Els topònims, o noms de lloc, tenen un cert simbolisme per a la societat que els posseeix. I hi podem afegir que tenen el paper de descriptors de la zona a la qual donen nom. Com sabem, la major part de topònims del nostre país són d’origen llatí, encara que també n’hi ha d’origen aràbic (cap a la meitat sud de Catalunya són nombrosos, i encara més a les Illes Balears i al País Valencià), germànic, ibèric i basc (aquest darrer el tenim cap als Pirineus lleidatans i a la Cerdanya, sobretot). Tanmateix, aquests topònims són deformats amb el pas dels anys, o bé perquè la fonètica canvia (seria el cas de Puigsagordi, originalment Puig sa Guàrdia) o bé perquè no acaben d’agradar a la població local.
Del primer cas tindríem també Vall-llossera, que dona nom a dos pantans, a un torrent, a una casa rural i a un bosc. Aquest topònim es troba entre els Hostalets de Balenyà i Seva. En llatí era Valle Orsaria, topònim documentat des del 898, que vol dir ‘vall d’ossos’, i amb el pas dels segles hauria geminat la doble ela. Com a curiositat, cal dir que mossèn Antoni Pladevall va escriure que els molins de Vall-llossera eren dels més antics d’Osona i que apareixien ja documentats l’any 953.
Una altra deformació la va patir el poble de Viladasens, que originalment era Viladàsens, és a dir, ‘vila d’ases’. Els habitants del poble, per no ser la riota dels veïns –recordem que àsens en català occidental encara s’usa per dir ases–, van canviar l’accentuació del mot. Un cas semblant va passar a un dels rius que passa per Vic, el Mèder. En llatí era Merdarius –com es pot observar, ja baixava tan brut com avui–, tot i que també es troba la forma Meritabile al segle X, potser en un intent d’amagar el seu nom pejoratiu. En tot cas, en català medieval era Merder. Com que aquest nom ofenia, se li va canviar la forma: primer va perdre una erra i després, més modernament, la síl·laba tònica ha passat de l’última posició a la penúltima. Tota una feina de maquillatge.
Consorci per a la Normalització Lingüística
{{ comment.text }}