“És trist, molt trist…”, va remugant Joan Lara mentre recorre amb la vista les butaques vermelles de la platea, amarades de buidor. Mig any després de projectar-s’hi l’última pel·lícula, les parets del difunt Cinema Nou esperen, en silenci, que algú s’animi a retornar-los la vida. En això confien els seus propietaris, els membres de la societat Zamennof, hereus de la desapareguda Cooperativa de Vic, que han posat tot l’edifici, al número 17 del carrer Nou, “en venda o lloguer”.
Així ho feien públic fa uns dies a través d’un anunci a EL 9 NOU, on recordaven que els locals, amb una sala principal de prop de 500 metres quadrats, poden resultar ideals per acollir “espectacles, sala de ball o qualsevol tipus de serveis”. Són conscients, però, que la situació actual no els va de cara. “Per a nosaltres l’ideal seria vendre-ho”, admet Lara, president d’aquesta societat, tot recordant que els 77 socis que avui en formen part tenen una mitjana d’edat que supera els 70 anys. Crear una societat limitada va ser la solució a la qual van optar fa cinc anys aquests antics membres de la Cooperativa Obrera Panadera Mútua –una entitat amb 140 anys d’història– davant la inviabilitat del seu model cooperatiu. El lloguer del cinema era gairebé l’únic ingrés de la societat.
La història de l’edifici, que té la façana protegida, és prou singular. “Jo hi havia treballat aquí dins, d’ajudant de forner quan tenia 14 anys”, rememora Joan Alier, excooperativista i actual vicepresident de la societat Zamennoff. I és que la història de l’edifici, construït a principis dels anys 20 del segle passat, va més enrere dels anys que va acollir un cinema. “Aquí baix hi havia el forn de pa i la botiga de la cooperativa; hi havia vist matar i embotir porc tot sovint”, continua el mateix Alier. “I al primer pis hi havia hagut un cafè, una sala de ball i fins i tot una escola”, afegeix Josep M. Soley, actual tresorer de la societat.
L’any 1956 va tancar el forn de pa, “coincidint amb l’obertura de Pavicsa”, precisa Lara. Aquell mateix any la sala gran es va habilitar com a cinema, de la mà dels Cines Padró de Manresa. Uns anys més tard ho va assumir la mateixa empresa que gestiona els Multicines Sucre, que ha estat qui el va acabar tancant, el maig passat.
La sortida que es pugui donar a l’edifici, de tres plantes i un total de 1.800 metres quadrats, té un handicap important: “No s’hi poden fer pisos; és només per a serveis i equipaments”, explica Lara. En aquest sentit, ja havien proposat a l’Ajuntament la possibilitat d’una requalificació d’usos, però “sempre ens han dit que no”. S’emmirallaven en el que va passar amb l’antic edifici de
l’Atlàntida, “que sí que es va requalificar”. L’argument del consistori, en aquest cas, va ser “que aquell era un edifici municipal”, lamenta Lara.
La desapareguda Cooperativa Panadera Mútua tenia les arrels en la històrica Cooperativa Antigua, la més antiga que hi va haver a la ciutat, nascuda el 1867. L’any 1921, tres de la cooperatives que s’havien anat creant a finals del segle XIX, l’Antigua, la Catalana i la Panadera Mútua, es van fusionar per donar pas a la Cooperativa Panadera Mútua, que entre els anys 20 i 40 va arribar a tenir 300 associats. A més de la seu històrica del carrer Nou, als anys 60 van comprar un bloc de 25 habitatges al carrer Jaume I, on encara els queda algun pis en venda.
“Ja ho pots posar al titular: salvem la Cooperativa”, deixen anar els tres socis mentre tornen a abaixar la persiana, tancada des de fa mig any. De fet, la Cooperativa ja és morta. Del que es tracta ara és de donar sortida a un edifici carregat d’història, i d’històries. “Una conseqüència més de la crisi”, clou Lara.
