Quatre motxilles a cada punta d’un petit espai blanc delimiten l’espai en què es crea la màgia. Noemí Morral, autora que esdevé actriu, i Karina Amato, ballarina i també còmplice de la paraula, estrenaven divendres a L’Atlàntida la posada en escena de Camí de Cavalls. Un muntatge que prengués com a punt de partida l’expressió senzilla en la forma i densa en l’emoció del llibre que li dona origen havia de ser, forçosament, fidel a aquest esperit. I alhora, anar més enllà d’una simple lectura teatralitzada. Joan Roura ha dirigit amb precisió de rellotger aquesta peça que acompleix plenament el doble propòsit.
En poc menys d’una hora, dues dones transmeten la complicitat que va viure el grup de quatre en la seva volta a Menorca, ran de mar. Amb el teló de fons dels dibuixos projectats a l’escenari, s’anaven desgranant poemes, que Morral i Amato convertien en gest, en diàleg i també en cançó, però sobretot en un clima que era el mateix –càlid i lluminós– que desprèn l’obra original. Un muntatge que, com els anteriors fets a partir dels llibres de l’osonenca, està destinat a fer un llarg camí. Més llarg que el de Cavalls, fins i tot.
{{ comment.text }}