En català, hi ha poques paraules formades a partir d’una onomatopeia: xiuxiuejar a partir de l’onomatopeia xiu-xiu. O dring (nom): expressió que evoca el so que fa, en rebre un xoc, un objecte de metall o de vidre. Per exemple: El dring dels picarols. I dringar (verb): un objecte de metall o de vidre, que sona en rebre un xoc. Per exemple: Fer dringar dues monedes. De xip-xap: xipollejar (verb): la superfície d’una massa d’aigua, agitar-se alçant petites ones i esquitxant o xipolleig (nom): acció de xipollejar.
El camp de les onomatopeies és molt lliure i creatiu. Per això, cada llengua té les seves. Així, per exemple, el so que fa el gos quan crida en català és bup-bup; en castellà, guau-guau; en anglès, woof; en francès, waouh; en italià, bau; en islandès, voff; en rus, gav; en xinès, wong, i en coreà, meong, entre d’altres.
D’onomatopeies, n’hi ha moltes i de molts tipus. N’hi ha que imiten sons d’animals, com el lladruc del gos que ja hem citat, el del grill (ric-ric) o el gall (quiquiriquic). N’hi ha que imiten activitats comunicatives com parlar: bla-bla-bla. Algunes representen sons de moviment de líquids: xof (caure a l’aigua), xup-xup (bullir). D’altres representen sons de coses: tic-tac (rellotge), zum-zum (motor).
També n’hi ha moltes que representen sons d’accions que fem les persones: nyam-nyam (menjar), pst (fer callar), atxim (eixavuirar). Aquesta última donaria per parlar-ne molta estona, ja que és un molt molt propi de la comarca d’Osona. Vegeu l’article EIXAVUIROS – “A l’abril, cada paraula val per mil” – Ets i uts… (cpnl.cat)
Moltes onomatopeies són repetitives, és a dir, es pronuncien dos cops. En aquest cas, quan s’han d’escriure, les dues paraules estan separades per un guió: xim-xim, nyam-nyam, pim-pam… Si penseu una mica (Mmmmmmmm) i no us adormiu (Zzzzzzz), podeu crear noves onomatopeies en un moment (Fiuuuu)!
Fonts: Onomasticon Cataloniae, Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana i ésAdir
{{ comment.text }}