Irene Llop Jordana
A la darreria de l’edat mitjana, la major part de la societat medieval era cristiana i tenia el català com a llengua inicial, habitual i d’identificació. Això significa que per a la major part de la població el català era la llengua que aprenien primer, la que utilitzaven majoritàriament (si no exclusivament) i la que sentien com a pròpia. Era la llengua dels carrers, dels mercats, de les tavernes, de l’hort, de la vida quotidiana. En canvi, el llatí era una llengua d’escriptura, reservada a la litúrgia, la llengua dels notaris i de la ciència, i només un grup reduït de l’Església i de la cultura dominava aquesta llengua. Vic, que era seu episcopal, no tingué només bisbes catalans sinó que als segles XIII i XIV va tenir quatre bisbes aragonesos i un bisbe normand, tot i que no ha quedat rastre documental ni de l’aragonès ni del normand.
Els jueus dels barris jueus de Vic, Ripoll, Camprodon i Moià parlaven el mateix català que els seus veïns cristians i no hebreu, com podria semblar. L’hebreu que tots els infants aprenien a la sinagoga era la llengua de la litúrgia, de la cultura i dels estudis, una situació semblant al llatí dels cristians. Però com que aprenien l’escriptura amb lletres hebrees, les utilitzaven per escriure en hebreu o en català. I quan escrivien en hebreu però no trobaven la paraula exacta, posaven el mot català. Els noms dels jueus i de les jueves dels nostres calls, com Preciosa, Vidal, Bonjueu o Goig, estaven catalanitzats.
El grup lingüístic més divers era, sens dubte, el format pels esclaus. Considerats mercaderies i luxe per l’elit que els posseïa, procedien fonamentalment d’Europa de l’Est i del nord d’Àfrica. Homes i dones, nens i nenes vinguts per força i amb un repertori lingüístic tan variat com el seu origen (àrab, rus, bosnià, tàrtar, búlgar…) aprenien també per força la llengua dels seus propietaris. Només podrien parlar la seva llengua pròpia amb els fills i amb altres esclaus del mateix origen.
La societat medieval era diversa i complexa, i el català era la llengua predominant. Tot i això, hi havia jueus i jueves, esclaus i esclaves, i cristians arribats a Vic d’altres llocs, que eren multilingües, de grat o per força.
Una col·laboració de Glossa-Grup de recerca en lingüística aplicada, didàctica i literatura (UVic-UCC)
{{ comment.text }}