En català medieval llest i llesta eren els participis del verb llegir, és a dir, volien dir ‘llegit’ o ‘llegida’. Tots sabem que en l’actualitat ha passat a significar ‘persona viva, que capta les coses ràpidament’. Per exemple, podem dir: “Quina nena tan llesta! Té dos anys i ja sap com va l’ordinador.”
Un altre significat d’aquest adjectiu és el de ‘diligent’; en altres paraules, ‘ràpid a acabar una feina o a fer qualsevol acció’. Per contextualitzar l’exemple d’aquesta accepció, ens podem imaginar un nen petit que s’enfila dalt d’una cadira i el pare l’agafa just quan començava a caure, i la mare li diu: “Uf, has estat molt llest a agafar el nen quan queia.” Cal dir que aquest ús potser s’ha anat perdent, perquè avui dia no és tan habitual. En canvi, el que sí que diríem més aviat és “Ja tinc la feina llesta”, això és, acabada. Així mateix, és molt usual sentir “Llest! Ja me’n puc anar cap a casa”, que significa que ja ha acabat la feina o el que fes aquesta persona.
Llest i llesta els fem servir també com a sinònims de ‘a punt’, com en aquesta frase: “Preparats, llestos, ja!” Seria, en efecte, en el cas d’una cursa. Per contra, pren un sentit ben diferent dels que hem vist fins ara, derivat potser d’acabat o acabada, quan diem: “Aquell home ja està ben llest. Se li ha acabat la bona vida.” Observeu que aquí llest vol dir ‘totalment perdut’ o fins i tot pot significar, en altres contextos, ‘que està a punt de morir’. I fixeu-vos també com canvia el sentit de l’adjectiu segons si hi posem ser o estar: “ser ben llest” voldria dir ‘que és molt eixerit’. I amb aquest comentari final ja hem enllestit l’article. Ja en tenim un altre al sac.
Consorci per a la Normalització Lingüística d’Osona
