“El coneixement no és retenir moltes dades, sinó tenir una mirada diferent sobre les coses”

Un home de cultura com Ramon Alabau, què sent quan veu que socialment la literatura es maltracta de la manera com ho estem fent ja des dels mateixos mitjans de comunicació?
Això em decep molt. Cada vegada la literatura té menys lloc dins de l’ensenyament actual. Ja no és que la gent llegeixi poc, sinó que l’hem apartada com a eina de vertebració essencial de l’individu. Temps enrere ens feien estudiar moltes coses de memòria per posteriorment vomitar-les a sobre de l’examen i no recordar-ho mai més. Ara tenim internet, on es pot trobar aquesta informació, i podríem dedicar la formació a promoure el gust per la lectura. No pot ser que coneguem el nom de mil escriptors però, en canvi, no ens agradi llegir. O que ens passi el mateix amb mil pintors, però que davant d’un quadre no sapiguem ni interpretar-lo. El coneixement no és saber moltes dades, sinó tenir una mirada diferent sobre les coses. L’important és tenir una educació de la mirada, saber anar més enllà i buscar en el llibre la interpretació de tu mateix i de tot el que tens al teu voltant.

Si la gent llegís o veiés cinema i escoltés música diferent dels de consum dels quals ens empenyen contínuament a ser clients, creu que el món seria millor?
Penso que sí. En un dels meus últims cursos com a professor, acabava les classes del matí a un quart i mig de 3 i tornava a començar les de la tarda a les 3. No podia anar ni a casa a dinar i m’havia d’emportar el dinar amb una carmanyola. Per tant, vaig demanar de fer classes més didàctiques, sobre l’educació de la mirada. Llegíem un conte sobre la repressió policial, o traduíem lletres de cançons diferents en anglès de les quals tothom en sabia la música, però que en el fons no s’havien interessat pels textos, o miràvem per etapes pel·lícules com El sur de Víctor Erice. Encara ara guardo els escrits que van fer sobre la pel·lícula. Van ser una eina fantàstica perquè o bé s’identifiquessin amb la protagonista o bé fessin anàlisis formals d’un cinema que no s’assembla en absolut al comercial que coneixien.

Hem fet passes enrere en matèria d’ensenyament en les últimes dècades?
Avui dia fins i tot les matemàtiques o la llengua es consideren massa difícils i n’abaixem el llistó. Durant la pandèmia hi ha hagut les millors notes de la selectivitat. Van fer-les ben senzilles perquè no hi hagués un “cristo” monumental, per la por dels governants. És una rèplica en educació d’allò de l’“Espanya va bien”. En l’educació s’hauria de canviar gairebé tot. La lectura, la música i el cinema hi haurien de tenir cabuda, juntament amb les assignatures fonamentals. Al final ho farcirem tot d’optatives, que són les assignatures que abans anomenàvem “maries”, tal com he llegit que volen fer ara en el Batxillerat.

Aquesta és una manca d’exigència que comença a l’escola i que finalment s’autoaplica cada individu?
I tant. Una vegada un inspector em va dir que “l’important és que l’alumne aprovi. Si a més aprèn, fantàstic, però el rellevant és aprovar”. Això no li pots dir a un professor, perquè és com anar al metge perquè et digui que et trobes molt bé per fotut que estiguis. Sembla que l’escola serveixi per aprovar, amb l’esperança que la vida ja t’acabarà de posar al teu lloc.

El recull de poesia Pòsit de cendra s’ha publicat en paper. Creu que el llibre de paper està en perill per les pantalles, o a diferència del cinema o la música encara té un valor afegit?
Confio que sí. Per una raó molt clara. Jo guixo els llibres, hi escric a dins. La meva mirada sobre un llibre moltes vegades em porta a guixar-los. Una vegada que feia classes a Berga, va venir-hi una professora americana amb un grup d’alumnes que hi feien una estada. Recordo que va dir que li agradava el poeta Dámaso Alonso. Li’n vaig regalar un de meu d’aquest autor, i la dona de poc es posa a plorar quan va veure que hi havia notes manuscrites per mi mateix. I jo penso que anar a comprar-li un llibre nou de l’autor no hagués tingut cap sentit, comparat amb poder-lo tenir amb les acotacions que una altra persona ha fet sobre el poeta. Moltes vegades també subratllo. Ara estic llegint Cristina Peri Rossi, una autora uruguaiana que ha tret les obres completes en poesia. Hi ha molts subratllats en el llibre, i això significa que realment la seva obra té molt interès.

