera a la llibertat real, més de tu a tu. M’interessava aquesta relació. I em sembla que això passa amb dones grans que tenen una cuidadora i aquesta passa a ser el centre de la seva mirada. Per als fills, això no és fàcil d’acceptar. La pel·lícula tindrà distribució en països de l’Amèrica Llatina, com Colòmbia, al qual es fa tanta referència?Espero que sí, no és tan fàcil. De moment, té distribució a França i Portugal. Ara farem la ruta de les Amèriques pels festivals d’allà. Primer llargmetratge d’altres que vindran? Encara que sabem que treballa novament com a guionista.He tornat als guions, amb molt alegria, perquè sempre m’ha agradat aquesta feina. En el futur m’agradaria tornar a dirigir en algun moment. Però sense posar-me cap pressió. Algun projecte amb el director Carlos Marquès-Marcet, amb qui ja té tanta i tan bona trajectòria de col·laboració?Doncs sí, precisament una nova pel·lícula amb ell, una altra amb Elena Martín. I una sèrie, també. Hi ha un projecte meu, més endavant.

D’amistat, privilegis i llibertat

La crítica de cinema | ‘Wicked’, de Jon M. Chu

La Fira de l’Avet d’Espinelves registra un “rècord” de visitants el primer cap de setmana d’obertura

Devoció pels dàlmates

El so de caminar | Una pedra a la sabata

LA PREGUNTA

Creu que seran positius els aranzels anunciats per Donald Trump?

Troben un home mort en una nau abandonada de Vic

Tres ferits en un accident a la carretera de Santa Eugènia

Vic posarà en marxa els primers radars de velocitat el 9 de desembre

Bolca un tràiler a l'accés a l'Eix de la carretera de Roda

Enxampada una conductora a 215 per hora a l'Eix Transversal, a Calldetenes

“Em va apallissar davant del nostre fill”

Un cotxe s'estampa contra una marquesina a Sant Joan de les Abadesses

Premien Casa Tarradellas per haver reduït un 20% la petjada logística

Aliança Catalana es constitueix a Osona amb les municipals de 2027 a l'objectiu

A 215 per hora a l'Eix Transversal