El refranyer popular ha fet bona la frase d’estar al mig, com el dijous, però tenint en compte que la majoria de catalans i catalanes ja no treballen els dissabtes, el dia que cau just a l’equador de la setmana és el dimecres. Per Xevi Pujol i Alexandra Jorquera, que han participat a la 17a edició de Parelles Artístiques d’Osonament, s’ha convertit en una jornada també especial perquè, més enllà de representar el tombant de la setmana, des de finals de l’any passat s’han trobat sí o sí gairebé cada dimecres. El motiu, Oir, ver y callar, l’obra que presenten a l’exposició col·lectiva que es pot veure des de divendres passat a l’Albergueria de Vic.
La iniciativa replica la mecànica habitual: convidar un artista de la comarca i una persona vinculada als serveis d’Osonament a treballar colze a colze. El resultat, també, tothom n’acostuma a sortir content. Però Pujol i Jorquera han elevat la connexió a una volta més. S’han fet amics, han parlat molt i han compartit l’un amb l’altre el moment que travessaven personalment.
Això queda plasmat en un quadre que en realitat en són dos. D’una banda, a la cara A, l’obra de Jorquera, tres figures cridant amb les mans a la cara tot i tenir la boca i els ulls tapats; de l’altra, a la B, la creació de Pujol, menys figurativa i que dona peu a la interpretació, ja que capitalitzen el protagonisme una orella, una boca i un ull –en al·lusió al títol–, però el dibuix el complementen elements aparentment descontextualitzats, des d’un globus aerostàtic de cap per avall fins a una fruita a mig camí entre una pera i una poma. Ell explica, responent la pregunta sobre el sentit, que es tracta de motius que d’una manera o altra “remeten a l’Àlex”, com ara la seva data de naixement.
En el primer cas, el missatge queda menys velat. “És com m’he sentit a vegades. Aquella frase d’If I lose myself, I lose it all” (Si em perdo a mi, ho perdo tot)”, apunta Jorquera. La consigna coincideix amb el leitmotiv d’Oir, ver y callar de la cara B, però és evident que des d’una altra aproximació, ja que l’obra de Pujol convida a fer volar la imaginació i aviva, per tant, la subjectivitat de qui es para a contemplar la peça.
En aquest joc hi ha la màgia d’un mateix títol plasmat en dues representacions. Una idea que reforça el suport del quadre: els artistes han tallat les làmines en porcions iguals i les han enganxat seguint una tècnica que construeix el dibuix de Jorquera o el de Pujol segons la banda des d’on es mira.
Una altra particularitat de l’obra rau en el material. L’han pintat de principi a fi amb bolígraf. I això, que equival a moltes hores, tampoc és casual: a diferència del llapis o altres eines, no permet esborrar. “Jo soc molt perfeccionista. Abans sempre em centrava en el resultat. Treballant amb en Xevi he après a gaudir del procés i entendre que si hi ha un error és perquè hi ha de ser”, explica Jorquera, “és un aprenentatge de vida”.
A Pujol, que participava per quart cop a les Parelles Artístiques d’Osonament, la connexió també li ha reportat ensenyances: “Deia a l’Àlex que el sol surt sempre per tothom, però ella em va contestar que no escalfa igual. Aquesta frase m’ha fet pensar. Una experiència artística brutal, però també en termes emocionals”. Després de treballar conjuntament també s’ha motivat a reprendre, per exemple, les classes d’ortografia pictòrica.
El procés de dibuixar l’han executat cadascú per separat, justament perquè vol temps, però coincideixen que els dimecres de trobada acabaven sent “terapèutics”. No per pintar, esculpir… sinó per compartir conversa. L’obra, un vehicle més.
{{ comment.text }}