Qui encara col·leccionem llibres, ens desespera veure com en biblioteques públiques se’n regalen o venen a baix preu, perquè els donem un valor i pensem que haurien de tenir-los en catàleg. Creu que un cop Ramon Alabau ja no existeixi, la seva biblioteca serà apreciada pels seus hereus?
Realment soc col·leccionista no només de llibres sinó també de retalls de premsa, de crítiques d’èpoques on t’ensenyaven precisament a mirar. Aquest va ser un aprenentatge brutal. Tinc tanta cosa, que realment no sé què passarà. Des dels 17 anys que vaig començar a devorar llibres i pel·lícules.

Què el va incitar més a la cultura?
Gràcies a veure moltes pel·lícules de jove, crec que va ser el cine. A partir dels 10 anys ja en veia, i a més les comentàvem amb els amics. Va ser una etapa prèvia fonamental.

El cine com a art on conflueixen la literatura, la música, la fotografia i el teatre, és el definitiu?
No ho sé. De tota manera veient plataformes com Filmin, m’ha vingut la dèria de recuperar pel·lícules angleses dels anys quaranta i cinquanta, en versió original i subtitulades. I hi ha actors i actrius desconeguts i oblidats, que tenen àmplies filmografies. Una vegada vaig voler fer una lectura de poesia de violència de gènere i vaig buscar autors sud-americans. Em vaig adonar que hi havia tres-centes autores argentines que en parlaven, i que només coneixem una part molt minsa de tot el que existeix. El cine com a aplegament d’altres arts potser sí que és un dels més complets, però, per altra banda, estem en un moment tan virtual on es fan pel·lícules com xurros, que acabes sense saber què pensar.

Per contra la literatura és negre sobre blanc, però et permet transmetre les escenes més imaginatives amb una despesa econòmica zero, perquè tot depèn de què s’estigui creant al teu cervell. Creu que la possibilitat que cadascú té d’interpretar les seves poesies o bé llibres clàssics és un valor encara més gran que el que pugui tenir el cine on la mirada predominant és la del director?
Sí. El bo de la literatura és que totes aquestes mirades són interessants. El terror autèntic està en la literatura més que en el cine. Quan penses en una cadira no penses en una del segle XVI o en la que tens a casa teva, sinó que et ve al cap una idea difuminada de cadira. Si veus la bèstia en unes imatges clares, deixa d’angoixar-te. En canvi, si cadascú se la fa de la seva manera, la cosa canvia. Jo sempre dic que el terror absolut és algú gratant la porta de casa teva. És el desconegut.

Què significa “Pòsit de cendra”?
Viure és cremar-se constantment. I què queda? La literatura, el poema. Les restes de les persones que han significat alguna cosa en la teva vida, o les coses que t’han colpit.

Hi haurà més llibres de Ramon Alabau?
Tinc escrit Lava blava, però dubto a enviar-lo a algun concurs, perquè ja se sap com funcionen, encara que les tres vegades que he enviat un poema a concurs els he guanyat. Ara bé, un llibre és diferent.

Una promesa que es va convertir en llibre

Abans de morir, Concepció Morales, la parella de vida de Ramon Alabau, li va fer prometre que no tardaria a publicar en llibre els seus poemes. Aquest va ser l’origen de Pòsit de cendra, el debut editorial d’un apassionat no només de la literatura sinó també de totes les arts. Durant la seva vida havia escrit nombrosos poemes –un miler llarg– que havien quedat en un o diversos calaixos i que ara integren aquesta antologia. Alabau s’autodefineix com a “molt mandrós” a l’hora de publicar. Per això, a banda de la promesa ineludible, van ajudar-hi els editors Maideu de Ripoll, que van posar-se en contacte amb un seu exalumne, el també poeta Xavier Rivero, per fer-ne el pròleg, i amb el professor universitari i exdiputat Joan Manuel del Pozo per redactar-ne l’epíleg.

En el decurs de la seva vida Alabau havia escrit molt per ell mateix, però en un moment de crisi personal “vaig cremar-ho tot”. Ara li sap greu haver-ho fet perquè en el fons allà hi havia reflectit el que l’inquietava en aquell moment. Ara fa tres dècades va començar a recopilar-ho tot plegat de nou. Escriu de forma gens hermètica a un lector a qui es dirigeix amb la intenció que percebi que hi ha un treball al darrere. I creu que el lector és qui realment acaba el llibre, perquè és qui hi posa el punt final amb la seva particular mirada. L’objectiu és “despertar en qui ho llegeixi les seves pròpies emocions, sentiments i idees”, entenent la poesia com a comunicació i amb cap voluntat críptica. Reconeix que “he llegit molts poemes que no he arribat a entendre”, i per tant, la voluntat a Pòsit de cendra ha estat ser heterogeni, des del record forner de la seva família fins a la poesia visual, passant per sonets o per traduccions de Brassens que ell mateix ha fet.