Dels ecos vells a l’originalitat

Diego M. Valle
La sala plena, el públic afectuós i els artistes van donar l’ànima i el cor, dissabte, en la 33a edició del Festival Flamenc de Manlleu. L’inici de la nit va ser a ritme de buleria, amb els quadres flamencs de l’entitat, Sinlache i Sal y Pañí, amb coreografies de la professora Neus Martínez, de l’escola de la Peña Flamenca. Jesús Ferrer, actual president de l’entitat, donava les gràcies a institucions, associació de veïns del l’Erm i tots els aficionats que es van desplaçar de l’àrea metropolitana de Barcelona i del Bages per presenciar la que seria una nit inoblidable.
El jove cantaor Samuel Serrano (Chipiona, 1994) va obrir una nit amb el seu eco gitano, añejo i dolorós. Content d’estar Manlleu, ho va demostrar per alegrías, soleares, tarantos, buleries i seguiriyas, on vam tenir grans passatges tant de matisos com de sons foscos recordant la seva terra gaditana i el seu entorn flamenc de la font on Samuel ha begut. Amb acompanyament del gran guitarrista català Juan Gómez, Chicuelo, i essent aquesta la primera vegada que compartien escenari, van connectar formidablement, i van arribar a un públic que se sobresaltava entre quejios i falsetas.
Els quadres flamencs Raíces i Sal y Pañí van obrir una segona part per alegrías i tientos tangos amb els joves valors de la penya que van posar en alça al públic per donar pas i rebre amb ovació al cantaor Rafael (Utrera, 1973), cantaor que busca noves maneres d’executar amb matisos diferents i sons els cantes, innovant amb diversos estils. Començava el seu passeig per soleares, i seguia donant les gràcies al públic pel respecte i l’escalfor que li transmetien, per continuar amb tarantas recordant el poema de Federico García Lorca La tarara, i hipnotitzant el públic. Aires de cantiñas i tientos tangos que Chicuelo acompanyava atent en cada un dels tons a través d’acords, falsetas i contratemps per donar a Rafael tot el que necessitava per esprémer totes les seves facultats. Ho van rematar amb una copla per buleries que s’emportava l’ovació dempeus del públic. I no es va resistir a cantar per fandangos, rematats amb una lletra per buleries perquè el barceloní Juan Mateo –percussionista de palmes però d’ofici bailaor– delectés el públic amb una pataita per buleries.
En definitiva, una nit descomunal des dels ecos més vells de Samuel Serrano a l’originalitat de Rafael Utrera. Cal ressaltar els dos percussionistes a les palmes durant tota l’actuació, Diego Gómez i Juan Mateo, que van posar un excel·lent compàs en cada un dels cants rítmics.